Els balearicos hem passat per dos exilis: El primer quan unes disputes absurdes, entre Procampo i el club, van abocar el nostre equip a haver de jugar al camp dels Germans Escales. La segona quan el deteriorament de l'Estadi era tan gran que va obligar a la seva clausura. Passàrem primer pel camp dels Germans Escales i més tard per Magaluf acabant a Son Malferit. Els dos exilis varen ser molt difícils. Com els intel·lectuals bizantins que abandonaren Constantinoble després de la conquesta turca de Mehmet II sabent que mai hi tornarien, el sentiment generalitzat dels aficionats atlètics era que, tampoc hi tornaríem i que l'Estadi acabaria esbucat com ho havien estat altres camps a Ciutat. Tots els pessimistes creiem que les fades padrines només existeixen als contes. Però va arribar n'Ingo i com si tengués una vareta màgica ha obrat el miracle: Hem pogut tornar a jugar a l'Estadi Balear. Ahir l'emoció de l'afició atlètica va ser tan gran que a molts ens varen caure les llàgrimes quan hi tornàrem entrar per les portes i se'ns va posar la pell de gallina en tornar-hi veure rodar la pilota per la gespa. Tots recordarem a Arturo, que entrarà amb lletres d'or dins el llibres d'història balearica, al costat de Fita com els dos primers golejadors de l'Estadi. El segon el 8 de maig de 1960 contra el Birmingham i el primer en aquesta nova etapa contra Las Palmas Atlético. Tornar a l'Estadi Balear i domir com a colíders crec que és la felicitat màxima que els aficionats atlètics podíem somniar.
