Madó Farta, l'activista darrere la pagesa amb cara de calavera: «Els turistes no són l’enemic; són una conseqüència d’un model»

Madò Farta no crida. No talla carrers, no interromp res, no necessita megàfon. Senzillament apareix. Es planta en silenci entre maletes, terrasses plenes i carrers saturats. De vegades camina entre turistes que no acaben d’entendre què veuen; d'altres, aguanta gestos d’algú que surt gat d’una nit de festa a Mallorca. Però precisament aquí rau la força del personatge: en aquesta presència quieta, incòmoda i difícil d’ignorar. Darrere la pagesa amb cara de calavera hi ha una pregunta que pesa: què quedarà de l'illa si continuam vivint com si el territori fos infinit?

Com neix Madò Farta?

Madò Farta no va néixer d’una idea preconcebuda. Va néixer de viure situacions que me varen fer pensar que qualque cosa no anava bé. Una de les primeres va ser una excursió cap a Andratx i sa Mola. Mentre hi anava, no deixava de veure grues i cases immenses aferrades a la mar. Quan vaig arribar, vaig tenir la sensació d’haver entrat en un lloc completament diferent: cotxes de luxe amb matrícules estrangeres, empreses constructores i promotores de fora, i molta gent pel carrer que no parlava la nostra llengua. Va ser una sensació estranya, com si per un moment m’haguessin canviat de país. Un altre dia, a les sis del matí, vaig sortir a caminar pel passeig de s’Arenal. Esperava trobar tranquil·litat, però el que vaig veure va ser un passeig ple de persones que encara venien de festa, amb molta brutor escampada per terra. Mentre observava aquell panorama, un agent de policia se va acostar i me va advertir que, si no fermava el ca, me podria sancionar. Vaig pensar que era ben curiós: davant una situació que jo percebia com un deteriorament evident de l’espai públic, l’única preocupació que semblava afectar-me directament era si el meu ca anava fermat o no. De totes aquestes vivències va néixer Madò Farta. No és un personatge contra ningú ni assenyala persones pel seu origen. És la veu d’una mallorquina que estima la seva terra i que expressa el cansament, la impotència i les contradiccions que molts sentim quan veim com Mallorca canvia a una velocitat que costa de reconèixer. 

Per què una pagesa amb cara de calavera? Què simbolitza aquesta imatge?

La pagesa representa les arrels, la Mallorca que hem heretat, la cultura popular, la llengua i una manera d’entendre la vida que durant generacions ha donat forma a la nostra identitat. La calavera simbolitza la mort, però no la mort d’una persona. Simbolitza el risc que tot això desaparegui si no ho cuidam. És una metàfora de la pèrdua de territori, de la dificultat de viure a la nostra terra, de la pressió urbanística, de la desaparició del paisatge que hem conegut i de l’afebliment de la nostra llengua i de les nostres tradicions. Ajuntar una pagesa amb una cara de calavera és una imatge que incomoda, i aquesta és precisament la seva funció: fer que la gent s’aturi un moment i se demani què està passant. No és una crítica al passat ni una idealització de la Mallorca d’abans. No parla des de l’odi ni des del rebuig a ningú. Parla des de l’amor per Mallorca. Fora por.

Has decidit mantenir-te en l'anonimat. És per protegir-te o perquè vols que el protagonisme sigui només de Madó Farta?

És una mica per les dues coses, però sobretot perquè crec que el protagonisme ha de ser exclusivament de Madò Farta. No m’interessa que la gent se fixi en qui hi ha darrere el personatge, sinó en allò que diu i en el debat que pot generar. Si la meva identitat passàs a primer pla, hi ha el risc que el missatge quedàs condicionat per la persona i no pel contingut. Evidentment, mantenir l’anonimat també dona una certa tranquil·litat. Vivim en una època en què expressar segons quines opinions té conseqüències. Jo tenc un entorn i no vull afectar ningú. No tenc por, però tampoc vull que la gent que m’envolta se senti malament. Ens hem de llevar aquesta por.

Les teves accions són silencioses. Per què vas triar aquest llenguatge?

Això explica molt bé la filosofia del personatge: l’acció simbòlica obliga a pensar, no imposa un missatge. Crec que, de vegades, el silenci pot ser molt més poderós que un crit. Vivim envoltats de missatges, d’eslògans i de renou. Jo volia un llenguatge diferent, un que no donàs totes les respostes, sinó que despertàs preguntes. Quan algú se troba una Madò Farta pel carrer, s’atura, la mira i se demana què significa. Aquest instant de reflexió, per a mi, ja és una forma de protesta. No tenc res en contra de les mobilitzacions o de les manifestacions. Són eines legítimes i necessàries. Però jo vaig sentir que podia aportar una altra manera de comunicar: a través d’un símbol.

Quan et plantes a l'aeroport o enmig de carrers plens de turistes, què esperes que senti la gent que et veu?

No esper que tothom senti el mateix. De fet, seria un error pretendre-ho. Hi haurà qui ho entendrà de seguida, qui ho rebutjarà, qui hi estarà d’acord només en part i qui simplement sentirà curiositat. El que sí esper és que, per un instant, la gent s’aturi. Que se faci una pregunta. Que deixi de veure com a normals coses que potser no ho són. Quan me plant al mig d’un carrer o a l’aeroport, no ho faig per assenyalar els turistes. Els turistes no són l’enemic; són una conseqüència d’un model que fa molts d’anys que s’ha construït. El que vull és posar davant el mirall una realitat: una illa que cada vegada rep més gent mentre molts mallorquins tenen més dificultats per accedir a un habitatge, per viure dignament o, fins i tot, per reconèixer els espais on han crescut. No cerc provocar per provocar; cerc despertar consciències. 

