Joan Toni Castillo, enginyer mallorquí a Terrassa: «Sempre faig un canvi de xip quan estic a Mallorca»

Joan Toni Castillo Grimalt va créixer a s’Espinagar, entre Manacor i Felanitx, però la seva trajectòria professional l’ha dut molt enfora del paisatge de fora-vila. Després d’estudiar a s’Horta i a l’IES Felanitx, va triar el batxillerat científic-tecnològic i, el 2010, va fer les maletes cap a Terrassa per estudiar Enginyeria Aeronàutica a la UPC.

L’interès per l’aeronàutica li venia de nin: «En venir de fora vila (que el més tecnològic que veia era un tractor) supòs que això va fer que quan anàvem de viatge a València... i veure els avions allà a Son Sant Joan, ho veia com un contrast». Aquells primers contactes amb els avions li varen despertar la necessitat d’entendre «com funcionaven i per què volaven».

La seva carrera ha anat creixent dins un sector on «no et pots equivocar». Després d’un primer període treballant amb helicòpters i infraestructures aeroportuàries, avui és enginyer aeronàutic en una aerolínia comercial, responsable de l’àrea de conformitat del manteniment, garantint que els Airbus A320 compleixin els estàndards de seguretat. Un àmbit on la discreció és norma: «Si van bé, no hi ha cap notícia. I si no van bé, tothom es queixa».

Docència, pilotatge i futur del sector

A partir de 2018 va incorporar un nou vessant professional: la docència universitària com a professor associat. Imparteix l’assignatura ‘Espai Aeri, Navegació i Infraestructures Aeroportuàries’. Treballar amb estudiants de primer any li resulta especialment estimulant: «És molt satisfactori veure com els més motivats van descobrint un món molt complex i fins aleshores desconegut, que els fascina».

En paral·lel, ha encetat un tercer camí: convertir-se en pilot comercial d’avió de passatgers. Està en ple procés i calcula que en menys d’un any hi podria arribar: «No m’agrada estar quiet». Ja compta amb la llicència de pilot privat i és soci de l’Aeroclub de Sabadell. Ha travessat la mar diverses vegades amb avioneta: «Amb una horeta i mitja arribes a Son Bonet, aterres, aparques i te’n vas a dinar a Sa Premsa». També ha volat damunt Mallorca, Menorca, Ibiza i Formentera, a més de passar-hi Nadal des de l’aire.

Castillo explica que la sostenibilitat és el repte principal del sector: «Les emissions per passatger són altes... S’haurà d’estudiar la millor manera de reduir-les sense privar de les ganes de viatjar». Reconeix que els canvis tecnològics són lents perquè «prima la seguretat», i que les alternatives elèctriques encara estan lluny de ser realitat global.

Terrassa, on viu des de fa més d’una dècada, li ha aportat «perspectiva» i noves oportunitats. Ha après a moure’s entre avions, aeroports, navegació i pilotatge. Però també a veure diferències entre illencs i catalans: «Nosaltres valoram molt l’espai... i ens costa pensar que un se senti balear. Cada poble té les seves particularitats». El contrast entre fora-vila i ciutat és, diu, el més evident.

El vincle amb Mallorca el manté ferm. Viatja a l’illa cada dos mesos i, sempre que pot, torna a activar aquest «canvi de xip» que necessita per descansar: «Cada cert temps he de menester el ritme de vida que he conegut de petit». Fins i tot el menjar mallorquí és un punt delicat: «Nosaltres som molt i molt exigents amb el menjar».

Sobre el futur de l’enginyeria a Espanya, considera que cal «invertir en innovació i recerca perquè així ens ajudi a creure’ns bons». Creu que el talent existeix, però que molts professionals continuen marxant perquè «a fora hi ha millors sous i millors perspectives».

Si hagués de definir el seu camí entre Mallorca i Terrassa amb una paraula, tria «milana»: un ocell que vola pels mateixos territoris que ell recorre sovint, «i a més també volant».