Carol Hazas, cantautora de Calvià: «‘Ca meva’ és el sentiment que tenc quan torn a Mallorca i me cau la llagrimeta»

Algunes cançons neixen per passar-ho bé i provar; d’altres acaben fent de mirall. Una onada, el nou EP de Carol Hazas, s’ha anat construint així: entre mudances, retorns de cap de setmana, cridades diàries i una llagrimeta que surt quan l’avió s’acosta a l’illa. El resultat és un recull de peces que miren cap endins i també cap enfora, amb Magalluf com a cançó que observa (i adverteix) la Mallorca que canvia.

Em pot explicar d’on surt ‘Una onada’ i quin moviment li ha fet fer aquest EP per dins?

Jo fa dos anys i mig que em vaig mudar a Madrid, i tot el tema de sortir de l’illa i anar-me’n de ca meva va despertar aquesta enyorança. Va començar tot un poc passant-m’ho bé, provant de fer cançons. Jo sempre he fet música pròpia. Vaig fer una primera cançó amb en Jaume (Tramuntana Estudis), després una segona amb en Pere (de Goodman Records) i més tard una tercera ja a Madrid. I la quarta la vaig fer amb naXisc, perquè volia provar amb una productora al·lota. I al final el recull tenia tot el sentit del món: encaixava perfectament, tot xerrava sobre la mar, enyorar el que és l’illa i aquesta onada de sentiments.

Què l’ha ajudat a entendre de vostè mateixa aquest procés d’escriure aquestes cançons?

Va començar tot amb Tornar-me a estimar. La vaig escriure el 2020, d’una manera terapèutica. Però va ser el 2024 quan va agafar un sentit sòlid a la meva vida, i va fer adonar-me de la meva evolució. Tot aquest procés ha estat com una mena de sanació: d’estima cap a jo mateixa, cap a la gent del meu voltant i cap a ca meva, ara que no hi som.

La idea de «llar» dins el disc és molt present. Com defineix aquesta idea de «casa»? Què és per a vostè «ca meva»?

Li he donat moltíssimes voltes, perquè hi ha moltes maneres d’identificar què és ca meva. Pot ser una casa física, pot ser un lloc que no és una casa, o pot ser el sentiment. A mi em va passar un pic: vaig agafar l’avió per tornar un cap de setmana, de les primeres vegades que tornava, i em va caure la llagrimeta. És aquest moment quan t’acostes a l’aeroport i dius: «Ja som aquí». Per tant, ca meva és el sentiment que jo tenc quan torn i em cau la llagrimeta. Perquè ser allà també poden ser persones, poden ser moments… i és una cosa que va amb tu allà on vagis.

Intent no deixar anar les arrels

Què és el que s’ha endut de Mallorca cap a Madrid i té present en el dia a dia?

La meva parella (riu). Ell és de Pollença i me l’he enduit, i al final és el que tenc de Mallorca aquí, i és un gran suport. M’ha ajudat moltíssim: m’ha fet més lleu la mudança. També xerr amb la meva família cada dia. I estic menjant més sobrassada i més Quelitas aquí que mai. Així que és això: intentar no deixar anar les arrels.

Estic menjant més sobrassada i més Quelitas aquí que mai

Aquest projecte combina fragilitat i força. Com descriuria el to emocional de l’EP?

De primera, el projecte és «negatiu» entre cometes: és un missatge general un poc fosc, perquè va sobre pèrdua, identitat, trobar-me i retrobar-me, coses que s’han perdut. ‘Magalluf’ xerraria de la pèrdua d’identitat d’una zona. ‘Tornar-me a estimar’ xerra d’estima cap a jo en un moment que després he retrobat. ‘L’aire’, de separar-te d’una persona perquè se n’ha d’anar, i aquesta enyorança per voler arribar on és aquesta persona. I Mi hogar és el sentiment d’arribar a ca meva, voler-te quedar, però dir: «Em sap greu, ara he de partir; tornaré, però he de partir». Així que sí: la «debilitat» és forta, però està contrarestada amb una mena d’esperança dins la foscor.

En aquestes anades i tornades entre Madrid i Mallorca, com ha vist l’evolució de l’illa en els darrers anys?

