Una conversa amb la mar de fons

La sessió de clausura del Club de Lectura dedicat a Carme Riera, organitzat per l’Institut d’Estudis Baleàrics, es va celebrar dilluns passat a la sala d’actes de l’Arxiu del Regne de Mallorca amb una conversa oberta entre l’autora, la dinamitzadora Irene Zurrón i el públic assistent. L’acte posava punt final a diversos mesos de lectures compartides al voltant de tres obres clau de la narrativa rieriana i va reunir lectors de Palma i d’altres municipis de l’illa, molts dels quals havien participat activament en el club.

Un club de lectura com a viatge

El Club de Lectura, organitzat per l’Institut d’Estudis Baleàrics en col·laboració amb la Biblioteca Pública de Can Sales Te deix, amor, la mar com a penyora, s’ha desenvolupat entre octubre i desembre en el marc del cinquantenari de

{"anchor-link":true}

. No era una efemèride qualsevol: mig segle després de la publicació d’aquell llibre fundacional, la proposta convidava a rellegir-lo des del present i a posar-lo en diàleg amb altres obres clau de l’autora.

Les lectures escollides —Temps d’innocència, Te deix, amor, la mar com a penyora i La meitat de l’ànima{"anchor-link":true}

— traçaven un recorregut clar: de la memòria personal a la ficció, de la infantesa evocada a la identitat problemàtica, de l’experiència íntima a la construcció del relat. Aquest itinerari va permetre als lectors reconèixer constants, imatges recurrents i obsessions literàries que travessen tota l’obra de Riera.

L’escenari: un arxiu ple de veus

No era casual que la conversa final tingués lloc a l’Arxiu del Regne de Mallorca. L’espai, carregat de documents, papers i silencis acumulats, dialogava perfectament amb un dels grans temes de la trobada: la memòria. En aquest context, la veu de Carme Riera s’hi afegia amb naturalitat, com una més dins un arxiu viu fet de paraules dites i escoltades.

Irene Zurrón, dinamitzadora del club, va obrir l’acte recordant el context de publicació de Te deix, amor, la mar com a penyora{"anchor-link":true}, l’any 1975, «en un moment de canvis, d’esperança i també d’incertesa». Riera, lluny de mitificar aquell instant, va respondre amb una franquesa desarmant: «No tenia cap tipus de consciència de fer res. Evidentment, no pensava que el meu llibre pogués arribar a tanta gent».

Escriure sense consciència de pionera

Un dels primers fils de la conversa va ser el caràcter trencador del debut literari de Riera, especialment pel tractament obert de la relació afectiva i sexual entre dues dones. Cinquanta anys després, l’autora va insistir que no escrivia amb voluntat de ruptura, sinó empesa per l’ambient d’una generació que creia possible canviar la realitat.

«Les ganes de canvi, les ganes de conquerir un lloc millor, de fer que les coses canviassin», va recordar. Aquell impuls col·lectiu explica, en part, la força d’un text que va obrir camins sense proposar-s’ho explícitament. La genealogia que després s’ha anat construint dins la literatura catalana és, segons Riera, una conseqüència.

La memòria com a obsessió literària

A mesura que la conversa avançava, es feia evident un consens entre autora i lectors: la memòria és el gran eix de l’obra de Carme Riera. Tant si escriu novel·la històrica com narrativa breu, tant si opta per la primera persona com per una estructura coral, el record hi és sempre present.

«Jo crec que el que escriuen els escriptors, sempre és el mateix», va dir Riera. «Una de les meves grans obsessions és la memòria Temps d’innocència». Aquesta afirmació va ressonar especialment després de la lectura de

{"anchor-link":true}

, un llibre que molts participants del club varen llegir com una porta d’entrada privilegiada al seu univers literari.

Escriure per recordar (i per conservar)

En un dels moments més comentats de la sessió, Riera va fer una defensa apassionada de l’escriptura dels records personals, fins i tot per part de persones que no es dediquen a la literatura. «Qualsevol persona guarda una sèrie de records personals extraordinaris», va afirmar, i va reivindicar la necessitat de deixar-los per escrit, preferentment a mà.

La desconfiança envers la tecnologia —«és un veritable desastre», va dir sense embuts— no era una simple boutade, sinó una reflexió profunda sobre la fragilitat dels suports i la pèrdua de memòria col·lectiva. D’aquí sorgia la idea, quasi utòpica però suggeridora, d’un «arxiu de records personals» al propi Arxiu del Regne de Mallorca.

Veritat, relat i multiplicitat de veus

Un altre dels eixos de la conversa va ser la defensa de la paraula davant la sobreabundància d’imatges. En un món dominat per pantalles, Riera va reivindicar la capacitat evocadora del llenguatge literari: «Les paraules tenen ànima», va dir. «Quan llegim, imaginam; quan miram una pel·lícula, tot ja està donat».

La conversa va derivar també cap a la qüestió del punt de vista i de la construcció del relat. En obres com La meitat de l’ànima{"anchor-link":true}, la veritat apareix fragmentada, contradictòria, sempre incompleta. Riera ho va explicar amb un exemple molt gràfic: un accident vist per persones diferents mai no és el mateix accident.

Per això, va defensar l’ús de múltiples veus narratives: «No podem escriure només des d’un punt de vista».

Mallorca: paradís i opressió

Com no podia ser d’una altra manera, Mallorca va aparèixer al centre del debat. No com un escenari idíl·lic, sinó com un espai ambivalent, carregat de nostàlgia però també d’angoixa. Riera va recordar la Mallorca preturística de la seva infantesa, les dunes, les olors, una relació més harmònica amb el territori.

Un dels moments més poètics de la sessió va arribar quan es va citar una frase emblemàtica: «La terra té memòria, però la mar no. No hi pots deixar cap petjada». Riera va explicar com la mar simbolitza allò inabastable, el desig que sempre se’ns escapa, la impossibilitat de fixar definitivament el record.

Els lectors, al centre

La part final de l’acte va donar veu al públic, amb preguntes que demostraven fins a quin punt l’obra de Riera ha estat llegida des de l’experiència personal. Històries de lectures joves, de descobertes íntimes, de reconeixements identitaris. Davant això, l’autora va reiterar el seu respecte pels lectors: «Quan escric, no pens en el lector, però després m’agrada molt que els llibres tenguin vides pròpies».

Quan l’acte es va donar per acabat, no hi va haver sensació de final. Més aviat, quedava la impressió d’haver reforçat una comunitat lectora, d’haver compartit una experiència que va més enllà dels llibres concrets. El Club de Lectura de l’IEB no només ha celebrat cinquanta anys d’un títol emblemàtic, sinó que ha posat en valor la lectura com a espai de trobada, de diàleg i de memòria viva. Com la mar de Carme Riera, les paraules escoltades dilluns no deixen petjada visible, però continuen movent-se dins nosaltres.