Sergi, el jove mallorquí de 25 anys que ha restaurat un llaüt amb les seves mans: "El vaig comprar sense saber què comprava"

Na Rumba estava més a prop del final que d’una segona vida. Un llaüt vell, castigat, a punt de quedar arraconat, fins que Sergi el va mirar (primer a través d’un vídeo, després amb les mans plenes de pols, pintura i vernís) i hi va veure qualque cosa més que una barca. Hi va veure una manera de tornar a Mallorca després d’anys navegant pel món i, sobretot, un somni molt personal. Ara, després de mesos de feina diària, pluja, lona i paciència, el llaüt s’ha fet viral a xarxes i ha connectat amb una illa que encara s’emociona quan veu qualcú salvar una cosa nostra.

Com comença aquesta bogeria de Na Rumba?

Soc en Sergi, tenc 25 anys, i faig feina en vaixells des dels 18. He fet feina tant en xàrter com amb altres companyies, en restauració, a varadors… Sempre he anat muntant el meu camí dins aquest món. Vaig estar dos anys vivint a Austràlia i allà vaig aturar un poc aquesta rutina. També vaig fer feina en iots, vaig tornar, vaig treure’m els certificats necessaris i me vaig embarcar. Vaig embarcar a Singapur i vaig estar pel mar de la Xina, per Indonèsia i també pel Pacífic. Quan estava navegant va ser quan vaig comprar el llaüt. Me vaig adonar que això d’estar embarcat m’agradava, però no estava fet per jo. Vaig pensar: «Si vull estar a Mallorca, he de fer un negoci». I com que em sent molt mallorquí, no m’identificava amb fer un xàrter amb una llanxa qualsevol. Vaig pensar: «I si faig un xàrter amb un llaüt, el restaur jo i li don una història?». Sortir a la mar em fa molt feliç, però el que realment m’ha fet feliç ha estat restaurar una cosa que s’havia de tirar, donar-li una vida nova i poder-la disfrutar amb amics i família.

El que realment m’ha fet feliç ha estat restaurar una cosa que s’havia de tirar, donar-li una vida nova i poder-la disfrutar amb amics i família

Què has après d’aquestes experiències internacionals i què trobaves a faltar de Mallorca?

Les experiències internacionals m’han ensenyat molt. Ja havia après anglès a Austràlia, però el meu anglès va millorar moltíssim. També m’ha encantat poder conèixer cultures diferents i llocs molt remots, sobretot per Indonèsia. He tengut la sort de veure llocs on la majoria de la gent no arriba mai, i més encara amb un vaixell d’aquestes dimensions. M’ha agradat molt viatjar i explorar el món, però també me n’he adonat que la meva felicitat fora no arribava ni a la meitat de la felicitat que sent aquí, a Mallorca. No ho dic només pel llaüt, sinó perquè enyorava molt la meva terra. Me’n vaig adonar mentre era fora: jo soc mallorquí i estic fet per estar a ca meva, per molt que m’agradi explorar el món. Un dels punts més importants del negoci era aquest: poder estar a Mallorca i poder gaudir del que faig a ca meva.

Com comença exactament l’aventura del llaüt?

La veritat és que va ser tota una aventura. Jo vaig comprar el llaüt perquè vaig veure l’anunci. El venia una dona de Bunyola a qui se li havia mort el pare, i aquella barca no havia tengut cap ús de xàrter ni res semblant. El vaig comprar sense saber gaire què comprava, t’ho he de dir sincerament. Vaig veure que era un llaüt molt semblant a un altre que fa xàrter i vaig pensar que podria donar un servei semblant. Un amic meu el va anar a veure just un dia que jo acabava un projecte. La visita va durar cinc minuts i em va dir: «Mira, el llaüt està destrossat, necessita molt de carinyo, però si hi poses ganes, el trauràs endavant». I jo vaig dir: «Idò va, el compr». El vaig comprar per 6.000 euros. El vaig dur a la drassana, però jo no vaig arribar a Mallorca fins al juliol. L’havia comprat a finals d’abril i, quan el vaig veure per primera vegada, vaig pensar: «Mare meva, quin desastre que hi ha aquí». Allà me’n vaig adonar de tot el que hi havia per fer.

Després vaig tornar a estar embarcat i al novembre vaig començar la restauració. Els primers mesos varen ser molt de projecte, de seure al moll, prendre notes i veure quins mals tenia el llaüt. Després me’n vaig adonar que moltes coses em venien grosses i vaig necessitar ajuda d’altres empreses: els coixins, el motor, l’antena… Però la resta ho he pogut fer jo, amb tot el que havia après aquests anys fent feina en superiots i embarcacions de xàrter.

