Retrobar Miró en temps d’intel·ligència artificial

Vivim envoltats d’imatges que desapareixen abans que les acabem de mirar. Missatges instantanis, vídeos de quinze segons, intel·ligència artificial capaç de generar paisatges, rostres i obres en qüestió de segons. Tot passa ràpid, molt ràpid. Enmig d’aquesta acceleració constant, entrar a la Fundació Miró Mallorca és gairebé un acte de resistència.

Allà dins, l’exposició ‘Retrobar Miró: La guspira màgica’ continua fent exactament el contrari del que exigeix el present: aturar-se, observar i donar valor a allò que aparentment no en té. Una pedra. Un os de pollastre. Un esborrany. Elements mínims que, en les mans de l’artista, es convertien en detonants creatius. Oberta fins al gener de 2027, proposa precisament això: recuperar la capacitat de mirar lentament. No descobrir coses noves, sinó reconèixer-les. Tornar-hi. Revisitar-les. Entendre que la creativitat no sempre neix de la novetat, sinó de la manera com observam el que ja ens envolta.

La comissària Patricia Juncosa explica que Miró «sempre mira enrere: recupera el seu primer mestre, les seves primeres obres, les reinterpreta, les canvia i fins i tot les destrueix». Lluny de la idea lineal del progrés, l’artista treballava a partir del retorn constant.

La bellesa de les coses petites

La mostra reuneix 65 pintures i dibuixos, 15 escultures, més d’un centenar de documents i fotografies, 70 objectes i diversos vídeos. Però més enllà de les xifres, el que impressiona és la manera com la vida quotidiana entra dins l’obra. Una de les peces centrals de l’exposició és una simple garrova. Miró la duia sempre dins la butxaca, guardada en un petit sobre cosit expressament als seus vestits. «Li feia mantenir el contacte amb la terra», explica Juncosa. Era una manera de no perdre mai Mallorca, encara que viatgés pel món.

La mostra està plena d’aquests gestos íntims: fòssils que es converteixen en textures pictòriques, objectes trobats durant passejos per Gènova, eines del taller incorporades a escultures monumentals. Miró no cercava materials extraordinaris; els reconeixia dins l’ordinari. «Quan una persona agafa una pedra és una pedra; quan l’agafa Miró és un Miró», resumeix la comissària.

«Quan una persona agafa una pedra és una pedra; quan l’agafa Miró és un Miró»

Aquesta mirada transforma completament la relació amb l’art. L’exposició no obliga només a observar les peces; obliga també a replantejar la manera com miram el món. «És una invitació a aprendre a mirar», diu Juncosa. I és aquí on la proposta connecta amb una sensibilitat profundament contemporània. En un moment en què moltes experiències es consumeixen de manera superficial, Miró reivindica el temps lent, l’error, la matèria i el gest humà.

Mallorca com a refugi i renaixement

L’illa no és només l’escenari de l’exposició: és també el gran punt d’inflexió vital de Miró. «Aquí només soc el marit de la Pilar», deia. Lluny de les pressions i del reconeixement internacional, l’illa li permet començar de nou. I és precisament en aquesta etapa tardana quan l’artista es torna més radical. «Posa en qüestió el Miró que ja triomfava», explica la directora de la Fundació, Antònia Maria Perelló, «és molt valent veure com una persona gran decideix experimentar encara més».

La mateixa exposició reflecteix aquest moviment constant. No hi ha un recorregut estrictament cronològic. El visitant està convidat a perdre’s, tal com feia l’artista durant els seus passejos quotidians. «Passejar, trobar i perdre’s formava part del procés creatiu», explica Juncosa.

Contra la perfecció artificial

Potser el gran encert de ‘Retrobar Miró’ és que xerra directament al present sense necessitat de fer discursos explícits sobre tecnologia o intel·ligència artificial. La resposta està implícita en les obres mateixes: pinzellades imperfectes, taques accidentals, textures irrepetibles, materials gastats pel temps. Tot allò que avui pareix quedar fora dels sistemes automatitzats. «Miró hi és a cada pinzellada», recorda la comissària. «Literalment hi veus la seva mà, la seva petjada, el seu cos», afegeix.

En una època obsessionada amb la rapidesa i la productivitat, l’exposició reivindica exactament el contrari: la lentitud com a forma de coneixement. El valor de la intuïció. El dret a dubtar. La necessitat de deixar madurar les idees.

I això converteix Miró en un artista inesperadament actual. Perelló insisteix que la seva contemporaneïtat no és només estètica: «Miró xerraria dels mateixos temes que els artistes joves d’avui». La relació amb la natura, la preocupació social, la necessitat de reconnectar amb l’essencial.

«Miró xerraria dels mateixos temes que els artistes joves d’avui».

Potser per això l’exposició emociona tant: perquè no xerra només d’un artista universal, sinó també d’una necessitat col·lectiva. La necessitat de recuperar espais de silenci enmig del soroll.