Des que es va iniciar l'etapa Ingo Volkman l'Estadi Municipal de Badalona ha estat la nostra tradicional creu. El problema és que cada any hi hem perdut i, la majoria d'ocasions, n'hem sortit golejats. Cada vegada que hem trepitjat la gespa badalonina no ens n'hem escapat de rebre tres gols. El primer any va ser el què estàrem més aprop d'aconseguir alguna cosa positiva, però el 3-2 final va afegir una goteta més a la destitució de Nico López. Després, a la temporada 2015-16, vengué el 3-0 que ens treia tota possibilitat de jugar la Copa del Rei. El seguiren el 3-1 de la 2016-17 que va ser la tomba definitiva de l'era Ziege i el 3-0 de l'any passat que ens deixava a set punts de la salvació i que semblava que ens enterrava definitivament.
Ahir sortirem al terreny de joc amb aquests precedents que no convidaven a l'optimisme. Però, després del partit, dues coses quedaren clares:
La primera és que aquesta temporada sembla especial i que alguna cosa màgica ens ha de passar. Per primera vegada des de fa anys, ja no és que no encaixàssim tres gols, és que no en vàrem rebre cap. L'equip de Mànix es manté invicte i està a punt de firmar una segona volta immaculada.
La segona és que la llibreta de Mánix es manté invariable. Quan tots maleíem l'empat, el nostre entrenador va explicar que podíem estar tranquils, que ell ho té controlat i que serem campions. He arribat a pensar que no va forçar la marxa per aconseguir ser campions per què vol que ho facem a casa, amb tota l'afició i, també, per no deixar malament el campió de l'any passat que ho va fer a la penúltima jornada. Així que seguesc tenint confiança cega en Mánix.