Quan vaig veure el llaüt per primera vegada, vaig pensar: «Mare meva, quin desastre que hi ha aquí»

Quant de temps va durar aquest procés de restauració?

Vaig començar al novembre i a mitjan juliol encara tenia problemes per resoldre. Pràcticament, de novembre a juliol. No et diré que he fet 12 hores cada dia, però sí que hi he anat pràcticament cada dia a fer feina. A vegades dues hores, a vegades sis, a vegades dotze. Però la majoria de dies, més de vuit. Ha estat una feina pràcticament diària.

No et diré que he fet 12 hores cada dia, però sí que hi he anat pràcticament cada dia a fer feina

A xarxes es veu que era igual si plovia o feia sol: tu eres allà, amb una lona, fent feina al llaüt. Com ho vas organitzar?

Al final tenia un calendari molt marcat. Tenia un bloc de notes amb projectes cada dues o tres setmanes: acabar de polir, acabar de vernissar la fusta, pintar totes les parts blanques… Gràcies a Singapur vaig aprendre que, quan arregles un vaixell, s’ha de fer passa a passa. És molt important no trepitjar-te, perquè si no fas dues passes enrere. Aquesta lliçó me la vaig prendre molt seriosament. Al novembre ja tenia decidit què volia tenir fet a finals de febrer. Després, al final, tot es va endarrerir una mica, perquè sempre hi ha imprevists, però ho tenia molt ben marcat. La clau de la restauració de Na Rumba ha estat l’organització. Això és el que m’ha permès tenir-lo a punt per aquesta temporada.

Has comentat que hi ha hagut parts que t’han vengut grans i has necessitat ajuda. Qui s’ha involucrat en aquest procés?

Vaig aconseguir el telèfon privat de l’antic propietari. El vaig telefonar i li vaig dir: «Soc en Sergi, tenc un llaüt a nom teu, me pots donar informació?». I ell em va dir: «Jo era l’amo, soc en Sebastià, però com has aconseguit el meu nombre?». Era a Palma i me va dir: «Vols que vengui a veure el llaüt?». I jo li vaig dir que sí. Va venir fins a Santa Maria i vaig tenir la sort que el constructor del meu barco, que havia conegut molts altres barcos com aquest, vengués a veure’l i em guiàs. Jo duia un mes amb unes idees i un projecte, i ell va venir, m’ho va canviar tot i em va marcar el camí. Sempre li estaré molt agraït. Després també he demanat ajuda per parts concretes. Els coixins els ha fet un amic meu d’una tapisseria; per al motor vaig necessitar un mecànic; i per altres coses, com l’antena, vaig tenir ajuda d’un mestre d’aixa de Cala Gamba.

També hi ha una història molt especial amb el nom. Per què decidires recuperar el nom original de Na Rumba?

Quan vaig comprar el llaüt, al contracte només sortia el darrer nom, que era Es Padrí Tomàs. Supòs que l’antic propietari, que es deia Tomàs, li havia posat aquest nom. Només l’havia duit aquests darrers tres anys. Com que la meva padrina havia mort mentre jo era a Singapur fent feina al vaixell, vaig pensar que seguiria aquesta línia del nom i li posaria Padrina Pilar. Era un record familiar, perquè estimava molt la meva padrina. Quan vaig començar a fer feina al novembre, un dia vaig polir el casc i vaig veure el relleu d’una antiga enganxina. Amb els anys, la pintura no havia agafat igual l’opacitat del sol i encara es podia llegir el nom: Na Rumba. Vaig mirar el registre i vaig veure que aquest nom havia estat registrat durant 24 anys. I vaig pensar: «Me sap greu per la padrina, m’encantaria posar-li aquest nom, però aquest llaüt ja té un nom, està escrit al casc i jo no li puc canviar». El llaüt era Na Rumba i Na Rumba ha quedat. A Espanya potser no tenim tant aquesta tradició, però els anglesos i altra gent de mar creuen molt en això de no canviar el nom a les barques, perquè dona mala sort. Diuen que, si li canvies el nom, la mar ja no te reconeix el vaixell. Jo també hi crec un poc. Tenia ànima de Na Rumba i així s’ha quedat.

Diuen que, si li canvies el nom, la mar ja no te reconeix el vaixell [...]. El llaüt era Na Rumba i Na Rumba ha quedat

I trobes que conservar el nom t’ha donat sort? Com ha estat la rebuda del projecte?

