Pere ‘Jota’ Pastor, creador de contingut: «Anar a teràpia no és una derrota: és la primera passa cap a la victòria»

Hi ha silencis que no són absència, sinó supervivència. Pere Pastor, conegut a les xarxes com Pere Jota, ha passat mesos sense publicar ni fer humor. No ha estat una estratègia creativa ni un descans planificat, sinó una retirada necessària per sostenir-se. «No he volgut tenir contacte social més que l’estrictament necessari», explica en exclusiva a Diario de Mallorca. D’aquest silenci, sostingut durant setmanes de Nadal i Cap d’Any i acompanyat d’un procés terapèutic, neix Petita Walden, un llibre que es presenta com una exploració íntima de les relacions, la salut mental i la necessitat de pausa en una vida accelerada.

El projecte sorgeix d’un sotrac emocional provocat per una ruptura sentimental que l’autor descriu amb serenor i sense retrets. «No és que fos inesperada, però no esperava que se donàs de la manera que se va donar», recorda. El final de la relació obre un període de desconcert en què l’absència de contacte esdevé un xoc real: «Després de dos anys i mig de molta intensitat, és difícil passar a un contacte zero total, i això em va acabar afectant. Més del que em pensava». El llibre no busca jutjar el passat ni passar factura, sinó comprendre’l: «No és un llibre de passar factura, ni molt manco: tot el contrari».

L’origen d’una metàfora habitable

El detonant literari de l’obra és una experiència concreta que transforma el dolor en forma. Una visita a un edifici singular de Sant Just Desvern li ofereix la imatge que vertebrarà el llibre. Es tracta del Walden 7, projecte de l’arquitecte Ricardo Bofill, un conjunt residencial laberíntic que combina complexitat i bellesa: «És un edifici molt peculiar: enrevessat, laberíntic, curiós, enigmàtic. Quan el vaig veure, no vaig poder evitar fer una metàfora amb la relació que havia tingut». D’aquesta intuïció visual neix el primer text i, amb el temps, el llibre sencer: «Aquest text després em va servir per fer tot el llibre. Va ser un poc el germen de tot».

La idea d’habitar es converteix en eix conceptual. Pastor entén les relacions com espais que es recorren i es construeixen, amb estances que acullen i altres que incomoden, amb obertures que donen llum i racons que obliguen a l’adaptació: «És com un edifici: si té balcons per veure les vistes, ho gaudiràs. Si no en té, t’adaptaràs al que la relació et doni». L’autor amplia aquesta mirada més enllà de la parella i l’estén a totes les formes de vincle: «No cal que sigui una relació d’amor: pot ser d’amistat, de família, de feina. És una manera d’habitar en funció del que et donen i del que tu dones».

Estimar també és deixar anar

El cor emocional de Petita Walden és la paradoxa d’estimar i, alhora, deixar anar. Pastor descriu aquesta decisió com una prova exigent que no neix de la falta d’afecte, sinó d’una cura diferent: «Jo estimava molt aquesta persona, i la millor manera d’estimar-la en aquell moment era dir-li: ‘T’he de deixar anar’». La frase sintetitza una experiència que, segons explica, també ha estat compartida per l’altra part. «Ella també m’estima molt, i m’ha hagut de deixar anar. Ens hem trobat en moments vitals diferents, tal vegada», confesa.

El procés d’assimilació és lent i irregular: «A dia d’avui encara m’ha costat assumir-ho. Per molt que ens estimàssim moltíssim, d’aquella manera no era possible. Jo estic segur que d’una altra manera podria ser possible… però això només el temps ho dirà». La no linealitat del dol es converteix així en una de les idees recurrents d’aquest procés personal i artístic.

Escriure com a pràctica de cura

En el recorregut personal que acompanya el llibre, l’escriptura apareix com una eina d’autoconeixement i regulació emocional. «A vegades no ens sabem cuidar», afirma. «Dir ‘he d’anar a un psicòleg’ inicialment ho pots interpretar com una derrota, però és tot el contrari: és el primer moment de la teva victòria. És la primera passa cap a la victòria», afegeix el creador. La teràpia i l’escriptura no es presenten com solucions màgiques, sinó com camins possibles per ordenar el que s’ha viscut.

Pastor explica que escriu des de petit, però que en aquest moment l’acte d’escriure adquireix una funció particular: «He escrit des que tenc ús de raó. I ara, en aquest moment, escriure una cosa que m’ha fet mal… era com posar damunt la taula tot el procés que he viscut durant aquests dos anys i mig».

El que cerca no és tant la memòria exhaustiva com la comprensió del trajecte: «No ha estat tant recordar-ho tot, sinó entendre el procés». Aquesta voluntat d’ordenar l’experiència es reflecteix en la forma del llibre, que avança per intuïcions, imatges i pensaments que es van sedimentant.

No estem preparats per dir: ‘Tenc un problema amb mi mateix, amb el meu jo, amb la vida, i no ho sé assumir, i necessit que algú m’ajudi’

Salut mental i paraula pública

El relat personal es connecta amb una qüestió social més àmplia: la dificultat de xerrar de salut mental. Pastor considera que encara hi ha resistències culturals a reconèixer el malestar i a demanar ajuda. «No estem preparats per dir: ‘Tenc un problema amb mi mateix, amb el meu jo, amb la vida, i no ho sé assumir, i necessit que algú m’ajudi’». La seva decisió d’explicar públicament el motiu de la seva absència a les xarxes ha generat respostes que confirmen aquesta necessitat de paraula compartida. «Molta gent que m’ha dit que s’hi ha sentit identificada amb la meva situació, que la teràpia és necessària, i que hi ha molta gent que, tot i saber que té problemes, no s’atreveix a anar a un professional».

