Aina Fiol i Maria Bergas, del pòdcast 'Sense Sentit': «Ara ja no fa tanta vergonya fer contingut en català»

Sense Sentit va néixer gairebé com comencen moltes bones converses: amb dues amigues que xerren molt, fan riure i s’entenen a mitja frase. Aina Fiol i Maria Bergas estudien juntes, comparteixen mirada generacional i han convertit el micròfon en una extensió d’allò que ja feien abans: comentar el món, recordar la infància de Disney Channel i les polseres de moda, defensar allò que consideren bàsic i riure’s també d’elles mateixes. El resultat és un pòdcast que fa honor al nom, però que té més sentit del que sembla.

Fiol i Bergas es presenten sense gaires cerimònies: «Ens vàrem conèixer fa temps al curs de monitors». Tot i que la primera trobada no va ser determinant, la relació va canviar quan es varen retrobar al doble grau d’Educació Infantil i Primària. «No ens vàrem fer amigues de seguida, però després vàrem coincidir presencialment a la carrera i allà va ser un poc com un ‘flechazo’. Ens vàrem començar a ajuntar molt i va sorgir una connexió molt natural», expliquen.

L’origen del projecte també va arribar de manera espontània: «La idea del pòdcast va sortir arran d’un treball d’història que vàrem fer a la carrera. Havíem d’entrevistar un mestre, i aquella experiència ens va donar moltes idees. Ens va agradar molt el format d’entrevista i vàrem començar a xerrar de la possibilitat de fer qualque cosa nostra. Al principi era un poc una broma, però el vespre ja teníem fins i tot el compte creat». La seva manera de ser també hi va jugar un paper important: «Tothom de la carrera ens deia que ens pegava molt fer un pòdcast, perquè sempre som les que xerrem, les que feim riure la gent, les que comentam les coses». Malgrat que al principi hi havia qui dubtava que el projecte tingués recorregut, el temps els ha acabat donant la raó.

Sense filtres

Una de les claus de Sense Sentit és que no hi ha personatges. «Som literalment el que surt al pòdcast», asseguren. De fet, expliquen que aquesta era una de les seves principals preocupacions abans de començar. «Una cosa que ens preocupava al principi era posar-nos davant un micròfon i deixar-nos dur massa, o començar a fer un paper que no fos real. Però quan vàrem gravar els primers episodis vàrem veure que sortíem tal com som a la vida real».

Creuen que aquesta autenticitat és una de les fortaleses del projecte: «Crec que això és una de les coses que fa gràcia i que agrada: que som molt reals. Intentam que la gent s’hi senti un poc identificada, com si escoltàs una conversa entre amigues».

Els temes dels episodis neixen, sobretot, del seu dia a dia i dels records compartits: «Normalment, pensam en coses que puguin connectar amb la gent o fer gràcia. Ens agrada xerrar d’experiències nostres, de coses que han marcat la nostra generació, de programes que miràvem, de modes, de polseres, de Disney Channel, d’aquelles coses que la gent recorda i que li fa ganes comentar».

També són conscients de com es consumeix avui el contingut digital. «Sabem que un pòdcast llarg potser no arriba a tanta gent d’entrada, perquè el que enganxa més són els vídeos curts, els reels i els TikToks», comenten. Per això adapten el format: «Intentam treure fragments que puguin funcionar com a vídeos curts: moments divertits, frases que enganxin o parts on la gent es pugui sentir identificada». La seva filosofia és clara: «Som conscients que potser el vídeo llarg de YouTube l’escoltarà menys gent, però si mil persones veuen un tall a TikTok i una acaba mirant l’episodi sencer, per nosaltres ja és positiu».

Un discurs «bàsic», però necessari

Encara que el to sigui distès, les converses també incorporen reflexions socials. «Nosaltres xerram del nostre dia a dia i és inevitable que surtin temes que ens travessen. Hi ha coses que per nosaltres són drets bàsics o qüestions molt evidents, però que després veim que no tothom les rep igual», expliquen.

Posen com a exemple un vídeo sobre Palestina: «Vàrem penjar un vídeo reivindicant drets humans i parlant de Palestina, i ja sabíem que potser podria generar comentaris. Però ens va sorprendre que coses que per nosaltres són bàsiques també duguin odi».

Aquesta experiència els va reafirmar una idea: «A vegades pensam: ‘El nostre discurs és bàsic’, però després t’adones que, precisament per això, és necessari».

