Ses xafarderes, creadores de contingut: «La gent vol tornar a allò de sempre, que les tradicions no es perdin»

A xarxes, hi ha qui fa scroll i hi ha qui fa comunitat. Ses Xafarderes són d’aquestes darreres. Van néixer com un encàrrec d’aula… i s’han convertit en una manera de «donar valor a allò que és nostre».

Qui en va tenir la idea i com va sorgir Ses Xafarderes?

Ses Xafarderes és un projecte que va sorgir a la universitat. Jo, per exemple, estudi Periodisme, i Marta i Maria estudien Publicitat, i som a primer any de carrera al CESAG.

Tenim una assignatura conjunta que és Aproximació a la Comunicació, i el nostre professor ens va dir que ens havíem d’obrir un compte de TikTok, de qualsevol cosa. Però que si el creàvem i ens fèiem virals (cosa que ell pensava que seria molt difícil), tindríem un punt més a l’assignatura.

I, és clar, nosaltres vàrem dir: «Ho hem de fer», perquè havíem de pujar un punt. Vàrem estar xerrant de com ho faríem, de què seria… i també perquè abans ja havíem tingut altres projectes. Havíem dit que ens agradava molt la música mallorquina, coses de Mallorca, la tradició de poble… Tenim molt arrelades les tradicions. I no sé com, però va ser molt natural: ja des del principi vàrem pensar que faríem alguna cosa relacionada amb Mallorca i que seria en mallorquí.

Després, xerrant un dia per videocridada, vàrem dir: «Tenim clar que serà de Mallorca i que volem donar valor a allò que és nostre. Idò això ja està: serà el nostre eslògan». Però necessitàvem un nom.

Volíem un nom que representàs Mallorca, però des d’un punt de vista divertit, entretingut. Que fes gust escoltar-nos i passar una estona agradable. Vàrem començar a demanar-nos: «Què us recorda a Mallorca?». I sortiren les cadires de les padrines, xafardejant al carrer. I a part, com que representava una cosa que de cada vegada costa més trobar —les padrines al carrer, fent la xerradeta— ens va agradar molt perquè nosaltres ho hem viscut. I, per exemple, el nostre germà petit ja no sap ni què vol dir això de «ses xafarderes».

A més, també té molt a veure amb la nostra carrera, perquè al final això és la comunicació: xafardejar, contar, compartir… i ens va agradar molt.

Quin paper diria que aporta cadascuna de vostès dins el projecte? Què les defineix?

Jo crec que entre les tres feim un bon grup. Sí que és veritat que, per exemple, Marta sol donar moltes idees: «I si gravàssim aquest vídeo fent això…», i se li nota que tira cap a publicitat, sempre amb propostes creatives.

Després estic jo (Neus): la meva feina sol ser desenvolupar guions, acabar de treure’ls, deixar exacte què hem de dir i com ho hem de dir, organitzar en quin temps ho feim, com surten els plans, si són moguts o quiets… Jo soc més d’organitzar com feim el vídeo.

I després hi ha na Maria, que m’ajuda moltes vegades a l’hora d’organitzar guions. És una peça fonamental del grup i sempre diu que sí a tot, perquè és veritat que jo i Marta anam amb molta guerra i, de vegades, necessitam algú que digui «sí» i tiri endavant; perquè si tot és «no», és molt complicat.

I després tenim a Adrià, que és el nostre videògraf. Ell també s’encarrega de com surten els plans, quant de temps han de durar, com ha de ser el «ganxo» perquè el vídeo tengui èxit, tot això.

Quan varen dissenyar el projecte, tenien clar quins continguts volien fer o han anat improvisant? Cap on els agrada més tirar?

A nosaltres ens agrada tot, la veritat. Però sí que una cosa que vàrem tenir clara des del principi és que volíem cercar un públic específic, una línia que encara no estigués molt vista o molt desenvolupada. I, també, volíem rompre estigmes socials que vèiem que es creaven. Per exemple: això de «si vas de bars», a un concert o a una revetla… «queda malament». Per a nosaltres, és tot el contrari: fas germanor, vas al bar, et reuneixes amb els teus amics… quan cadascú acaba la seva feina és un moment còmode de compartir i xerrar. I això va ser una de les coses que vàrem començar a fer: el primer vídeo ja anava un poc per aquí.

El que passa és que després varen anar sorgint oportunitats, i aquí és on vàrem començar a anar a festes de pobles i a crear reportatges i vídeos divertits.

Nosaltres ho deim: volem el que és nostre, però no només el que és del nostre poble; quan deim això, ens referim al que és de Mallorca en si.

Quan anam a qualsevol poble, les respostes de la gent solen ser les mateixes: «No tenc paraules», «Això és un orgull», «Això per jo és una tradició que passa de generació en generació».Veure com els pobles de Mallorca tenen aquesta essència de mantenir juntes tantes persones és una cosa molt emocionant.

