Cap Pela: «Qui es dedica a la cultura a Mallorca ho fa sabent que el camí és complicat»

Cap Pela no ha necessitat mai una banda grossa per fer tremolar una sala: els ha bastat la veu, l’ofici i aquella manera de teixir harmonies que fa que una cançó «de tota la vida» soni nova, i una de nova soni com si ja l’haguessis cantada abans. Ara presenten Morgan i tornen a posar el focus en l’essència. Xerren d’experiència, vertigen, cultura mallorquina i d’un retorn a l’Auditorium que els toca de ple per història i per memòria.

Després de gairebé una dècada sense publicar un disc «estàndard», què ha canviat en la vostra manera de crear? Què podem esperar d’aquest nou treball?

Això de la dècada no acaba de ser cert del tot. Enmig hi ha hagut dos discs, però eren de Nadales. Sí que és veritat que d’un disc de temàtica «normal», estàndard, fa temps. Les Nadales les vàrem treure fa tres o quatre anys, perquè dins la tradició de la música vocal és important fer-ne, i anàvem fent cançons per als concerts i les anàvem gravant. Però aquest disc quedava un poc relegat per això. Què ha canviat? L’experiència. Ara cercam d’una manera més concreta i acurada què volem transmetre, què volem aconseguir, com feim els arranjaments… Som a un altre punt. De jove tens més energia i espontaneïtat; ara, l’experiència et dona una altra visió.

De jove tens més energia i espontaneïtat; ara, l’experiència et dona una altra visió

Amb aquest recorregut, ara sentiu més llibertat a l’hora de crear, o més responsabilitat, quan feis música pròpia?

Les dues coses. Més llibertat perquè feim exactament el que volem, sense cap classe de fermadura. I, a la vegada, la responsabilitat és grossa perquè, si pots fer el que vols, també vols que la gent t’entengui, que li arribi i que li agradi. I també hi ha una cosa: durant tots aquests anys hem tengut un públic que ha continuat un poquet del nostre costat. Això fa que hi entri un poc de vertigen, però és normal dins qualsevol procés artístic.

Diríeu que aquest disc sona més a Cap Pela que mai, o és una evolució?

Aquest disc sona més a Cap Pela «pur», sí. Ja hem passat per etapes de voler créixer cap a un so més gros, més producció. En aquest cas hem cercat això: les nostres sis veus pràcticament nues. Hem cercat el joc de l’arranjament i de l’harmonia perquè el so sigui intens, però només amb les sis veus: sense afegir capes, ni més històries. I amb les percussions també: en un grup a cappella, la percussió feta amb la veu, amb les mans, amb les mans contra les cames, contra el pit… surt com un recurs quan necessites un poc d’intensitat rítmica. Però tot el que hem pogut és absolutament a cappella.

Què us permet la veu que no us permet cap altre instrument? I la maduresa vocal canvia la manera d’interpretar?

Al final, la veu és l’instrument que tots tenim a dins. Aquesta és la gran diferència. Evidentment, pots fer música instrumental de tota classe, mesclada amb veu o no, en qualsevol estil. Però en aquest cas, i això es nota sobretot en els concerts, el directe té com una atenció més propera, perquè és una cosa que ve de dins, una força interior. Tothom canta, més bé o malament, però tothom té aquesta capacitat. I en els concerts es crea un vincle que es nota molt.

Cantar és una cosa que es pot aprendre, o només és per a uns quants amb talent?

Com tot: hi ha gent que té un talent innat i és una cosa increïble, perquè amb la mateixa feina arriba més enfora o connecta més. Però evidentment que se pot entrenar. De fet, a llocs i cultures on es fomenta la veu, allà tothom canta bé. Hi haurà excepcions, però en general la gent hi canta bé.

Després de 30 anys, encara us sorpreneu entre vosaltres a nivell musical i de grup?

Sí. Ens coneixem moltíssim: sabem les virtuts de cadascú i les febleses també, com passa en qualsevol relació normal. Però encara hi ha sorpreses, sí, i a nivell musical també. La relació de persones és infinita: no s’acaba mai. Hi ha coses que ja estan superades i assolides, però n’hi ha d’altres que encara sorprenen, i això està xulo.