A vegades pensam: ‘El nostre discurs és bàsic’, però després t’adones que, precisament per això, és necessari

També reivindiquen el paper de les dones joves a l’hora d’expressar opinions: «Creim que és important que joves, i sobretot dones joves, es posicionin i expressin opinions obertament. Hi ha nines i adolescents que poden escoltar aquest discurs i sentir-se empoderades. A vegades tenim aquesta sensació que, si nosaltres haguéssim tengut referents així quan érem més petites, també ens hauria ajudat».

Pel que fa a les crítiques, asseguren que el balanç és clarament positiu: «Sempre hem rebut més suport que odi». Tot i admetre que «quan hi ha comentaris crítics o agressius, al principi fa cosa», també expliquen que «veim que hi ha molta gent que ens entén, que comparteix el que deim i que ens anima a continuar». Assumeixen que opinar implica discrepàncies: «Si fas contingut i dones opinió, és normal que hi hagi gent que no hi estigui d’acord. Però intentam que el que deim tengui una base, que no sigui parlar per parlar».

Sempre hem rebut més suport que odi

Una comunitat en català

Les dues creadores perceben un canvi en el panorama digital mallorquí. «S’està creant una comunitat molt guapa de creadors mallorquins i de gent que fa contingut en català. Ens donam suport entre nosaltres i això és molt important, perquè encara no som tants», afirmen.

També observen que publicar en català cada vegada és més habitual: «Ara ja no fa tanta vergonya fer contingut en català o en mallorquí. Ens anam recolzant, compartim coses i es crea una xarxa». I tenen clar que aquesta col·laboració és gairebé una necessitat: «Si no som molts els que feim contingut en català, ens hem d’ajudar. I aquesta part és molt guapa».

Aprendre a exposar-se

Els primers episodis també varen servir per descobrir on posaven els límits de la intimitat: «Sobretot amb el primer episodi. Era el primer que gravàvem i no sabíem gaire on era el límit». Recorden que, durant l’edició, varen haver de retallar alguns fragments. «Hi havia moments en què dèiem noms o contàvem coses massa concretes, i després, revisant-ho, pensàvem: ‘Això no ho podem deixar’», recorden.

La vergonya inicial també tenia a veure amb la proximitat: «Ens preocupava un poc què pensarien persones del nostre entorn, la família o gent que ens coneix. Però després t’adones que tampoc no has dit res tan greu, i que la vergonya a vegades ve més de pensar que t’escoltaran que no del que realment has contat».

Mirada d’educadores

A mesura que el projecte creix, també augmenta la responsabilitat: «Sabem que ens pot escoltar gent jove o adolescent. Sempre pensam en quin contingut ens hauria anat bé consumir a nosaltres quan érem més petites».

Per això intenten cuidar especialment alguns temes: «Si xerram d’inseguretats, d’autoestima o de coses que poden afectar nines més joves, intentam fer-ho d’una manera que ajudi i no que generi més pressió. Ens interessa normalitzar coses i que les nines se sentin més segures d’elles mateixes».

Quan tracten qüestions més sensibles, expliquen que hi ha feina prèvia: «No és que ho duguem tot escrit, però sí que hi ha temes que necessiten una base i una conversa prèvia. Ens agrada que el que diguem tengui arguments». La seva formació com a futures mestres també impregna el projecte. «Al final estudiam educació i és normal que ens preocupi el benestar dels infants, la protecció de la infància i com creixen les noves generacions». Tot i això, matisen: «No feim el pòdcast com si fos una classe, evidentment, però aquesta mirada hi és».

Aquesta preocupació també s’estén a l’entorn digital. «Vivim a l’era de la informació, però també a l’era de massa informació. La infància està molt exposada i és molt fàcil que qualsevol discurs hi entri», fet que els fa ser encara més conscients «del tipus de contingut que feim i del missatge que pot arribar».

Continuar creixent

El futur de Sense Sentit passa, senzillament, per continuar: «Ens agradaria continuar. En principi, la idea era fer una segona temporada que començàs a l’estiu, però potser s’endarrerirà una mica. També ens agradaria fer qualque episodi especial i tenim moltes idees».

No descarten ampliar el format amb entrevistes, malgrat que reconeixen que encara hi donen voltes: «Ens agradaria fer entrevistes, encara que no sabem exactament com funcionaria, perquè el nostre format és molt de tu a tu, molt nostre. Hauríem de veure si la gent està preparada per tanta intensitat». En qualsevol cas, el desig és clar: «Ens agradaria que Sense Sentit continuàs creixent. Ha començat com una cosa molt natural, i precisament per això ens fa ganes seguir».