Carla Magrané, mallorquina a l’American Ballet Theatre School de Nova York: «La dansa m’ha format i gràcies a ella som qui som avui»

Hi ha vocacions que no s’expliquen, sinó que es viuen des de dins. Des de molt petita, Carla Magrané Juncosa ja sentia que la dansa formava part d’ella, com una necessitat natural. Avui, amb només 16 anys, viu a Nova York perseguint un somni clar: formar part de l’American Ballet Theatre. Un camí exigent, però també ple de sentit, en què cada pas la defineix com a ballarina i com a persona.

«Tenc 16 anys i soc una estudiant de l’American Ballet Theatre School de Nova York», explica. La seva relació amb la dansa va començar molt aviat, gairebé abans de néixer: «Vaig començar a ballar als 3 anys en un petit estudi davant d’on vivíem, però en realitat ja ballava dins la panxa de la meva mare». Des de llavors, no ha deixat de créixer amb aquesta passió: «No podria dir el moment exacte en què va començar, ho duc dins des que en tenc consciència i sempre he sentit que la necessit per sentir-me bé i ser jo mateixa».

El primer record com a espectadora també va ser determinant: «El primer ballet que vaig veure de petita mai s’oblida… va ser El Trencanous i va despertar una llum dins meu». Aquella experiència li va provocar una connexió immediata amb la música i el moviment. «Record sentir la música tan dins, que el meu cos sentia la necessitat de moure’s, la necessitat de ballar», explica la mallorquina.

Disciplina, reptes i somnis a Nova York

Des de ben jove, el seu objectiu ha estat clar: «Arribar a formar part de la companyia de l’American Ballet Theatre de Nova York». Entrar a la seva escola era una passa imprescindible. «Ser estudiant d’aquesta escola és una cosa molt difícil d’explicar amb paraules… no se sent real. Sent profundament que aquest és el meu lloc, és on vull ser». El seu recorregut formatiu l’ha duit per diferents països i institucions de prestigi: «Em sent molt afortunada d’haver pogut viure moltes experiències en escoles com el Royal Ballet de Londres o l’Académie Princesse Grace de Mònaco».

El dia a dia és exigent i estructurat: «Ball sis dies a la setmana i practic dansa clàssica entre quatre i sis hores cada dia». Ho combina amb els estudis d’institut en línia, cosa que li permet organitzar-se millor. «Em sol despertar molt prest per acabar tasques i estudiar, així puc dedicar la resta del dia a la dansa i a cuidar el meu cos i la meva ment». Les jornades són llargues, però ho té clar: «Són dies llargs, però plens de felicitat i gaudi».

Un dels aspectes que més valora és el coneixement del propi cos: «Saber sobre l’anatomia és molt important per a un ballarí». Entendre com funciona el cos li permet millorar i prevenir lesions. «Un dels majors reptes ha estat haver hagut d’anar-me’n de casa, lluny de la meva família, a una edat tan jove», confessa. Tot i això, ho viu com una part necessària del procés.

Saber sobre l’anatomia és molt important per a un ballarí

En els moments més complicats, troba la força mirant enrere: «En aquests dies sempre pens per què vaig començar». Recordar aquella il·lusió inicial l’ajuda a reconnectar amb l’essència. «Intent ballar des d’aquell estat, com si tornàs a viure el primer dia en què vaig descobrir la dansa», sentencia.

La seva vida actual a Nova York també ha estat un descobriment. «La visc amb el cor molt obert, amb una il·lusió que fa que tot sigui més real». La ciutat l’inspira constantment. «Nova York és una ciutat màgica, on tot és possible i cadascú pot ser qui vol ser». A més, destaca l’energia artística que s’hi respira: «Hi ha molta cultura i una energia creativa a cada racó».

El nivell de dansa és altíssim, cosa que suposa un repte constant. «És una lliçó d’humilitat, t’adones de tot el que queda per aprendre. Respecten molt la individualitat i ens ajuden a trobar la nostra pròpia veu», explica la jove.

Malgrat tot, Mallorca continua molt present: «El que més enyor és la meva família». També la calma de l’illa i, com no podia ser d’altra manera, la gastronomia: «Un bon pa amb sobrassada sempre es troba a faltar». Quan pensa en tot aquest camí, troba la motivació en una expressió ben coneguda: «El ‘VAMOS!’ de Rafa Nadal és com un mantra, un crit d’ànim al qual recorr en els dies en què necessit un impuls extra». Una paraula que resumeix la seva actitud davant els reptes: constància, passió i la determinació de continuar endavant.