Enric Galmés es prepara per a una Ironman 70.3: «Hi ha qui paga milers d’euros per entrenar a Mallorca i nosaltres ho tenim cada dia, és un privilegi»

Amb 21 anys i l’activitat física com a fil conductor de vida (i d’estudis), Enric Galmés comparteix a xarxes el seu dia a dia d’entrenament híbrid mentre es prepara per a una Ironman 70.3.

Com va començar la seva relació amb l’esport?

Tenc 21 anys i, des de ben petit, he estat dins el món de l’esport. He estat l’esportista de la família: sempre anava amb la pala i la pilota, sempre fent qualque cosa. Això em va dur a començar amb el tenis i vaig fer-ne molts d’anys. Va arribar un moment que no sabia si volia continuar, perquè ja havia d’entrar en una part més competitiva, i jo no soc gaire competitiu. Vaig decidir deixar-ho i vaig començar a entrar més dins el món del gimnàs. Ho vaig combinar amb el ciclisme i, a força d’anar provant, he arribat al punt d’ara: combín força i resistència, i a més a més m’agraden moltíssims altres esports. Per jo, l’esport és part de la meva vida. Estic estudiant-lo: he fet grau mitjà, grau superior i ara estic fent la carrera. Sé que viuré envoltat d’esport i, sobretot, de salut, que per jo és el més important.

I quin va ser el moment en què va decidir començar a contar la seva història i compartir el procés a xarxes?

Jo ja feia un temps que creava contingut, però no tenia relació amb l’esport: eren coses més generals. El que em frenava era que no m’havia atrevit a xerrar a càmera, pel «què diran» i perquè pensava que potser a la gent no li agradaria. Fins que vaig dir: «És el moment». Estic en ple procés de preparació d’una Ironman 70.3 i és un procés que m’està ensenyant moltíssimes coses. Jo volia mostrar el que és un atleta totalment normal: jo no soc atleta d’alt rendiment, ni molt manco, però m’enfront a una prova dura. I vaig pensar: si jo ho estic passant malament en alguns moments, potser val la pena plasmar-ho i que la gent pugui aprendre del procés. A més, és un procés curiós que a mi m’hauria agradat veure en altres persones. I com que no veia ningú d’aquí, de Mallorca, fent-ho així, ho vaig començar a penjar per veure què en pensava la gent.

D’on treu la motivació diària per aixecar-se i entrenar, sobretot per una prova tan exigent?

Aquesta és una pregunta que em faig jo també. Perquè la part fàcil és quan tens ganes i estàs motivadíssim. Però quan jo dic que «entrenes doble» és quan no et fa il·lusió. Pensau que són com 15 hores setmanals d’entrenament. Hi ha moltes hores que preferiries estar a casa i no fer-ho. Però també és un compromís amb tu mateix. Jo m’he fet com un “pacte”: t’has compromès amb aquest repte personal. I m’està ajudant molt a créixer com a persona, també fora de l’esport. Perquè et demostra que si tens una cosa que no et fa il·lusió, però és una obligació per arribar a un objectiu, l’has de complir. Si el meu somni és fer aquesta Ironman 70.3, he de complir amb els entrenaments marcats. Si no, no sortirà el resultat que cercam.

Com és una setmana típica d’entrenament per vostè? I quin pes tenen l’alimentació i la recuperació?

Quan prepares una prova així has de “filar prim”. Si et deixes una pota (recuperació, alimentació o càrrega d’entrenament), la taula no s’aguanta. Has de tenir molt en compte la recuperació i l’alimentació, i controlar bé les càrregues. Perquè si te passes, pots caure en sobrecàrregues, molèsties… i l’entrenament deixa de funcionar. Et pots sentir rebentat durant tot el dia. Al final, l’entrenament és només una part del procés. Si no cuides alimentació i recuperació, els resultats no surten.

Si et deixes una pota (recuperació, alimentació o càrrega d’entrenament), la taula no s’aguanta

Quina creu que és la gran errada o prejudici quan la gent comença a fer esport?

Un error molt gran és començar a córrer «per posar-se en forma». La gent s’equivoca: primer t’has de posar en forma per després començar a córrer. A xarxes veus gent fent llargues distàncies o marques molt bones i dius: «Jo també ho podré fer». I aquest és el gran error, comparar-te amb el que veus. Al cap de dues setmanes arriben lesions, sobrecàrregues, i la gent diu: «Jo no estic fet per córrer». No, el problema és que has començat com si ja sabessis córrer. L’esport s’ha de veure amb molt més respecte. No és començar i fer el que fa el company, que fa dos anys que entrena. Per això també divulg el tema de l’entrenament híbrid: sense una bona base muscular, un entrenament de resistència eficient és difícil. La base muscular és la «carrosseria», i sense una bona carrosseria costa funcionar. I sobretot: nosaltres entrenam per salut. Podem tenir objectius, sí, però la salut ha de ser el primer. Hem d’escoltar el cos i els objectius esportius no poden passar per damunt la salut.

