Trobam equips que fregaren el miracle com el Valladolid (1996/1997) amb Vicente Cantatore al capdavant i amb jugadors com César, Quevedo o Peternac; o el de la Real Sociedad (2000/2001) amb J. B. Toshack on destacaven López Rekarte, Jankauskas i un jove Xabi Alonso; com el de l´Espanyol (2003/2004) de Luis Fernández on jugava Pochettino, de la Peña o Tamudo o fins i tot l´Osasuna (2008/2009) amb Camacho a la banqueta que tenia a les seves ordes a Azpilicueta, Puñal o el rifle Pandiani, de trist record per a nosaltres... Totes les seves aficions haurien cantat el clàssic "si se puede" sense dubtar-lo. El nexe d´unió entre tots aquests equips és que en un moment donat ningú donava dos duros per ells, a la lliga. Però gràcies a la tenacitat dels jugadors, a la fe infinita dels aficionats i al saber fer dels seus entrenadors varen acabar mantenint la categoria. L´Atlètic té tot això però encara no ha trobat el camí. La manca de gol ens penalitza massa però encara hi som. Si volem incloure a Manix Mandiola com a entrenador d´Aulestia, Vallori, Fullana, Kike...i d´aquí no res a Xisco, al llistat d´equips que salvaren la categoria quan ja els donaven per morts, no és el moment que ningú llanci la tovallola. Queden punts, queda lliga i som l´Atlètic. Estam acostumats a patir i de més verdes n´han madurades. Ara convé que tothom hi posi de la seva part per sortir del pou... El final de temporada serà el moment de rendir comptes.