Sí, jo crec que sí. El nom ha funcionat molt bé per crear una marca. Na Rumba ha agradat molt. Durant el procés de restauració jo pensava que tendria més públic a xarxes. Va tenir-ne, però sobretot amb els darrers vídeos. I el que m’ha passat aquest darrer mes ha estat la recompensa d’haver compartit tot el procés, encara que al principi pensàs que no tendria gaire retorn. Ha estat increïble. Els darrers quatre o cinc vídeos han arribat a moltíssima gent. La quantitat de missatges que he rebut no me l’hauria imaginada mai. Hi ha hagut dies que he contestat uns 150 missatges entre Instagram, WhatsApp i TikTok. Gràcies a un vídeo que vaig fer oferint un descompte per a residents, vaig omplir pràcticament tot l’agost. Ara ja estic donant dies de setembre. No m’ho hauria pensat mai. Jo pensava: «Bé, serà una primera temporada mallorquina, a poc a poc, l’any que ve anirà millor». He començat molt tard, és vera, però m’està anant superbé. La gent està disfrutant molt, molts són mallorquins, i el feedback dels clients és molt bo. És una disfrutada veure que he fet un projecte des de zero i que està funcionant.

Més enllà de l’èxit a xarxes i de les reserves, què ha significat poder compartir aquest projecte amb família i amics?

Això ha estat la millor part. Abans de començar amb els vídeos i amb la part més comercial, vaig fer una setmana amb amics, anant al Caragol, al Coll Baix… També hi han vengut els meus germans, que són molt apassionats de Mallorca, de Sant Joan, de fora vila. Qui m’ho havia de dir, que passaríem d’una moto d’aigua a tenir un llaüt? Mai m’ho hauria pensat. Amb la meva família ha estat molt especial. Un dia vàrem anar a veure la posta de sol i va ser un somni. En realitat, mai hauria imaginat que tendria un llaüt i que el podria disfrutar amb la família. Això és la millor part de totes. Econòmicament m’està anant bé i estic supercontent, però el somni real és poder convidar família i amics a fer una volta en un projecte que he fet des de zero. Aquí és on hi ha la felicitat.

També heu viscut moments especials a la mar, com l’eclipsi. Quin missatge vols donar sobre el respecte per l’entorn i la protecció de la nostra illa?

Jo crec que s’ha de tenir molt clar que la mar i l’entorn s’han de respectar. El dia de l’eclipsi, per exemple, jo hauria pogut treure molts de doblers. M’han arribat a oferir quantitats molt altes per sortir aquell dia. Però vaig voler compartir-ho amb la meva gent, d’una manera local. Vaig sortir per Sant Pere, amb quatre o cinc barques mallorquines, la platja plena de mallorquins, i en aquell moment vaig sentir que realment formava part d’aquesta Mallorca. No volia entrar en aquesta roda de cercar només doblers i oblidar-nos dels recursos que tenim aquí. Per això Na Rumba també va d’això: de fer les coses amb respecte, de diferenciar-se i de no explotar la mar com si fos només un negoci.

També sorprèn veure una persona jove, de 25 anys, emprenent un projecte així. Com has viscut aquesta part d’emprendre?

Sincerament, emprendre en aquest país no és gens fàcil. No he tengut gaire ajudes. L’ajuda que he tengut ha estat sobretot el meu propi sacrifici: haver estat embarcat, haver estalviat doblers i poder estar aquests mesos sense fer una altra feina per enfocar-me en el negoci. He tengut ajuda familiar, evidentment: del meu germà, de mon pare i ma mare, sobretot suport moral. Econòmicament, la major part ha sortit dels meus estalvis. No he demanat doblers al banc ni res semblant. No és per tirar-me flors, però ha estat molt de sacrifici personal i també molta ajuda del meu entorn. Sense aquesta combinació, hauria estat molt difícil.

Quin futur imagines per a Na Rumba? T’agradaria créixer, tenir un altre llaüt o prefereixes mantenir aquesta essència?

Ara mateix m’estic adonant que m’he diferenciat molt i que estic creant una marca. Crec que Na Rumba pot convertir-se en un pla que molts mallorquins vulguin fer cada estiu. Tant de bo sigui així i molta gent repeteixi. El que vull és seguir venent la mateixa experiència. No vull cremar-me. Vull poder tenir qualitat de vida mentre faig uns doblers i disfrut de fer gaudir la gent. Expandir-ho? Sincerament, no ho crec ara mateix. Abans intentaria tenir més qualitat de vida i fer millor la feina que no fer créixer el negoci.

Crec que Na Rumba pot convertir-se en un pla que molts mallorquins vulguin fer cada estiu