Kike Flowers, florista a La Rambla de Palma: «Regalar flors és una manera de dir ‘T’estim’ sense dir-ho»

La Rambla de Palma s’encén de colors encara que sigui hivern. Entre els plataners nus i el ritme dens de la ciutat, un petit quiosc de flors s’obri pas amb ramells de roses, ponsèties i verds que surten de cada galleta metàl·lica. Al darrere, amb el telèfon a una mà i unes tisores a l’altra, hi ha en Kike, somrient i atent a qualsevol vianant que s’aturi mig segon a mirar.

El rètol és clar: Kike Flowers. Una marca curta, directa, quasi pop, que desentona amb els noms de floristeria «de tota la vida». «El meu nom és Kike, i vaig posar Kike Flowers perquè al final em semblava una mica més actual», explica. No volia ser un altre ‘Flors Cati’ o ‘Mercè Flors’: volia sonar al present, sense deixar de venir del passat.

Una història de retorn

Perquè la història d’aquest quiosc és, sobretot, una història de retorn. El lloc on avui treballa no és qualsevol lloc: és el mateix quiosc on feia feina la seva padrina, aquell on ell arribava caminant sortint de l’escola, abans que ella el dugués a ca seva. «Jo des de petit m’he criat entre flors», recorda. I no ho diu només per aquest puesto de La Rambla: els seus pares són majoristes de flors, i la seva infantesa ha estat sempre embolicada en paper de seda i olor de clavell.

La trajectòria del quiosc, però, no ha estat lineal. Després de la padrina, el va agafar una tieta, i més tard va passar a mans d’una altra persona, ja fora del cercle familiar. El fil semblava trencat. Fins que un dia, per feina, Kike —que coneixia aquesta persona perquè treballava amb els seus pares com a majorista— va venir a veure-la. «Em va dir que ho volia deixar. Era la floristeria de la meva padrina, i vaig pensar: jo la vull. I la vaig agafar», relata.

En aquell moment, Kike ja tenia una altra floristeria. Però la decisió va ser clara: tancar l’establiment anterior per recuperar el quiosc familiar de La Rambla. «Jo vaig començar amb una altra floristeria, però la vaig tancar per tenir aquesta, perquè al final, com que ja era abans de la família, era una mica més especial», diu. I especial ho és: cada client habitual, cada veïnada que passa cada dia pel davant, forma part d’aquesta memòria compartida.

Una indústria en transformació

El que envolta el quiosc, però, no és un conte idíl·lic. La indústria de la floristeria a Mallorca passa per un moment delicat. «Crec que ha baixat un poc. Antigament, se’n venia bastant més, era una tradició», reconeix Kike. Recorda, per exemple, el dia dels clavells a l’escola: «Mon pare i ma mare, el dia dels clavells, em feien dur un clavell a cada nina de la classe. Això avui ja gairebé no existeix», diu, entre nostàlgic i resignat.

Les festes de Sant Valentí, Tots Sants, el Dia de la Mare… tot allò que abans garantia cues davant la tenda, ara es reparteix amb altres hàbits de consum: regals digitals, experiències, sopars, compres per internet. La flor ja no és el regal per defecte, i això es nota a la caixa. Per aguantar, cal diversificar. «Anam fent bodes, esdeveniments, altres coses, i anam defensant», explica Kike. Els esdeveniments s’han convertit en una pota imprescindible del negoci: decoracions de casaments, centres de taula, rams de núvia.

Mentrestant, el dia a dia del quiosc continua exigint una logística precisa. Les flors no esperen. «Nosaltres cada dia tenim flors noves. No podem comprar tant cada dia, sinó que anam mantenint un poquet perquè la tenda estigui plena», explica. Normalment, reben gènere un dia sí i un dia no. Tot jugant amb el calendari, la meteorologia i la capacitat de conservar la flor fresca els dies justos.

Si hi ha un símptoma clar de la transformació del sector, és la desaparició del producte local. Fa unes dècades, Mallorca comptava amb una xarxa notable de productors de flor tallada i plantes ornamentals. Ara, són una espècie en extinció. «Antigament, sí que hi havia molts productors locals, sobretot de flors», comenta Kike, «però aquesta gent, a poc a poc, s’ha anat jubilant».

