Joan Adrover Vila, divulgador: «La roba és una part de la història de Mallorca que no s’explica»

Uns calçons amb bufes, un rebosillo o una faixa poden semblar peces d’un passat quiet, guardades dins una caixa o reservades per sortir a una festa popular. Però, en mans de Joan Adrover Vila, la roba deixa de ser decorat i torna a ser document. Al perfil ‘A l’ampla’, mira la indumentària mallorquina del segle XIX amb ull crític: d’on surt, qui la duia, què deia de la persona que la vestia i com s’ha anat transformant fins a convertir-se, sovint, en una imatge simplificada de la tradició. La seva feina és recerca, divulgació i també una manera d’estirar el fil per entendre d’on venim.

Per començar: qui és Joan Adrover Vila més enllà de les xarxes? Com es presentaria a algú que no el coneix?

Som Joan Adrover Vila. He estudiat Llengua i Literatura Catalanes a la universitat i enguany he fet el màster de professorat. Tenc les meves aficions i els meus interessos al voltant de la tradició i de la cultura popular. També m’interessa molt la religiositat popular, el ball i tot el que envolta el ball popular. Però, darrerament, el que m’ha interessat més i on m’he especialitzat més és la indumentària: anar al fons de la seva historicitat, entendre com era abans i també com la feim servir avui en dia, si té sentit o no.

D’on ve aquesta fascinació concreta per la manera de vestir dels mallorquins del segle XIX i per la història tèxtil de Mallorca?

D’entrada, quan tenia 9 o 10 anys, i fins i tot abans, ja m’interessava molt el món del ball. Crec que molts dels que arribam al món de la indumentària hi arribam a partir del ball i de les associacions. Perquè, quan t’has de vestir per una mostra, arriba un moment en què, si ets un poc crític o t’interessa anar més enllà, et comences a demanar per què aquella roba és així, quin sentit té, quin origen té i quin no. A partir d’aquí comences a veure gent que ja ho ha estudiat o investigat, agrupacions i investigadors, i t’adones que el que es du a les associacions no és necessàriament un vestit històric. Ha passat per un procés de selecció i de creació d’un vestit més estètic, preparat per a les mostres. Això em va dur cap a l’origen: a voler explicar com anaven realment vestits els mallorquins. També per dignificar-ho un poc, per no distorsionar massa la imatge dels mallorquins d’aquell temps i per recrear o entendre com era aquell estat concret.

Vostè rebutja etiquetes com «vestit tradicional» o «vestit típic». Què perdem quan simplificam una realitat tan diversa?

Perdem la complexitat, perdem el sentit crític i perdem una manera d’explicar la història des de les classes més baixes. La indumentària és una part de la història que no sempre s’explica. Moltes vegades la història s’ha contat a partir de la guerra, de la política o dels grans fets, però posar el focus en com era la societat i com es vestia és una manera molt bona d’entendre com es relacionava la gent, quines eren les classes socials, quines feines hi havia. També hem d’entendre que Mallorca no estava aïllada de la resta d’Europa. Mallorca vivia en contacte amb Europa i, per tant, les modes que hi havia a França o a altres llocs arribaven, al cap d’uns anys, també a Mallorca. La classe popular o la Mallorca de la part forana les agafava, les incorporava i les adaptava als seus gustos. Mallorca era europea.

La roba també explica molt el present: diferències culturals, diferències de classe, maneres de viure… Ens pot ajudar a entendre millor el món d’avui?

Sí. Per ventura, abans la roba explicava com érem nosaltres en general, i avui explica més com estam vivint en específic. Aquesta seria, potser, la diferència. Un viatger del segle XIX que arribava a Mallorca i veia moltes coses identificava que allò era propi dels mallorquins. Ara no tenim una indumentària que ens expliqui com a mallorquins d’una manera tan clara, però sí que la roba explica altres coses, fins i tot polítiques en certa manera.

Una part fonamental del seu projecte és fer accessible aquesta informació a través de les xarxes, amb formats actuals, com els vídeos de «prepara’t amb mi». Quina va ser la motivació per dur la roba històrica a Instagram?

Bàsicament, jo volia mostrar el meu projecte personal i el meu llenguatge a través de xarxes, no tant a partir d’una publicació o d’un llibre. Per tant, és més una qüestió de llenguatge que no una altra cosa. Ara bé, sempre intentant no simplificar. Entenc que el meu públic és un nínxol, gent que s’interessa per aquestes coses, i no ho planteig com una cosa purament estètica. Però fa poc vaig fer un vídeo de «prepara’t amb mi» i va tenir una rebuda boníssima. No ho vaig fer tant des de la voluntat de ser divulgador, sinó simplement adaptant el contingut a un format específic.

Les peces que mostra són seves? D’on surten? Com és el procés de crear contingut per al perfil?