Això, en concret, és la cançó de Magalluf. És una cançó de «trauma» (riu), perquè som de la zona. Jo no he estat allà durant dos anys i ho veig més ara: quan torn, m’adon del que ha canviat i de com ha canviat. A més, jo faig feina a una fundació mediambiental de l’illa (en teletreball) i veig dades diàriament: comparatives del 2019 fins ara, qualitat de l’aigua, qualitat de l’aire, residus… i al final evoluciona a pitjor cada any a mesura que hi ha més gent, que el paisatge canvia i que les condicions de vida de la gent canvien. I al final també és una cançó de denúncia: t’adones que cada vegada va pitjor.

La música pot ser una eina per repensar el territori, fer reflexionar i moure conversa?

Sí. De fet, avui en dia hi ha moltíssims artistes aquí que s’estan movent, que estan component i que estan cantant i tocant a favor d’això, precisament per donar veu a un sentiment que, en el final, és de tots els mallorquins i de totes les mallorquines.

Hi ha moltíssims artistes aquí que s’estan movent, que estan component i que estan cantant i tocant a favor d’això, precisament per donar veu a un sentiment que, en el final, és de tots els mallorquins i de totes les mallorquines

Xerrar d’emocions avui, en una època tan ràpida i superficial, és un acte valent?

Les xarxes i la societat fan que tot vagi molt de pressa i que la informació acabi sent massa banal: passa i ja no te’n recordes, perquè passen moltíssimes coses. Però el guapo és que també hi hagi un moment d’aturar, pensar i reflexionar. La música xerraria de sentiments universals, i el que més m’agrada és que algú es pugui sentir identificat amb el que cant, que es trobi com jo en un moment donat, i que li pugui anar bé, que l’ajudi. Crec que està bé que hi hagi moments de pausa, d’expressar-se i de viure aquestes emocions.

Escriure cançons sobre un mateix cura o remou més?

Crec que no és incompatible. Quan escrius una cançó, evidentment remou. Pots acabar d’escriure coses que t’han passat fa molt de temps, o coses que varen passar ahir, i remou d’una manera o d’una altra. Però aquest remoure és el que acaba curant.

Cantar en català ha estat una decisió natural o intencional?

A ca meva sempre he xerrat amb els dos idiomes: el meu pare és peninsular i la meva mare és mallorquina. Podem canviar l’idioma quatre vegades en la mateixa frase, i és el més normal del món. Quan vaig començar a escriure cançons el 2020, la primera era en anglès. Després vaig començar a evolucionar i vaig començar a escoltar més música en mallorquí, i em va començar a agradar més. Al final m’he sentit més identificada amb jo mateixa escrivint en mallorquí.

Em recomana artistes de Mallorca que li agradin especialment?

Tenc una llista llarguíssima. Darrerament, he coincidit amb en Fresc, amb n’Álvaro Bosch, també amb Brish, que sempre m’ha agradat molt. I també te’n podria dir Maria Jaume, Júlia Colom i Anna Ferrer, que són superxules, però també juguen a una altra lliga, perquè són més conegudes.

I una cançó o un referent que l’hagi inspirada en el procés?

Com a artista referent, tenc a SUU. És una artista catalana que junta els dos idiomes d’una manera molt natural, i m’agrada moltíssim.

Preguntes ràpides: si fos un menjar típic de Mallorca, quin seria?

Aquí tenc un problema, perquè ,si pens en dolços, els cremadillos de xocolata, però en salat, el camaiot. Tenc aquestes dues opcions (riu).

I si fos un paisatge de Mallorca?

M’agraden moltíssim les torres de vigilància. Tenim moltes per tota l’illa. Diria la Torre Nova… o la torre des Verger.

Ha notat un abans i un després personal després d’aquest EP? I què ve ara?

Sí. Perquè va començar com a teràpia i per provar, i ha passat un any des que vaig treure la primera cançó fins que he tret aquest EP de quatre cançons. Ha estat una evolució personal, com un tancament d’una etapa. Durant un any ho he estat cuinant i ho he estat pensant dins el cap, i ara és com: «Ja està, ho he amollat i s’ha fet una onada». Estic produint un altre EP. Ja està produïda la primera cançó, que és en mallorquí, i sortirà per juny. No s’ha d’aturar.