Alhora, les noves generacions han incorporat un altre hàbit: comprar per internet. «Ara, entre les noves generacions, compren per internet, a Colòmbia, a l’Equador, tots aquests llocs, i molts ho duen aquí, importat a Mallorca, que tarden un dia», explica. Això vol dir que una rosa pot haver fet més quilòmetres en avió que alguns turistes que passegen per La Rambla. El món és petit, però també expulsa els petits productors.

Kike reconeix que ell mateix compra directament a Holanda, com fan la majoria dels floristes professionals, perquè és allà on es concentra gran part del mercat internacional. Les subhastes holandeses són el cor logístic des d’on surten flors d’arreu del món. «Podem comprar qualsevol mena de flor, qualsevol mena de producte», explica. L’accés és fàcil, però el preu el marca un mercat global volàtil.

Aquest canvi de model, però, té un cost cultural i ecològic. Cada productor local que tanca no només deixa de proveir flors, sinó que tanca una manera de treballar la terra lligada al territori. «És una cosa que s’ha perdut un poc. Cada vegada hi ha menys floristeries i és una feina més antiga», diu Kike. La paradoxa és clara: les flors viatgen més que mai, però els llocs on comprar-les al carrer cada cop són menys.

Tot i haver crescut envoltat de flors, Kike no es va formar en cap escola de disseny floral. El seu aprenentatge ha estat pràctic. «Vaig començar sense tenir massa idea de manipular flors. Jo he nascut entre flors, ho he vist, però no ho havia fet mai», admet. L’ofici l’ha après a força de provar: «A mesura que m’anaven demanant coses, anava fent, i al final, ara ja duc set anys. Em queda molt per aprendre, però sabria fer quasi qualsevol cosa».

El prova i error s’ha convertit en el seu mètode. El quiosc és alhora tenda i taller, aparador i escola. Allà hi experimenta amb colors, textures, volums, tradueix idees difuses en rams per a ocasions concretes. El telèfon no atura: clients que reserven, nuvis que consulten, proveïdors que confirmen comandes. «M’agrada molt la meva feina, però el que més m’agrada és gestionar el negoci. Aixecar-me de matí i ja haver de contestar clients, gestionar-ho tot i que tot surti bé», diu.

En el món dels esdeveniments, la part més delicada no és aconseguir la flor, sinó encertar el que tenen al cap els clients, especialment els nuvis. «El més difícil és projectar el que els nuvis m’estan demanant», confessa. Per això, demana sempre referències visuals.

Kike diferencia dos tipus de clients de boda. «Hi ha els clients que venen amb fotos i volen directament el que veuen a la foto», explica. En aquests casos cal gestionar expectatives segons temporada i disponibilitat. L’altre perfil són els que «no tenen ni idea» i li demanen que faci el que ell consideri. Amb aquests, la confiança és clau. Amb quatre imatges, Kike ja intueix gustos, colors i grau d’atreviment.

La relació amb la clientela quotidiana, la que compra una planta o un ram petit, també es basa en la proximitat. «Aquí cada dia passa la mateixa gent», diu. Veïnats que el saluden pel nom, persones que, quan necessiten flors, vénen directament al seu puesto. La competència és a trenta segons, però això manté viu el costum de comprar flors al carrer.

Quan Kike parla de flors, parla de missatges. «Tenc bastants rams fets perquè s’empren per a qualsevol cosa: ‘M’he recordat de ma mare, li duc un ram’; és una manera de dir ‘T’estim’ sense dir-ho», explica. El mateix amb aniversaris, reconciliacions o visites inesperades.

En els tallers que organitza, com els que prepara amb motiu de Nadal al Club Diario de Mallorca dimarts 16 de desembre a les 17 hores, vol transmetre això mateix: que un ram és una experiència i un llenguatge. L’objectiu no és formar floristes, sinó donar eines i que cadascú s’endugui el seu centre de taula fet amb les seves mans.

En un context de decadència del sector, amb tendes que tanquen i productors sense relleu, la història de Kike és la d’una resistència tranquil·la. Un jove que torna al quiosc de la seva padrina, modernitza el nom però en conserva l’essència, combina un mercat global amb una relació directa amb els veïnats.

Potser és un ofici «antic». Però mentre algú s’aixequi de bon matí per omplir galledes, tallar tiges i preparar rams per a mares, germanes, amors i comiats, la ciutat continuarà tenint flors. I cada rosa venuda a La Rambla, cada ponsètia de Nadal, cada flor d’ametller que ell reivindica com a símbol de Mallorca, serà una petita victòria contra l’oblit.