La normalització del discurs sobre salut mental apareix així com una responsabilitat col·lectiva i també com una oportunitat cultural. L’autor reconeix la duresa del procés viscut i el contrast amb la seva imatge pública vinculada a l’humor: «Som una persona que sempre fa bromes, sempre està d’un extrem a l’altre… i de cop vaig veure com deixava de ser jo. Vaig rompre contacte amb la gent, vaig estar tancat a l’habitació… fotut».

La cultura com a espai de templança

Per a Pastor, la cultura pot obrir espais de pausa en un entorn social que premia la velocitat i l’eficiència: «Hi ha una necessitat en aquesta vida massa ràpida d’assumir totes les coses que tenim per fer en el dia a dia. I, a vegades, necessites un poc més de templança, més tranquil·litat, saber quines són les coses veritablement importants». Entre aquestes prioritats, situa la cura d’un mateix com a base imprescindible: «Una de les bàsiques és cuidar-nos a nosaltres mateixos». La literatura esdevé així un lloc on fer visible el que sovint queda ocult i on posar llenguatge a experiències difícils de verbalitzar.

Aquesta aposta per la templança també es tradueix en una crítica a la prescripció emocional. Pastor es mostra reticent davant els discursos que prometen models universals de relació o fórmules d’èxit afectiu: «Estic bastant en contra d’aquests ‘gurus de l’amor’, d’aquesta gent que té pòdcasts i diu com ha de ser la relació fantàstica».

Estic bastant en contra d’aquests ‘gurus de l’amor’, d’aquesta gent que té pòdcasts i diu com ha de ser la relació fantàstica

En el seu plantejament, cada vincle és irrepetible i només pot ser comprès des de dins: «Cada relació és diferent. Ningú me dirà com és la relació que tenc amb una persona, perquè la relació la construïm els dos. És com construir una casa on viure».

Xarxes socials i responsabilitat

La trajectòria de Pastor com a creador de contingut introdueix una altra capa de reflexió: el paper de les xarxes socials en la configuració de la mirada sobre l’amor i el benestar. Sense demonitzar-les, defensa una responsabilitat comunicativa que tingui en compte l’impacte del que es diu: «Crec que tenim un deure a l’hora d’explicar el nostre missatge, i això a vegades no se té gaire en compte». L’humor, en aquest context, no ha de ser excloent ni feridor. «Crec que hem de fer-ho amb humor i que la gent també se senti integrada, que se senti part», afirma el mallorquí.

Els creadors de contingut tenim un deure a l’hora d’explicar el nostre missatge

Una mirada que no tanca portes

Malgrat el dolor, l’autor no renuncia a l’amor ni a la possibilitat de nous vincles: «Som una persona molt emocional, i jo no vull deixar perdre l’oportunitat que torni una altra vegada l’amor». La metàfora arquitectònica torna a aparèixer com a marc interpretatiu: «Tal vegada no era ‘el nostre edifici’, i l’havíem d’habitar des d’un altre punt de vista». La conclusió no és una tesi tancada, sinó una disposició oberta. Aquesta obertura conviu amb la consciència que alguns processos no es resolen amb claredat.

Forma i intenció de l’obra

Petita Walden es presenta com un conjunt de textos fragmentaris que recorren una casa interior. No és una novel·la tradicional ni un manual d’autoajuda: «No és un manual d’autoajuda, ni un llibre ‘a l’ús’, ni una novel·la. Són textos fragmentaris que passen per dins el cap d’aquesta casa, d’aquest edifici». La forma respon a la voluntat de reproduir el moviment de la consciència, amb entrades i sortides, passadissos i espais d’eco. L’atreviment formal és, segons l’autor, coherent amb la naturalesa de l’experiència que intenta compartir: «Crec que és una manera curiosa i atrevida d’explicar com ha estat una relació».

El llibre i la campanya

La publicació del llibre es planteja mitjançant un procés de micromecenatge impulsat per l’editorial El Cep i la Nansa. L’objectiu és assolir 300 precompres en un termini de 40 dies, amb un preu de 15 euros per exemplar, que equival a un pressupost de 4.500 euros. «En el moment que s’arriben a cobrir aquests pressuposts, se passa a la segona fase: edició del llibre, correcció i impressió final», explica Pastor. El sistema preveu la devolució dels doblers si no s’aconsegueix la quantitat fixada.

L’autor és conscient de la incertesa que implica demanar una precompra sense que el públic hagi llegit l’obra: «No és fàcil que la gent precompri 300 llibres perquè no saps què te trobaràs». Tanmateix, confia que el projecte pugui ser útil per a qui travessa processos semblants. Amb aquesta proposta, Pastor no només presenta una obra literària, sinó una invitació a habitar amb més consciència els espais afectius i a reconèixer que, de vegades, el silenci és una forma de supervivència que prepara el retorn de la paraula.