Trull Nohara, la pagesa cuir que sacseja Mallorca

Quan Trull Nohara va sortir a l’escenari de Miss DragQueen Mallorca 2023, el públic va reconèixer de seguida aquella silueta: era una pagesa, sí, però d’un altre temps. Cosset exagerat, faldilles amb volum impossible, mocador tradicional mutat. No era només un homenatge: era una relectura cuir de la figura de la dona pagesa, el personatge que sosté silenciosament la història de l’illa. Aquell vestit li va valer la segona posició al certamen, però sobretot va consolidar una manera molt pròpia d’entendre el drag: arrelada a Mallorca, feta en mallorquí i profundament política.

«Vaig anar a estudiar Belles Arts a València fa sis anys, i dos anys abans ja m’havia començat a maquillar una mica», recorda. «Feia maquillatge de ferides amb paper de vàter, cola blanca i aquarel·les que tenia, perquè també soc artista plàstica», afegeix l’artista.

Un dia, el seu cosí li va ensenyar el programa que li canviaria la vida: Drag Race. «En cada programa plorava. Hi havia una identitat allà dins que em feia sentir molt acollida. Mai havia pensat que jo podria arribar a estar dins d’aquest món», diu.

A poc a poc, els experiments casolans es van transformar en un personatge: «Vaig començar a fer un maquillatge més femení, però no diria femení en el sentit que la feminitat hagi de ser d’una dona. M’agrada barrejar-hi coses masculines: al final el meu drag no m’exigeix res, si em veus amb pèl, per exemple, no em causa cap violència». Trull habita aquest punt mig on el gènere es torna matèria plàstica, una altra textura més del seu vestuari.

L’etapa a València li va servir per fer múscul: mercats de roba barata, perruques «molt cutres», nits de prova i error en un petit local on va començar a actuar amb altres artistes.

Allà, enmig del fum, la música i les inseguretats, va descobrir que hi havia lloc per a una drag estranya, poc normativa. «Quan ets un bitxo raro i totes són molt guapes i perfectes, et sents com la rara», admet. Però el públic i les companyes li van fer espai: la seva rara avis s’havia de quedar.

Quan va tornar a Mallorca, Trull Nohara va tenir clar que el personatge havia d’arrelar a la llengua. «Sempre he estat molt defensora de fer art en la meva llengua. Moltes vegades m’han demanat que actuï en castellà o en anglès i he dit que no, perquè estic a Mallorca i el meu art va dirigit cap al públic mallorquí», afirma.

No ho diu des de l’elitisme, sinó des d’una opció política molt concreta: «No vull ser famosa internacionalment, vull ser un espai segur per a la gent cuir i no cuir de Mallorca».

Això no vol dir renunciar a referents en castellà; al contrari, confessa que li encanten Rocío Jurado o Sara Montiel. Però el mallorquí és present a les presentacions, a les bromes amb el públic, a les explicacions que converteixen una cançó en narrativa. Si hi ha turistes o gent que no entén la llengua, adapta el registre per no excloure ningú, però la base és clara: la seva forma més natural d’expressar-se és el català de l’illa.

Padrines, espardenyes i siurells cuir

La cultura mallorquina no és, per a Trull, una postal que es ven a un souvenir; és memòria familiar. «M’agrada molt xerrar amb la meva padrina i amb la meva tia àvia. He crescut molt amb elles, i crec que això es reflexa en el meu drag», confesa. La seva tia àvia havia estat dels Tall de Vermadors a Binissalem, les padrines li havien mostrat fotos antigues d’espardenyes i vestits. Tota aquesta iconografia, més que un decorat, es converteix en matèria primera.

«Crec que molta gent cuir acaba fugint un poc de Mallorca perquè sent que mai se sentirà acollida al 100% dins l’illa», reflexiona. Per això li interessa tant agafar els símbols que el mainstream «està com esborrant» i reconvertir-los dins la cultura cuir.

Amb el siurell passa una cosa similar. Aquella figura blanca, amb taques verdes i vermelles, que abans decorava prestatgeries, es transforma al seu cos en crit d’emergència: un siurell que protesta per l’habitatge, per la gentrificació, per la precarietat de la gent jove.