Hem d’escoltar el cos i els objectius esportius no poden passar per damunt la salut

Creu que els creadors de contingut esportiu tenen responsabilitat a l’hora de contar aquesta part, i no només les marques i els èxits?

Totalment. A mi m’agrada remarcar molt el tema de les comparacions, perquè molta gent m’escriu: «Ostres, Enric, estàs molt fort…». Però mentre ells es comparen amb jo, jo em podria comparar amb altres creadors que corren millor i estan més forts. I si entres dins aquesta roda, no acabes mai. El més important és deixar de comparar-te i comparar-te amb tu mateix. La comparació amb els altres du pressió i inconformisme.

Hi ha un vídeo seu que transmet molt aquesta idea de comunitat: la mitja marató de Palma que va córrer acompanyat. Com viu vostè aquesta part social i de comunitat de l’esport?

Per jo és bàsic: entrenar i millorar la forma física també és per compartir moments així, amb família i amics. Per exemple, la mitja marató la vaig córrer amb el meu germà. I jo ja ho dic: jo «ja he guanyat» la Ironman, perquè tota la preparació m’ha duit coses de per vida. Gràcies a haver après a nedar, ara puc anar a nedar amb ma mare, que per jo és superespecial. I ja no és només preparar la Ironman, sinó tot el que t’endús: preparar el meu germà perquè pogués córrer des de zero… Ell em va dir: «Si tu et prepares la Ironman, jo també vull preparar-me alguna cosa». I jo feliç d’acompanyar-lo i córrer amb ell. Això és el que ha de ser l’esport. Les marques estan bé, però no és el que et dona una felicitat prolongada. A llarg termini, l’esport és molt millor i molt més sa així.

Té qualque referent dins el món de l’esport?

No tenc un referent marcat. Mir moltíssima gent. No necessit que algú hagi pujat l’Everest perquè jo l’admiri. Si una persona que conec ha passat de no córrer a poder córrer, això ja és admirable. El meu germà l’admir molt: va començar que no podia córrer i amb la mitja marató va fer un resultat espectacular. Això, emocionalment, és molt fort.

No necessit que algú hagi pujat l’Everest perquè jo l’admiri. Si una persona que conec ha passat de no córrer a poder córrer, això ja és admirable

Quin paper juga Mallorca en la seva identitat com a creador i com a esportista?

Per jo, ser de Mallorca és un privilegi que no podria renunciar mai. M’agrada fer excursions, m’agrada anar a campar… i molta gent no és conscient del que tenim aquí. Sempre volem viatjar fora, sempre la broma d’«anar a Bali». Està molt bé, però no són conscients del privilegi de viure a una terra com Mallorca. Hi ha moltíssim terreny per explorar, agafar una motxilla i anar a caminar per la Serra de Tramuntana… i això costa 0 euros. I per preparar una Ironman, és un privilegi entrenar a un lloc així. Hi ha gent que paga milers d’euros per venir a entrenar a Mallorca i nosaltres ho tenim cada dia.

I ara una més divertida: amb la dieta d’un entrenament tan exigent… hi ha qualque «imprescindible» mallorquí que no perdona?

Jo sempre pens que has de tenir una dieta ben marcada per rendir, però és bàsic donar-te moments. Ara que he vengut a Mallorca per Pasqua, he menjat panades. I per jo és això: per exemple, fa poc vàrem anar amb la grupeta a fer ciclisme amb l’objectiu de fer 100 i pico quilòmetres… i quan arribàvem a berenar, comprar una panada i gaudir-la. Això és plaer de vida, també, poder disfrutar de la gastronomia que tenim a Mallorca. Jo no seria feliç sense panades. I és un luxe poder compaginar Ironman amb nutrició bona i mallorquina.

És un luxe poder compaginar Ironman amb nutrició bona i mallorquina

On creu que és el límit: en el cos o en el cap?

Jo sempre ho he dit: el límit està en el cervell. El que m’agrada més de l’esport és d’on venc jo. Jo venc d’un físic que no era com ara. I amb el simple fet d’entrenar i entrenar, i demostrar-te que ets capaç, és el que et dona impuls. Si mentalment ets fort, el rendiment puja. És el que és guapo de l’esport: que pots fer coses que abans et pareixien impossibles. Si fa tres anys em dius que fora a tres setmanes de fer una Ironman 70.3, t’hauria dit: «Venga, no me vacil·lis». I ara sé que ho puc fer. Em fa il·lusió perquè sé que ho puc fer. I això mentalment te dona un boost de confiança molt important.

Per vostè, què és l’èxit en una cursa o en un entrenament?

Per jo, l’èxit és demostrar-te a tu mateix que ets capaç de fer coses que pensaves que eren impossibles. Superar-te, no per una marca, sinó per veure que ets capaç de fer el que abans veies inviable. I també poder compartir moments amb altres atletes: la comunitat esportiva, en un esdeveniment, té molta alegria, és un ambient molt festiu, i és molt guapo poder compartir salut amb gent que no coneixes.