A vegades ens diuen: «Us paguen?». No, no ens paguen. Però ho feim perquè ens emociona.

Troba vostè que el jovent ara té una nova tendència a no només viure la tradició, sinó explicar-la, conservar-la i formar-ne part?

Sí, jo crec que hi va haver una etapa de falta de pertinença: pareixia que era millor i més «guai» ficar paraules en anglès dins el nostre vocabulari, dir coses que quasi no sabien ni què significaven.

I ara és com que la gent vol tornar a allò de sempre, que les tradicions no es perdin, mantenir-les. Això és una cosa que nosaltres hem fet, per exemple, amb Sant Antoni, i també amb tradicions i gastronomia.

Vàrem fer un vídeo i record que una persona em va dir: «No deixeu de fer vídeos; anau a més pobles, que la gent xerri de les seves tradicions, que xerrin de ca seva, que la gent ho escolti… que la gent no perdi el costum de celebrar les nostres festes, que sempre miram els altres països i no valoram el que tenim aquí». A Mallorca hi ha un munt de coses que inclús desconeixem.

Per a vostès, és important fer servir la llengua?

És que nosaltres ni ens vàrem plantejar obrir el compte en castellà. De fet, si xerràssim en castellà, els vídeos quedarien malament, perquè tenim un accent molt marcat. Jo xerrant en castellà, a vegades, no em fila bé. Teníem clar que havia de ser en mallorquí. Inclús gent de la universitat ens deia: «En mallorquí no es farà tan viral». I dèiem: «El mallorquí no és menys».

No ens ho vàrem plantejar perquè no anàvem amb la idea de fer-nos virals. Pensàvem que amb 2.000 visites ja estaríem contentes… i arribar a 300.000 amb un vídeo és un disbarat.

I també veure els números: la gent que cada dia ens escriu, la gent que vol col·laboracions, que vol que anem a un lloc. A Sant Antoni, per exemple, la gent ens cridava: «Una foto!», «Un vídeo!», «Un TikTok!».

Una cosa que jo crec que costa molt és enganxar un nínxol com el nostre. No és només gent jove: a Sant Antoni em varen aturar persones de 70 anys i d’altres de 14. Pares i mares, i inclús nines amb els pares… Tots sabien que érem Ses Xafarderes. I jo pensava: «Quina vergonya, m’haurà d’estar veient molta gent».

Hi ha qualque comentari del públic que l’hagi marcat especialment?

La veritat és que des que hem començat ens han aturat a molts de pobles. Però un comentari que m’ha agradat va ser el d’una padrina (una padrina molt moderna) que ens va dir que no deixéssim de fer el que fèiem, que estava molt contenta de veure que la joventut movia aquest sentiment i que ho poguéssim transmetre als que venen.

I també me’n record d’un dia que vàrem anar a gravar un vídeo a Inca i hi havia una tenda de decoració que tenia tres cadires petites a l’aparador. Nosaltres vàrem dir: «Que guapes, aquestes cadires!», i xerrant del nostre… quan se’n va adonar, me’n va regalar una i em va dir que me la quedàs.

Això, i veure al·lotes joves que diuen: «No sabia que hi havia aquesta tradició», «No sabia que passava això»… Jo trob que el que estam aconseguint (sense voler) és molt guapo: veure que a la gent li agrada, que s’ho passa bé, que passa una bona estona, i veure com els comentaris s’encalcen l’un a l’altre, i si un en diu una, l’altre encara la diu més fort. Aquest sentiment és molt guapo.

Al seu entendre, les festes populars i la tradició tenen futur entre el jovent?

Potser hi ha una etapa, quan ets més adolescent, que no ho valores tant o no li dones tanta importància, i pareix que «és igual». Però avui en dia, i sobretot quan vas agafant més consciència, hi ha un sentiment que la nostra tradició no se n’ha d’anar, que quedi la nostra cultura, que les coses es continuïn fent com sempre.

Hi ha un sentiment que la nostra tradició no se n’ha d’anar, que quedi la nostra cultura

I una cosa que també veig (i que ens han dit) és que les tradicions agraden quan tot es fa com sempre s’ha fet. Quan intenten innovar i fan coses noves, no agrada tant. Perquè tothom espera aquell dia de l’any per celebrar la seva festa com l’ha viscuda des que era petit. Hi ha gent que et diu: «Jo fa quaranta anys que visc així Sant Antoni, i jo vull que Sant Antoni sigui així; no vull que me’l facin modern». I jo crec que això és el guapo: que es mantengui com sempre.

Per acabar: si hagués de resumir el projecte en una frase, quina seria?

Jo crec que la frase seria la que tenim a Ses Xafarderes: donar valor a allò que és nostre.