El missatge és contra el turista o contra un model turístic?

Aquest matís és clau. Madò Farta no assenyala el turista com a individu, sinó un model econòmic i unes decisions polítiques que han convertit Mallorca en un espai saturat, amb una pressió insostenible sobre el territori, els serveis i la vida quotidiana de la gent que hi viu. Ara bé, també s’ha de dir clar: no tot s’hi val. Hi ha una part del turisme que arriba amb una actitud de poc respecte, de consum excessiu i de desconnexió total amb la realitat de l’illa. Això se veu especialment en zones com s’Arenal o Santa Ponça, on fa anys que se toleren comportaments que no serien acceptables a cap altre lloc. Per això crec que ja no n’hi ha prou amb parlar de «gestionar millor» el turisme. S’ha de posar un límit real al nombre de visitants. Mallorca té una capacitat limitada, i quan se supera, la qualitat de vida dels residents i la pròpia experiència del visitant se degraden. 

Mallorca té una capacitat limitada

T'ha sorprès la repercussió que ha tingut a les xarxes? 

Sí. Ho he viscut amb sorpresa i emoció, però també amb una mica de por. Sorpresa perquè no esperava una resposta tan ràpida i tan intensa de tanta gent. Emoció perquè veus que el que dius connecta amb una realitat compartida i amb sentiments que molta gent tenia guardats. Però també hi ha una part de responsabilitat i de respecte que pesa. Les crítiques les escolt, però també he de dir les coses com les sent. No se tracta de rebutjar ningú per venir, sinó de no acceptar determinades actituds que degraden l’espai on vivim tots. També hi ha un cansament profund amb el discurs repetit de «vivim del turisme», com si això hagués de justificar-ho absolutament tot. Quan intentes explicar el que passa al teu barri, al teu carrer, i la resposta és un insult o una frase feta, se genera una impotència molt gran. Sembla que no hi hagi espai per al matís ni per al debat real. Jo no crec en aquest model tal com està plantejat. I tampoc crec en uns polítics que fa massa anys que miren cap a una altra banda mentre la situació empitjora. 

Has viscut alguna situació especialment inesperada durant una de les teves aparicions?

Sí, hi ha hagut moments inesperats. El que més m’ha sorprès és que, dins tot el soroll, els atacs directes cap a la meva persona han estat molt pocs: dos casos concrets. En un hi va haver una agressió física lleu: me varen pegar una clotellada i me varen tirar la pancarta a terra. En un altre, vaig rebre insults dient-me que segurament era funcionària, com si això fos algun tipus d’acusació o desqualificació. Però el que realment marca el dia a dia són les reaccions més silencioses. Hi ha molta gent que mira i aixeca el dit en senyal d’aprovació, però ho fa amb certa prudència, com si tengués por de ser vista. Altres s’acosten i diuen «molt bé, no paris» o «gràcies per fer això», i això dona molta força per seguir.

Per què creus que Madò Farta ha connectat amb tanta gent?

Madò Farta connecta perquè no parla des d’un despatx ni des d’un relat políticament correcte, sinó des de la ràbia i la frustració que molta gent sent però no sempre s’atreveix a expressar en veu alta. Quan algú diu de manera directa el que molts pensen en silenci, això genera identificació immediata.

Si poguessis plantar la pancarta davant els responsables de decidir el futur de Mallorca, quin missatge els voldries transmetre?

Els diria que s’han d’aturar i mirar què estan fent amb Mallorca. Que no se pot continuar prenent decisions com si el territori fos infinit i la vida de la gent que hi viu fos secundària. Els diria que ja no és un debat teòric ni una qüestió de «gestionar millor», sinó un límit real que s’ha superat fa temps. Que la massificació té conseqüències directes sobre l’habitatge, sobre els serveis, sobre el medi ambient i sobre la salut mental de la gent. I sobretot els diria que basta de discursos buits. Que mentre se repeteix que «el turisme és la nostra riquesa», molta gent està veient com perd qualitat de vida, com els barris se transformen i com cada estiu és més difícil viure amb normalitat.

I com t'agradaria imaginar Mallorca d’aquí a uns anys?

M’agradaria una Mallorca que torni a ser habitable sense haver de renunciar a la seva identitat ni a la seva dignitat. Una Mallorca que no visqui esgotada, sinó amb equilibri. I, sobretot, una illa que no tengui por de dir «fins aquí». Que hagi deixat enrere el discurs de la resignació i el «no se pot fer res», i que hagi entès que el futur no se defensa amb més del mateix, sinó canviant el model. Posar límits no hauria de ser radical, hauria de ser normal. Voldria una Mallorca que recuperàs les coses senzilles. Una illa on la gent pogués tornar a viure el carrer, el barri i el poble sense sentir que tot està pensat només per al pas ràpid del turista. Una Mallorca on prendre la fresca a la porta de ca seva, xerrar amb els veïnats o seure en uns balancins no fos una imatge del passat, sinó una realitat quotidiana. On el ritme de vida no estigués dictat per la saturació, el renou i la pressa constant.