També us heu afegit al cant de La Balanguera. Què significa per vosaltres interpretar una peça tan simbòlica?

Era una peça que volíem fer de fa temps. Havíem anat fent actes, premis i coses així on demanaven cantar-la, i al final cantàvem versions d’altra gent o partitures ja escrites. I vàrem dir: «Fem la nostra versió», com fer-nos un «vestit a mida» per a les nostres condicions i característiques. Ho vàrem fer un poc inconscients i, mira, molt contents d’estar per casualitat en aquest punt.

És molt senzill: som mallorquins, estimam Mallorca, la seva cultura i la seva llengua, i ho vivim com una cosa normal

Què significa per vosaltres Mallorca, la cultura mallorquina i la llengua? Mallorca us ha inspirat?

És molt senzill: som mallorquins, estimam Mallorca, la seva cultura i la seva llengua, i ho vivim com una cosa normal. És vera que s’hauria de fer més i reivindicar més, però nosaltres ho tenim clar i ho vivim amb naturalitat. Com a grup a cappella, quan vàrem sortir, una de les idees era fer música moderna (pop, rock…) només amb veus, demostrant que amb «malabarismes vocals» podies fer aquest tipus de música, que fins aleshores no es feia gaire. I això no ho hem deixat mai. Hem fet cançons mítiques que ens encanten. Però també hem fet versions nostres en català, i sempre hem duit música tradicional mallorquina al repertori.

Creu que la música tradicional mallorquina viu un nou moment, amb artistes que la reinterpreten des d’un punt de vista contemporani?

Cadascú, en el seu moment històric, ha tingut un paper important. Quan la cultura catalana i mallorquina estava perseguida, la defensaven amb unes condicions complicadíssimes. Ara, en canvi, està més normalitzat: es fa música d’aquí sense complexos, es consumeix, la gent va a concerts, l’escolta per Spotify… d’una manera natural, i això està molt bé. El que jo desitjaria és que fos una cosa més extensiva, més nombrosa.

Ar es fa música de Mallorca sense complexos, es consumeix, la gent va a concerts, l’escolta per Spotify… d’una manera natural

Si haguéssiu de triar una imatge per definir-vos: la mar o la terra?

En aquest disc hi ha una cançó que es diu «Mar». I jo crec que com a grup estam més vinculats a la mar.

I què significa per vosaltres ser de Mallorca?

És un orgull… però ho tornam a dir: d’una manera molt natural. No sabríem viure-ho d’una altra forma.

Creis que Mallorca, i a la música, pot avançar sense perdre essència?

Aquí és on quedam un poc més trists, per la deriva que està agafant: la massificació turística, veure Mallorca com un negoci… Culturalment, està viva, sí, però queda molta feina per fer i molt d’espai per guanyar. I qui es dedica a la cultura a Mallorca ho fa sabent que el camí és complicat. De vegades has de compartir la feina artística amb altres feines. A mi em fa enveja quan vas a altres bandes: per exemple, a nivell musical, quan anam a Alemanya veim un abisme en aquest sentit.

De vegades has de compartir la feina artística amb altres feines. A mi em fa enveja quan vas a altres bandes: per exemple, a nivell musical, quan anam a Alemanya veim un abisme en aquest sentit

Què viurà el públic el 23 de maig a les 20 h a l’Auditorium de Palma? I com es trasllada un disc tan vocal a un escenari tan gran?

Per a nosaltres (el concert) té una història: el primer disc que vàrem fer el vàrem presentar a l’Auditorium. Abans havíem fet una maqueta i l’havíem presentada al Principal, i allà vàrem veure que agradava el que fèiem. Fer el disc i presentar-lo a l’Auditorium era una il·lusió: hi havíem anat molt a veure l’orquestra, concerts, grans figures… I en aquell moment les entrades es venien a la taquilla o les veníem nosaltres, amb tota la il·lusió del món i amb la pressió de pagar l’Auditorium. Pensàvem: «Si només venen amics i família, no anirà bé». I resulta que vàrem omplir l’Auditorium. Va ser espectacular. Després l’hem tornat a omplir altres vegades, però feia temps que no hi anàvem, i ens feia un poc de por. Tot i això, ens hem atrevit, i esperam que hi vagi gent i que sigui un retorn guapo.