Joan Aguiló: L’art urbà que resignifica Mallorca

A les hores baixes d’estiu, a Can Picafort, hi ha una façana que atura passes. Una padrina besa al seu net, una mare fa un capfico amb el seu fill. No és una escena real, però ho sembla: és un mural de Joan Aguiló, i la gent del poble hi passa pel davant amb aquell somriure mig còmplice de qui reconeix una escena que ha viscut cent vegades. Aquestes imatges són el territori natural de l’artista mallorquí: costumisme en format gegant, memòria quotidiana convertida en patrimoni compartit. Els seus murals han anat colonitzant parets d’arreu de l’illa i més enllà i, alhora, han ajudat a canviar la manera com molts pobles es miren a si mateixos. «Al final, les coses que ens marquen són les que passen de porta cap endins», resumeix.

Nascut a Mallorca, amb mare poblera i pare de Santa Margalida, Aguiló va créixer entre pobles de l’interior i ciutat, fins a acabar instal·lat a Petra, des d’on avui continua dibuixant, pintant i imaginant. «Sempre m’ha agradat dibuixar i pintar des de petit, i simplement no ho he deixat de fer mai», explica. Amb el temps, aquella afició tossuda es va convertir en ofici i, finalment, en manera de ser.

Abans de tenir una paret com a llenç, Aguiló va tenir, com tants altres creadors, un estudi. Va estudiar il·lustració i Belles Arts, va completar la formació a Mèxic i va conèixer de prop altres escenes artístiques. A la tornada a Mallorca, però, es va trobar tancat dins un taller, fent pintura d’estudi i movent obra per galeries. A priori, el camí lògic. A la pràctica, una trampa de solitud. «Arribà un punt en què em sentia molt tot sol; em costava passar tantes hores dins el taller sense ningú, i se’m feia molt pesat», recorda. Aquell malestar va obrir una esquerda en el guió previst: si pintar significava estar tancat i en silenci permanent, ell no tenia clar que volgués assumir-ho tota la vida.

En aquell moment, una altra ciutat va entrar en joc: Berlín. El seu pare hi vivia, i Aguiló hi va anar a passar una temporada. Allà va fer un free tour per descobrir el ‘Berlín alternatiu’ que acabaria sent un punt d’inflexió. «Resulta que era sobre art urbà, i això em va encendre l’espurna», explica. Pintar en comunitat, per a la comunitat, al carrer i amb resposta directa de la gent: tot el que trobava a faltar a l’estudi, ho va trobar a peu de façana.

Retratar el que passa de porta cap endins

Quan va tornar a Mallorca, gairebé no hi havia escena muralista. «Jo no coneixia ningú que fes coses, i hi havia molt poca gent que pintàs al carrer», recorda. Així que va començar a fer-ho a la seva manera: xerrant de la identitat local amb un to poètic i íntim, retratant el que vivim «a ca nostra» i com a comunitat. Quan pensa en què uneix els mallorquins, no li surten grans eslògans, sinó escenes menudes. «Vaig pensar que les coses més importants són les que passen de porta cap endins, i que aquestes són les que forgen el caràcter de les persones i, al final, de la comunitat», diu.

A la seva llista hi ha les hores baixes d’estiu amb padrines i nets al carrer, el balancí a la terrassa, el veïnat que rega amb la mànega i saluda tothom. En els seus murals hi trobam escenes familiars, estius eterns, Mediterrani domèstic, cultura gastronòmica, gestos de barri. Imatges que, en el dia a dia, passen desapercebudes, però que, quan són ampliades a una paret de tres o quatre plantes, es carreguen de significat. «Aquest petit moment, quan el trasllades a un mur a l’exterior, agafa una altra volada», explica.

Aguiló té molt present que ell és només de pas, però els veïnats no. «Jo hi vaig, hi som uns dies pintant, però qui ho veurà cada dia són els veïns», afirma. Per això, quan pinta a Mallorca, se sent especialment responsable de trobar imatges que siguin representatives per a la comunitat. Parteix d’una intuïció simple: si ell, com a mallorquí, se sent apel·lat per aquella escena, és probable que molta més gent també.

Quan pinta fora de l’illa, el procés s’allarga uns dies més. Intenta arribar-hi amb una mica d’antelació, quedar per dinar amb gent del poble, escoltar històries i mirar àlbums de fotos familiars. «Intent entrevistar veïnats, que m’ensenyin com són, per trobar una imatge quotidiana que per a ells sigui important», explica. Així els murals no són postals generiques, sinó fragments de realitat local.

