En Dani: fer front a ‘sa foscor’

En Dani arriba a Felanitx aquest diumenge 28 de desembre amb un directe que vol servir, alhora, de presentació i de declaració d’intencions: Por a sa foscor, un treball en català que ell mateix descriu com un recorregut per un «camí molt fosc» i, sobretot, com un procés de posar cos i veu a allò que sovint queda dins.

El títol no és casual ni ornamental. Dani explica que la «foscor» hi és perquè el disc s’entén com un trajecte que travessa moments d’ombra, i perquè publicar-lo ha estat també una manera d’afrontar una por molt concreta: la d’exposar-se. No xerra d’una foscor abstracta o romàntica, sinó d’un espai emocional on s’acumulen dubtes, tensions i vulnerabilitats, amb la consciència que mostrar-ho en públic té conseqüències.

El disc està pensat perquè les cançons no siguin peces soltes, sinó parts d’una mateixa història. El jove artista comenta que cada tema gira al voltant d’emocions molt humanes —ansietat, repressió emocional, autodestrucció, alliberament— i que, gairebé sense proposar-s’ho, el conjunt ha quedat com un relat amb recorregut propi. És una manera d’ordenar vivències que, en el dia a dia, solen aparèixer desendreçades: un poc avui, un poc demà, i de cop, totes juntes.

Dins aquesta cartografia emocional hi surten paraules com frustració i patiment, que l’artista associa a experiències generacionals del jovent de Mallorca. Xerra, per exemple, de la sensació d’arribar a principi de mes i quedar «molt limitat» després de pagar el lloguer: una escena domèstica que s’ha convertit en paisatge compartit. I a partir d’aquí, defensa que calen «passes endavant» des de governs i institucions, però també reivindica l’organització col·lectiva com a resposta quan el marge personal és escàs.

És en aquest punt on el disc connecta amb una idea menys musical i més material: fer art, avui, no sempre és una elecció «lliure» en el sentit econòmic. Dani xerra de la dificultat d’accedir a feines més enllà del salari mínim sense determinats estudis, i també d’una precarietat cultural que es repeteix: actuacions mal pagades, propostes de tocar gratis, i el relat —massa conegut— que «et servirà per fer-te veure». La música, aquí, no és un luxe.

Ara bé, Por a sa foscor no s’explica només des del conflicte. També s’entén com a resposta a una escena que, a Mallorca, ha anat ampliant el ventall de sons en català. L’artista diu que la rebuda inicial l’ha sorprès positivament i que percep un públic obert a noves propostes i estètiques. Ho resumeix amb una imatge tant directa com discutible (i justament per això memorable): el que vol dir és que ja no basta repetir fórmules conegudes, el disc hi participa com una empenta cap a un present sonor en català a l’illa més divers.

La decisió de cantar en la seva llengua no és, segons ell, un càlcul estratègic. Diu que simplement li surt així quan compon, perquè és la llengua amb què pot comunicar sentiments amb més naturalitat i precisió. I posa el focus en una idea que va més enllà de l’estil: les llengües són eines de comunicació i no haurien de convertir-se en un obstacle.

En paral·lel, el músic obre una altra via: la de la identitat i les «veus dissidents». Defensa que, en determinats moments, s’han «silenciat veus cuir» i que ara hi ha una necessitat de tornar a ocupar espai. En aquest marc, considera que la música pot ser una porta d’entrada per normalitzar converses sobre salut mental i emocions, perquè permet arribar a llocs on el discurs institucional, de vegades, no arriba. I ho formula amb una frase que resumeix bé el subtext del projecte: existir, en segons quins contextos, ja és una qüestió política.

Quan xerra de referents, l’artista no dibuixa un arbre genealògic únic, sinó tota una xarxa. Esmenta inspiracions mallorquines com Maria Hein, Maria Jaume, Fades i fins i tot Antònia Font, i també reconeix influències en l’àmbit nacional i internacional. La seva idea és clara: la música que fa és una mena de màscara feta de moltes capes, un collage d’allò que escolta i d’allò que li queda. Més que cercar puresa, cerca combinació.

Aquesta mateixa lògica apareix quan li demanen pel gènere del disc. Dani respon que li costa encabir la seva música dins una etiqueta preestablerta. Diu que li agrada que el projecte no acabi d’encaixar «dins res», i estableix un paral·lel entre les categories musicals i les categories identitàries: no sempre són útils, i a vegades serveixen més per limitar que per explicar. Si avui fa una peça més electrònica o propera al pop, demà pot canviar; no ho viu com una incoherència, sinó com una manera de treballar.

El concert de Felanitx del 28 de desembre està plantejat perquè el públic no només «escolti el disc». L’artista recorda que el treball publicat té sis cançons i que, per tant, un directe basat només en aquest material quedaria curt; per això prepara més temes i una proposta escènica amb elements de coreografia i d’estilisme. Xerra d’una posada en escena que vol ser «impactant» en alguns moments, però també reconeix els límits de recursos: ho defineix com una «pinzellada» del que li agradaria construir a futur.

Dins el repertori, Cusa tindrà un pes especial. No només perquè tanca el disc, sinó perquè és la cançó que li genera més respecte de cara al directe: per la càrrega íntima i per la proposta visual associada. La descriu com un tema sobre reflexió i dependència emocional, i apunta a una imatge vulnerable: la por que, si se’n va una persona, «no som res».

Mirat amb una certa distància, el projecte també explica una tensió molt contemporània: voler fer art sense convertir-lo en un producte buit, però al mateix temps haver de moure’s en un mercat cultural fràgil. Dani es mostra obert a col·laborar «literalment amb tothom» i a continuar produint, i aquesta obertura és coherent amb la seva manera d’entendre el projecte: com una cosa en procés, més que com una identitat tancada.

Per això, el directe de Felanitx no sembla pensat només com una presentació puntual, sinó com un primer capítol en escena. Si la foscor és el marc, el concert és la prova de llum: què passa quan un relat íntim es posa davant el públic, amb música, cos i mirada compartida. I si el títol xerra de por, la seva aposta és transformar-la en mètode: fer-la servir per construir una veu pròpia, en català, i des d’aquí continuar obrint camí.