En aquests darrers dies, gran part de la premsa ha parlat de derbi per referir-se al partit que jugàrem a Eivissa. Tècnicament és correcte parlar-ne perquè és un encontre esportiu entre dos clubs d'una mateixa ciutat o de ciutats veïnes. Ara, tots els altres condicionants que tenen els derbis no es compleixen. Els derbis es caracteritzen per la rivalitat entre les aficions, que sovint ultrapassa l'àmbit merament esportiu arribant a tenir connotacions polítiques, classistes o sectàries. És veritat que ara fa una setmana vàrem saber que Alfaro va sortir a recriminar els insults de part de la seva afició cap a l'Atlètic però, a tots nosaltres, ens varen sorprendre perquè de cap manera els atlètics tenim cap animadversió cap els eivissencs i pel que hem vist al final del partit ells tampoc. L'única possibilitat de rebuig que hauríem tengut seria cap el seu president pels successos dels fitxatges d'aquest estiu però, després de què els jugadors que han arribat s'han encarregat de fer oblidar amb escreix els que han partit, la veritat és que només li podem estar agraïts. Quan s'analitza la llista de derbis observam que tots es caracteritzen pel llarg historial d'enfrontaments. En el nostre cas, això, tampoc passa. L'Atlètic va néixer l'any 1920 i durant aquests anys hem mantingut derbis enfront a molts equips del voltant i, fins i tot, de les Pitiüses, però mai contra un equip que va néixer el 2015. De fet, és la primera vegada que els tenim com a rivals i esperam que no sigui la darrera. De cap manera voldríem que el conjunt eivissenc acabés com l'Huracán, altre equip de nova creació, que no va passar dels cinc anys d'existència. El partit sí que va ser típic d'un derbi, amb nervis i que ningú volia perdre. Però el 0-1, amb un Gabarre que està en estat de gràcia, ens fa encara més líders.
