Carme Vidal, dissenyadora de vestits de núvia a Mallorca: «Cada any hi ha menys producte local»

Carme Vidal dissenya vestits de núvia amb una idea molt clara al cap: que una núvia no s’hi disfressi, sinó que s’hi reconegui. Des del seu atelier a Mallorca, i amb la seva primera col·lecció, Mon cor, ha construït un univers propi inspirat en la força i la sensibilitat de les dones mallorquines, en el paisatge i en la nostra manera de viure.

D’on va sorgir la seva passió pel disseny de moda, i com es va transformar en aquest projecte?

Ho he tengut clar des de ben petita: sempre he volgut treballar sobre la imatge. La de la persona, però també el disseny en general m’agrada molt: la persona, l’espai… tota aquesta part sensible del disseny, del color i dels estils. Al final, tot es pot relacionar.

Quan vaig fer batxillerat artístic, jo ja tenia molt clar que volia fer una cosa artística. Vàrem fer una visita a una escola de disseny, i a mi em va agradar molt: me vaig sentir identificada. Jo no me veia estudiant una carrera «típica», sinó qualque cosa més alternativa.

Vaig començar amb disseny en general, feia feina en coses artístiques… i la part de moda, quan veia com treballaven, també em va enganxar. I després, quan vaig acabar la carrera, he anat tota sola millorant tècniques de patronatge; també he anat a Itàlia, a Roma… i he intentat estar sempre molt espavilada.

De fet, fa uns anys que faig feina amb Ribes & Casals, que és una empresa de teles, i he après un munt de tot el tema de producte.

I el projecte de fer vestits de núvia… és un compromís fort, perquè al final un vestit de núvia és una cosa molt important. Però també és molt guapo: la satisfacció del resultat, jo crec que no te la dona fer una col·lecció de roba urbana i vendre-la online sense saber qui la compra. En canvi, amb una núvia vius la seva història: és com si fossis una convidada més, però no a la boda, sinó a tot el procés que hi ha darrere.

Què significa per a vostè arribar a tenir una col·lecció pròpia, el seu atelier, els seus propis dissenys… i quines dificultats s’ha trobat fins arribar-hi?

Jo he fet una col·lecció, sobretot, per mostrar quin és el meu estil. Evidentment no puc agradar a tothom, tampoc.

I dificultats… al final, per jo són més reptes. És veritat que és una cosa nova que he començat i he d’aprendre, i també estic tota sola. M’ha pogut ajudar gent i he intentat delegar el que he pogut, però al final som jo la que pren totes les decisions: tot passa per mi. Hi ha dies més bons i dies més dolents; dubtes molt de si estàs fent bé o no.

Però tenc confiança que sortirà. Estic molt al principi, però cada dia veig un avanç. I el més important és que jo som molt natural: no pretenc res. L’única dificultat real és el tema dels temps i que hi ha molta feina.

Quin paper juga Mallorca dins la seva identitat com a dissenyadora?

Jo, com a mallorquina, crec que m’ha inspirat molt Mallorca: les tradicions, la cultura, la llibertat… fins i tot els paisatges, la fauna, la flora. És un bon punt de partida i després vas mesclant conceptes.

Aquesta primera col·lecció (Mon cor) ha estat més enfocada a la part més rústica de Mallorca, més de fora vila, del descampat… i els vestits poden recordar un poc aquesta part. I més endavant, jo què sé: podria fer una col·lecció més d’arquitectura de Palma, o una més poètica inspirada en la posidònia.

Però al final, tot està inspirat en Mallorca perquè és el que em pot identificar més com a dissenyadora. No me n’aniré a inspirar en coses que no formen part de la meva vida ni de la meva identitat.

Com veu la indústria del vestit de núvia a Mallorca?

Jo crec que, en general, sobretot a Espanya, s’està fent una transició: tornen a estar de moda les bodes, i cada vegada hi ha més núvies cansades del vestit tradicional.

A Mallorca, encara hi ha molta cosa que no ha arribat: molta gent se’n va a fora, compra vestits de la península o d’altres llocs… I el meu projecte està pensat per ser local. Jo ho tenia molt clar: ara quasi tot el que veus és de fora, i queda poca gent que faci coses d’aquí. El producte local cada any és menys, i no és «lluitar», però sí fer una mica de força: pensar en la gent d’aquí també.

Estam acostumats a fer feina per estrangers, en el món de les bodes… i jo no vull formar part d’això com a base; m’agrada aquesta proximitat, que s’està perdent un poc

D’una altra banda, estam acostumats a fer feina per estrangers, en el món de les bodes… i jo no vull formar part d’això com a base. Jo vull fer feina per a gent d’aquí. No dic que no pugui venir gent de fora, però m’agrada aquesta proximitat, que s’està perdent un poc.

He notat que hi ha clientes que han tengut molta sort de trobar-me, perquè si no estaven molt perdudes. És un nínxol on encara falta molta feina per fer.

Com funciona el procés de dissenyar un vestit de núvia? Primer té una reunió amb la dona que es vol casar? Quines preguntes li fa?

Ho puc resumir en dues opcions. Jo tenc una col·lecció i el client pot haver vist un vestit que li agrada i voler-lo tal qual, o amb canvis. O també pot venir amb una idea concreta i la podem arribar a plasmar. I també hi ha qui no té ni idea de res i li fa il·lusió que jo li dissenyi el vestit.

A mi m’agrada que me conti un poc la seva història: com va conèixer la parella, la seva història personal… i d’aquí treure el vestit. I també conèixer-la a ella: què li queda bé, com és i que tengui un sentit. Que no sigui un vestit que el podria fer qualsevol, sinó el seu.

