Laia Magrané, mallorquina al Canadà amb una beca Amancio Ortega: «Sentia molta curiositat per altres cultures i formes de viure»

Quan Laia Magrané va rebre la notícia que havia estat seleccionada per a una de les beques de la Fundació Amancio Ortega, la seva reacció no va ser exactament la que havia imaginat: «Vaig necessitar un segons per assimilar-ho».

Aquell correu marcava l’inici d’una etapa que acabaria transformant completament la seva vida. La jove mallorquina, nascuda als Estats Units, però criada a Mallorca, feia temps que sentia la necessitat de sortir fora: «Volia tornar a connectar amb el lloc on vaig néixer. Sentia molta curiositat per altres cultures i formes de viure».

La beca li oferia exactament això: la possibilitat de cursar un any acadèmic al Canadà i viure una experiència internacional que, segons admet, probablement no hauria pogut fer sense aquest programa.

El procés de selecció

El procés de selecció no va ser senzill: «Consistia en una primera fase de còmput de notes i renda familiar, després un examen d’anglès tipus Cambridge i finalment un vídeo de presentació i una entrevista personal». A cada etapa, el nombre de candidats es reduïa: «Dels 10.000 inicials es varen concedir 400 places. Soc molt afortunada». Laia reconeix que la seva mare va tenir un paper clau en tot el procés: «Va ser ella qui em va animar a presentar-m’hi».

«Dels 10.000 inicials es varen concedir 400 places. Soc molt afortunada»

L’arribada al Canadà

L’arribada al Canadà no va ser tan idíl·lica com havia imaginat. «Les primeres setmanes varen ser el més difícil», admet. «Jo estava convençuda que tendria molts d’amics, que tot aniria genial i que m’adaptaria súper ràpid, però la realitat va ser bastant diferent».

Tres setmanes després d’arribar va haver de canviar de família d’acollida: «Estava en una casa enmig del no-res i em costava trobar motivació». Tot i això, amb el temps la situació va canviar radicalment: «Ara mateix sent, de veres, que estic amb la família més perfecta per a mi. [...] Des del primer dia em varen fer sentir com un membre més de la família».

Un sistema educatiu diferent

Una de les coses que més l’ha sorprès és el sistema educatiu canadenc, molt més «dinàmic». Explica que l’aprenentatge es basa molt més en projectes, participació i treball constant que no en exàmens finals.

També li ha cridat l’atenció la relació amb el professorat: «És molt més propera i relaxada». Participar, donar opinió i interactuar forma part natural de les classes.

Tot i que ja tenia un bon nivell d’anglès abans de partir, sí que ha notat un gran canvi en la fluïdesa i, sobretot, en la confiança personal: «He canviat moltíssim, de veres. No soc la mateixa persona que va partir».

«Ara em sent més segura, més independent i amb una mentalitat molt més oberta», diu la jove.

«Ara em sent més segura, més independent i amb una mentalitat molt més oberta»

El canvi personal

També destaca el procés de fer amistats: «Quan comences a crear amistats reals i a sentir que formes part d’un grup, l’experiència canvia completament». Confessa que li costa pensar en el moment de tornar.

Entre els records més importants hi ha activitats escolars, voluntariat i moments compartits amb altres estudiants: «És allà on realment vaig començar a sentir que formava part del lloc».

Ara, quan pensa en el final de l’estada, sap que el retorn a Mallorca no serà senzill: «Tornar no és simplement ‘tornar’». Explica que després d’haver viscut tan fora, el lloc de sempre també es percep diferent: «Sé que aquesta readaptació també formarà part del procés».

Malgrat les dificultats, recomanaria l’experiència a altres joves. Però ho fa amb sinceritat: «No és una experiència per a tothom». Considera que implica una gran exigència emocional i personal.

Tot i això, si algú sent aquesta inquietud de sortir i provar alguna cosa nova, ho té clar: «És d’aquelles experiències que et canvien la manera de veure les coses».

«És d’aquelles experiències que et canvien la manera de veure les coses»

Si hagués de resumir aquesta etapa amb una expressió mallorquina, Laia ho faria amb dues paraules senzilles: «Anar fent». «Resumeix molt bé tota l’experiència perquè no ha estat una cosa lineal ni perfecta, sinó un procés d’anar-me adaptant, superant etapes i continuant endavant», conclou Magrané.