Hi ha coses publicades i ja hi ha estudis. Treball sobretot amb fonts contemporànies: imatges originals, pintures, aquarel·les, gravats i llibres de viatges. Però les peces testimoni, com les anomenam, també tenen molta importància perquè permeten veure la peça de prop. Algunes peces són patrimoni meu o coses de família. Moltes altres provenen del col·leccionisme: les anam comprant d’aquí i d’allà. I també hem creat una xarxa amb companys que s’interessen pel mateix tema. A partir de les publicacions de cadascú podem anar creant un arxiu més gros.

Vostè diu que el seu públic és un nínxol concret, però alguns vídeos han tengut un punt de viralitat. L’ha sorprès?

Sí. Crec que som en un moment en què, encara que hi hagi molta feina per fer, la gent vol mirar les coses amb uns altres ulls. Potser és simplement una idea meva, però crec que hi ha interès. També és ver que després veus agrupacions o gent que es vesteix i que no té absolutament res històric a tenir en compte. Però sí que crec que hi ha gent que s’hi interessa. Tenim més informació que mai, encara que a vegades també veim desastres. I això també deu ser conseqüència d’una falta d’indústria i de coneixement tècnic: fa uns anys, a cada casa hi havia, com a mínim, qualcú que sabia cosir; ara això ja no passa tant. I potser aquesta manca de cosidores i d’ofici també fa que la divulgació no sempre es pugui traslladar després a una reproducció ben feta.

Si hagués d’escollir una peça de roba que per vostè sigui especial o que expliqui una part de la cultura mallorquina, quina seria?

Me n’aniria cap a la indumentària masculina, que és el meu tema, i triaria una peça molt característica: les calces amb bufes. Crec que són especials perquè ajuden a entendre una peça dins un context concret: el seu origen, el seu ús i com va evolucionant. També ajuden a entendre la simplificació que hi ha hagut en la indumentària. Realment, si hem de pensar en la roba típica i característica dels homes del segle XIX, no només hem de pensar en calces amb bufes, sinó també en calces estretes. Però, clar, les calces amb bufes eren molt més cridaneres per als viatgers, molt més curioses, i això ajuda a entendre com s’ha simplificat la imatge del vestit masculí.

Quin paper han tengut les festes populars en aquesta manera de vestir? Han ajudat a conservar o han fixat una imatge massa rígida?

Segurament les dues coses. Per una banda, han ajudat a conservar peces. Hi ha gent que, al llarg dels anys, ha volgut crear o mantenir un vestit i guardar peces per poder vestir-se per beneïdes, festes patronals o per anar a la Verema, per exemple. Però això també ha fet que gent que potser no té voluntat de vestir-se històricament bé, però sí de participar en una festa, s’hagi fet una roba més pobra, més magra, només per sortir un dia i una hora. I això ha fet que la qualitat d’aquestes peces, moltes vegades, sigui baixa. Sempre jugam amb aquesta moneda de dues cares.

Amb tota la recerca que ha fet, hi ha qualque descoberta que l’hagi obligat a canviar una idea que donava per feta?

Per exemple, hem d’entendre que la roba de feina fora vila segurament no era la roba clara i perfecta que avui moltes vegades imaginam. La roba de feina devia ser molt més esquinçada, destenyida,... I aquesta roba, majoritàriament, no ha arribat fins avui. Això és un canvi de paradigma: no pensar en persones perfectament vestides sortint de fer feina, sinó en roba realment gastada i usada, de la qual potser tenim pocs testimonis originals. Després, en el cas de la indumentària femenina, també hi ha el tema dels rebosillos. Els rebosillos d’indiana, els de flors o de cotó estampat, sovint s’han fet servir per anar de feina o per anar de pagesa, però dins aquell context la indiana era una roba bona. Aquests rebosillos se solien dur davant un altre de blanc. Per tant, si pensam en una pagesa fora vila, probablement hem de pensar més en un rebosillo blanc tot sol que no en un rebosillo de flors. I una altra peça molt representativa del vestit masculí és la faixa, però està molt poc documentada. Gairebé no en tenim imatges. La veim més com a peça de feina que no com a peça per anar mudat. I, quan la veim per anar mudat, sovint és més una cinta per marcar la cintura del gipó que no una peça estreta per aguantar la cintura. Aquestes tres coses canvien bastant la manera d’entendre la indumentària del moment.

Cap a on va el projecte ‘A l’ampla’? Com se l’imagina d’aquí a uns mesos o uns anys?

El projecte inicial era crear publicacions al voltant de cada una de les peces del vestit masculí. Per tant, cada cert temps prepar una publicació amb característiques generals, imatges i testimonis de les peces pròpies del vestit masculí. Ara bé, aquest vídeo que ha funcionat també m’ha donat coratge per fer més vídeos divulgatius. I, a la llarga, potser seria interessant recuperar tota aquesta informació en format de llibre o en una publicació en paper, perquè quedàs d’una manera més estable i amb més continuïtat que no només dins el nígul.