Quan he anat de viatge sempre m'ha cridat l'atenció els ponts. N'he pogut veure molts i molt famosos. El pont de Millau a França representa la capacitat humana d'aconseguir coses que semblen impossibles. El pont de Sant Carles a Praga conserva tot allò d'un lloc que ha viscut mil i una històries. El pont Rialto mostra la bellesa d'un pont dins el marc sublim de Venècia. El Ponte Vecchio florentí és la evidència del poder econòmic i financer que va tenir en el renaixement tota la ciutat. El pont de Brooklyn s'ha convertit en un dels ponts més famosos i cinematogràfics del món, de la mateixa manera que el Golden Gate és el més fotografiat del món i tot dos símbols representatius de Nova York i San Francisco respectivament. El pont de les Arts a París o el Ponte Milvio a Roma amb els seus milers de panys simbolitzaren l'amor etern. Des d'aquí sol·licit que el pont que està al costat de l'Estadi Balear sigui batejat com el pont de l'Esperança o de la Il·lusió. Entre els balearicos hauria d'estar a l'alçada dels ponts que he nomenat abans. Perquè per nosaltres representa, sempre vinculat a l'Estadi Balear, una mica tot el que són els ponts anteriors: esser testimoni directe d'una cosa que fa uns anys semblava impossible, tenir a la vista un lloc que ha viscut moltes batalles, esser espieta de milers d'imatges que van circulant amb els avanços de les obres i, especialment, l'amor etern del que guaiten cada dia cap a un estadi que duu el nom de les Balears al món. Toni Caliu, Llorenc, Tomàs, Honorato, Jeroni... són només alguns noms del consell de savis que diàriament «supervisen» les obres de l'Estadi des del pont i que posteriorment passen l'informe a Son Malferit. Aquells que l'han volgut vincular al 'Banc del Sinofós' de Cort, han subestimat a Ingo Volkman i molt aviat s'hauran d'enviar les seves paraules enverinades.