Les dones solen arribar amb una idea tancada, o es deixen guiar?

Estic oberta, perquè al final l’important és el client i ho decideix tot. Tant si ho posen a les meves mans com si venen amb una idea clara, a mi m’està bé.

Es tracta de tenir un diàleg entre la núvia i jo. I d’aquí veure què pot sortir. Després ja ve la selecció de materials i tot l’altre.

Vostè diu que una prioritat és que la núvia se senti ella mateixa dins el vestit. Què vol dir exactament?

A vegades et vols casar i tens al cap el que «toca»: el vestit tradicional que has vist sempre, i potser no t’hi sents identificada. Són vestits molt carregats, o incòmodes, i al final pareix que vas disfressada.

Jo, per exemple, si m’hagués de casar, no seria una núvia tradicional, sincerament. I és això: que la persona tengui opcions. No només una. Que també puguis anar amb vestit-pantaló si vols, o anar de color vermell. Donar altres alternatives, no fer sempre el mateix. I intentar que vagis més còmoda: que et puguis moure, que no hagis d’anar encorsetada, amb mil faldes.

Al final, que el vestit et representi a tu, que vagis còmoda i segura, i que sentis que ets tu. Que et casis i ja està: que l’important sou vosaltres. Tot l’altre són detalls que sumen.

Quant de temps pot tardar un vestit de núvia, des de la primera consulta fins que està acabat? I amb quanta antelació han de contactar amb vostè?

L’ideal seria a partir de sis mesos d’antelació. Però és veritat que hi ha casos. Si una núvia vol un vestit molt concret, molt definit, en dos mesos també es pot fer. Però el normal és mínim sis mesos. L’ideal és començar quan ja saps que te casaràs: normalment la gent té com un any per organitzar-ho tot.

I de preu, aproximadament, entre què i què pot costar un vestit? Canvia molt si és de col·lecció o fet a mida?

Depèn molt de la marca i del que cerquis. Però jo diria que amb menys de mil euros, enlloc t’ho fan: tant si és un vestit ja fet com si és un vestit fet a mida.

Al final també d’ha de valorar: no és el mateix un vestit exclusiu només per tu, que comprar-ne un i ajustar-lo si et va un poc gran. I hi ha núvies que no poden o no volen gastar-se un dineral i igualment poden anar guapes sense gastar molt.

I també hi ha casos com ara una clienta que té un vestit de la seva padrina i l’únic que vol és fer-lo un poc més gros perquè li va petit. Això, evidentment, surt més econòmic que comprar-ne un de nou.

Com tria els teixits i els materials? Cerca aquí o se’n va a fora?

Jo, com que a Mallorca el tema de teles està més enfocat a llar (cortines i així) i no hi ha gaire cosa per a núvia, el que faig és anar-me’n a fora. Hi dedic molt de temps i trob que és una part molt important, perquè no me serveix qualsevol tela: cerc una tela especial, que tengui sentit dins la col·lecció i que em representi.

I tenc la idea d’integrar també coses d’aquí: per exemple, mantelleries antigues, peces que tens per casa… encara no ho he fet, però és una idea que tenc en ment i potser aviat ho faré.

Què vol dir, per a vostè, fer moda respectuosa amb l’entorn?

La sostenibilitat es pot fer de moltes maneres. Per exemple: apostar per teixits naturals pot ser més sostenible que apostar per teixits sintètics. I també és més sostenible fer un vestit per tu que ser una marca que produeix 20.000 vestits iguals per tot el món.

Jo faig una producció més local i més limitada. I també intent que, les peces que faig, després les puguis dur un altre dia: per exemple, uns calçons, els pots fer servir per fer feina, per a una festa… que tenguin una vida llarga, no només «per a un dia i ja està».

I també: no comprar material per després tenir-lo allà sense utilitzar. Tot el que es compra, s’aprofita. I si vols reciclar vestits antics o peces antigues que tens a casa, i integrar-ho bé al disseny, endavant.

A la col·lecció Mon cor hi ha molta artesania i molta atenció al detall. Hi ha qualque tècnica o procés que li agradi especialment?

Hi ha un vestit de la col·lecció que no és el típic blanc: és un vestit més de colors. I com que era una tela com de randes que anaven totes cap a una direcció, vaig haver de cuidar molt que, al final, aquestes randes anassin com tocava: que a la màniga caiguessin d’una manera, però després a la cintura al revés, a l’horitzontal… És un vestit més laboriós.

I després hi ha peces que s’han de cosir a mà perquè són tan delicades que no pots passar-les per màquina: si no, queda molt marcat. Hi ha parts que les has de cosir perquè quedi curiós i agafi la forma.

Al final, el vestit de núvia és un procés artesanal. No tot es pot fer industrial i ràpid. Demana paciència i fer les coses ben fetes, a poc a poc i sense presses. És com una obra d’art feta per tu.

I de cara al futur: voldria ampliar col·leccions, créixer…? Com se veu d’aquí uns anys?

De col·leccions, sí: la idea seria treure’n una cada any. Jo ja estic pensant en la següent. De moment estic jo tota sola, perquè al principi és important posar-hi la teva essència. Després, si tens ajuda, també has de saber transmetre-la i que comparteixin la mateixa filosofia.

Ara mateix som jo, i ja veurem què passarà. Si trob algú que comparteixi la filosofia i li faci ganes treballar amb mi, cap problema a formar-la. M’agradaria tenir una base, evidentment, però és difícil: hi ha poca gent que s’hi vulgui dedicar també.