El procés perquè un mural existeixi pot començar de moltes maneres: una cridada d’un ajuntament, la proposta d’un particular o un projecte que ell mateix presenta on creu que pot encaixar. Al principi, reconeix, va tocar picar molta pedra: explicar què és el muralisme, convèncer consistoris escèptics, superar la por ancestral a «embrutar» façanes. «Fins que no es van animar els primers, era complicat que sortissin projectes», recorda. Avui, diu, el panorama ha canviat radicalment.

Una de les idees que Aguiló repeteix sovint és la «lluita entre el que vols fer, el que pots fer i el que t’atreveixes a fer». Xerra del procés creatiu, però també del sector cultural en general. D’entrada, hi ha la idea ideal, aquella que deixes volar «el més amunt possible». Després arriben les limitacions tècniques, econòmiques i físiques que la rebaixen a la realitat. A diferència d’un llenç, cada paret és un món. De vegades és llisa i permet experimentar amb pincellades més fines; d’altres, hi ha restes d’una casa antiga, maons vistos, ferro, formigó massa rugós. «El que tu havies pensat s’ha d’adaptar al que la paret et deixa fer», diu.

Després hi ha el tercer element: el que t’atreveixes a fer. Aguiló xerra d’aquell moment final, quan el mural ja està gairebé acabat i el cap li demana una pincellada «suelta», un gest valent que pot fer pujar la peça de nivell… o obligar-lo a desfer mitja feina. Quan, en canvi, s’atreveix i surt bé, nota com la feina pega «un bot de qualitat» i ell creix com a creador.

Saladina Fest: una galeria a cel obert

Aquest joc entre valentia i prudència també és darrere del Saladina Fest, el festival de muralisme de Can Picafort del qual Aguiló n’és l’ànima i curador. El municipi, com tants altres indrets turístics del litoral mallorquí, va créixer urbanísticament de manera desordenada: cases baixes al costat d’hotels massa alts, façanes que dominen el paisatge d’una forma agressiva, espais pensats sobretot per al turisme. «A Can Picafort hi ha moltes façanes d’un impacte visual massa potent, i gairebé tot el que es feia al poble estava pensat per als qui venen de fora, no pels qui hi viuen», explica.

Davant d’això, Aguiló va presentar a l’Ajuntament la seva proposta: convertir aquestes façanes en murals sobre identitat local, donar-los una altra vida i tornar als residents un espai més amable i significatiu. Deu anys després, el Saladina Fest ha consolidat Can Picafort com una de les rutes de muralisme més potents de l’illa. Cada edició convida artistes que són referència mundial, i el poble s’ha convertit en una galeria a cel obert.

El potencial del muralisme per dinamitzar barris i ciutats és evident, i a concursos i lligues estatals de graffiti ja es valora aquesta dimensió urbana. Però, on és la línia entre l’art que dignifica un entorn i el mural convertit en simple reclam turístic? Aguiló no s’hi obsessiona. «Que pensin que han de millorar un espai em sembla beníssim», afirma. Que hi hagi murals que acabin sent un punt on els turistes es fan fotos és, en certa manera, inevitable.

El que li preocupa més és la mirada a curt termini de moltes administracions. Explica que sovint, quan demana a responsables polítics com veuen el seu poble o ciutat d’aquí deu anys, no saben què respondre. Les decisions que prenen són «molt presentistes», amb efecte immediat però sense un objectiu final clar. En aquest context, el muralisme pot ser també una excusa per començar a xerrar d’urbanisme amb perspectiva.

Fer el proper pas

Pel que fa al futur, Aguiló viu una realitat molt compartida entre autònoms del sector cultural: projectes a mig confirmar, incertesa estructural i il·lusió tossuda. Té diversos murals sobre la taula que no sap si acabaran de tancar-se, i alhora sent que encara li queda molt per explorar dins del muralisme. La novetat és que ara disposa d’un taller propi, una base d’operacions que no havia tengut durant anys. «Estic aprofitant que ara tenc taller per experimentar i poder fer coses noves a l’espai públic», explica.

Aquesta experimentació, diu, és la que l’ha de continuar empenyent en aquella lluita entre el que vol, el que pot i el que s’atreveix a fer. Mentrestant, les seves parets continuen xerrant.