Els primers partits de temporada s'assemblen molt a les declaracions dels polítics després d'unes eleccions. Hi ha els guanyadors que sempre treuen pit. Després hi ha els que només han guanyat en escons, els que han augmentat de vots però que no els serveix de res, els que han quedat segons però encara que perdin destaquen ser el primer partit de l'oposició.
Amb el repartiment de punts a Castalia va passar el mateix. L'Atlètic va estar content perquè començar la lliga sumant fora de casa és molt important. El Castelló en va tenir prou amb el punt perquè era el seu debut a Segona B.
I la nostra afició... Molt satisfeta d'una segona part que va ser totalment de l'Atlètic. Amb moltes esperances de cara al futur amb un equip molt cohesionat i compacte. Respira gojosa de veure que, a la fi, començam amb un tècnic que té les idees clares (la llibreta Manix dona els seus fruits). Alleugerida de la pressió que va suposar l'any passat en voler estar adalt fos com fos. Desacomplexada per deixar de comparar dos clubs que no tenen res a veure.
De la mateixa manera que a les eleccions hi ha aquells que fan autocrítica (més aviat pocs), en el partit d'ahir també en sorgiren: començar la lliga amb només cinc defenses fa vertigen. Que això obligui a desconfigurar l'equip cada vegada que es vulgui fer un canvi, també inquieta. Fins i tot alguns desajustos defensius arribaren a crear certa inseguretat.
Per ara, hem guanyat les primàries d'una regió. Ens en queden trenta-set més, com a mínim, per endur-nos les eleccions.