«M’agrada fer una simbiosi de lo mallorquí, lo tradicional, lo de sempre, amb lo modern i les coses noves que venen», resumeix. «Les tradicions també evolucionen, i ara podem mostrar-les des d’una identitat nova sense haver de renunciar a res».

Una mare crítica, un pare que empeny i un públic sorprès

El primer públic de Trull Nohara, i el més exigent, és a casa. «La meva mare és la meva crítica per excel·lència. Sempre està un poc espantada perquè diu que la gent més conservadora no reaccionarà bé a segons què faig», sentencia. Quan va aparèixer a l’Orgull de Palma amb una representació de Sant Sebastià, o quan va presentar la pagesa cuir, la mare temia que algú se sentís ofès. El pare, en canvi, és «sempre cap endavant», l’animador oficial del projecte.

I el carrer? Aquí la sorpresa ha estat majúscula. «La gent heterosexual, és qui més por em feia d’exposar-me davant, està molt contenta. Els pareix molt guapo, em demanen fotos, s’emocionen i em diuen: gràcies per fer aquesta representació i per no oblidar la teva identitat i la llengua», explica.

Veure una drag vestida de pagesa xerrant en mallorquí, lluny de generar rebuig, desperta empatia en pares i mares que hi veuen el fill que potser mai han tingut valor de reconèixer.

Artista que fa activisme, o activista que fa art?

Quan li demanen què és abans, artista o activista, s’ho pensa un moment i després sentencia: «Crec que soc una artista que fa activisme». Per a ella, el simple fet de fer drag ja és un acte polític: «T’estàs exposant davant d’una societat molt crítica, estàs qüestionant què és el gènere, què és el cos, coses molt profundes». Els estudis de Belles Arts li han deixat una metodologia: cada conjunt ha de tenir una idea darrere, una problemàtica a transmetre.

Aquesta problemàtica, molt sovint, té a veure amb la realitat material de viure a Mallorca. «Tenc una identitat on em veig cada dia amb el problema d’on viuré, de què serà de la meva llengua d’aquí un parell d’anys», diu, «Venc a s’Arenal i veig com aquest turisme de merda ho devora tot».

L’ús del cos, del maquillatge i de la iconografia tradicional li permet denunciar el mercat de l’habitatge, la turistificació o la desaparició de veïnats sencers amb una força que una publicació a xarxes no tindria.

La batalla pels espais cuir

Però de poc serveix tanta energia creativa si no hi ha escenaris on desplegar-la. Trull Nohara constata que, mentre sorgeixen festes noves que intenten donar veu a les dissidències, molts espais cuir desapareixen. «Casualment, sempre els locals que més renou fan i que molesten els veïnats són espais cuir», denuncia. Artistes drag més grans li han explicat com abans la zona de Gomila, a Palma, era un espai segur on hi anava gent de tota l’illa; avui, la majoria d’aquells locals han tancat.

«Pareix que costa molt que se mantengui un espai LGTBI segur per a totes», lamenta. «I, encara més, que sigui un espai que pugui oferir un sou digne a les artistes drag», afegeix. La lluita, per tant, no és només cultural o simbòlica: és laboral.

La llengua com a trinxera i com a futur

Enmig d’aquest panorama, veure més joves creadors que usen el català per xerrar de cuir, sexe, dissidència o precarietat li dona esperança: «Em sembla una fantasia que cada vegada hi hagi més artistes que fan servir el català. És una motivació constant, no només per nosaltres, sinó per futurs artistes que vulguin mantenir la llengua». Per a l’artista, fer servir el mallorquí sobre l’escenari és «un acte polític» tan important com qualsevol consigna.

Un show mensual i una pagesa que no callarà

Mirant endavant, Trull Nohara somia crear un espai propi. «M’agradaria formar una mena d’espectacle mensual amb la meva germana drac, Loli Pamboli, i un altre amic», explica. La idea és fer una festa centrada en la tradició, però passada pel filtre cuir, amb un repte afegit: «Que totes les cançons siguin en català». Ja estan fent recerca de repertori, imaginant com seria aquesta nit de pageses cuir, siurells mutants i padrines orgulloses a primera fila.

Mentrestant, Trull Nohara continua pujant als escenaris que troba, convertint cada aparició en un recordatori: Mallorca també és de la gent diferent, de qui no pot pagar un lloguer, de qui vol viure i estimar en la seva llengua.