Maria Suau, epidemiòloga de Pollença a Londres: «Trob a faltar l’olor de pi sec de Mallorca i el renou de les xigales a l’estiu»

Nascuda i criada a Pollença, Maria Suau afirma que sempre havia tengut molta «partiguera». Aquella curiositat adolescent per descobrir què hi havia més enllà de l’illa va acabar convertint-se en un camí acadèmic i professional que l’ha dut de la Universitat de Cambridge a la salut pública britànica. Explica que, mentre estudiava Ciències Biomèdiques a Barcelona, va decidir provar sort i escriure a grups de recerca del Regne Unit: «Vaig pensar que el no ja el tenia». Després de molts correus, l’oportunitat va aparèixer.

Aquell primer Erasmus va ser, per ella, una etapa gairebé màgica. Recorda «aquella il·lusió i alegria gairebé infantil», els trajectes en bicicleta cap al laboratori i l’encant de la ciutat, amb els seus colleges centenaris i l’ambient acadèmic. Va remar amb l’equip de la universitat, va fer de voluntària per assistir a un May Ball i es va submergir de ple en la vida cultural: «Un dia qualsevol entre setmana podies anar a un concert de cor gratuït, a un debat d’estudiants, a una xerrada d’una persona amb un Nobel…».

Després d’aquella experiència, va triar especialitzar-se en epidemiologia i salut global, i va cursar un màster a la London School of Hygiene & Tropical Medicine. Explica que havia descobert que «no era de molècules ni de laboratori», sinó que l’apassionava entendre la salut a escala poblacional.

FOTOS | Maria Suau, epidemiòloga de Pollença a Londres: «Trob a faltar l’olor de pi sec de Mallorca i el renou de les xigales a l’estiu»

Ver galería

La tornada a Cambridge durant la pandèmia, però, fou una etapa completament distinta. La ciutat havia perdut la vida habitual, i treballava en recerca de vacunes de grip i covid com a treballadora essencial. Recorda aquell any com un període dur, especialment per no haver pogut tornar a Mallorca quan va morir el seu padrí: «No poder tornar per acomiadar-me va ser una experiència molt dolorosa que sé que molts immigrants, malauradament, compartim».

Després va fer feina a l’ONG Malaria Consortium, on va tenir el seu primer contacte amb la salut global sobre el terreny. Allà va viatjar al Sudan del Sud, Malawi i Moçambic, i assegura que aquestes missions li varen ensenyar a improvisar, adaptar-se i prioritzar les necessitats de les comunitats.

Actualment, forma part de l’«UK Field Epidemiology Training Programme», una beca de dos anys reconeguda internacionalment. Explica que el seu dia a dia és «molt variat, no m’avorresc gens», i pot passar d’analitzar brots gastrointestinals a estudiar la mortalitat neonatal o a desenvolupar protocols per a noves eines epidemiològiques. Aquest programa també li ha obert la porta a col·laborar amb l’OMS, donant suport al brot de còlera a Myanmar.

La vida a Londres per a una mallorquina

Viure i treballar a Londres li ofereix una diversitat que valora profundament. Diu que la ciutat és com «un conjunt de pobles amb personalitats pròpies» i que acull tothom, locals i internacionals. El que li costa més, però, són les distàncies enormes i el cost de vida. També ha notat diferències entre el sistema acadèmic i científic britànic i el d’Espanya: al Regne Unit es valora la pràctica, la crítica i el mèrit personal molt més que els expedients o les professions d’origen.

Quan pensa en Mallorca, s’emociona evocant la llum, la Serra, la mar i els sons de l’estiu: «L’olor de pi sec i el renou de les xigales a l’estiu», així com plats tan familiars com «un arròs brut de mompare o la coca de trempó de mumare». I, evidentment, la família i els amics.

«Trob a faltar l’olor de pi sec i el renou de les xigales a l’estiu, així com un arròs brut de mompare o la coca de trempó de mumare»

Pel futur, no descarta més aventures internacionals. Li agradaria treballar en institucions com l’OMS o Metges Sense Fronteres, tot i reconèixer que l’escenari global actual és incert. Assegura que encara té energia per «un parell mallorquí d’anys més a fora», però té clar que, tard o d’hora, voldria tornar.