Forn, feminisme i feed

Al pis d’estudiants on viu a prop de Barcelona, el forn s’escalfa, les galetes de xocolata esperen a la safata i el mòbil ja està a punt. Maria Maians, coneguda a les xarxes com @marietaborda_, aprofita aquella estona aparentment domèstica per xerrar de mansplaining, llengua i política. Riu quan explica que un amic li va dir que era «com una trad wife però política» i admet que li fa gràcia poder «anar fent coses i mentrestant anar explicant» allò que li sembla injust. Agafa el motlle de la figura de dona de casa somrient, cuinant i netejant, i la buida per dins per omplir-la de feminisme i reivindicació lingüística.

Ella mateixa és molt conscient del gir: recorda que la figura de trad wife «sempre s’ha vist com una cosa més conservadora, de les dones que estan callades a casa seva, que no tenen una opinió, que no es mouen». Però Maria insisteix que ho ha volgut transformar: cuina, recull, fa regals d’aniversari… i mentre remena la massa, qüestiona el masclisme, denuncia el turisme desbocat o explica conceptes sobre llengua i identitat.

Un dia «random» i un vídeo sobre el català

Quan se li demana d’on surt tot això, respon amb naturalitat: «No vaig començar per res concret ni perquè tingués un projecte al cap. A la seva vida, diu, ja tenia «altres projectes»: la militància a Joves de Mallorca per la Llengua és una part importantíssima del seu dia a dia. El punt d’inflexió va ser molt menys planificat: «Va ser un dia qualsevol, un dia normal, que vaig fer un tiktok i se’m va fer molt viral amb una música que estava en tendència; era un trend del moment i que era «sobre català a Mallorca».

Aquell primer vídeo li va obrir els ulls. Després de veure l’allau de reaccions, es va dir a ella mateixa que podia aprofitar el format per explicar «això que he estudiat a classe, o tot el que he après de Joves per la Llengua». Com que era relativament jove en el moment de sumar-se a la militància, sent que el moviment li ha donat una estructura política i una mirada que ara vol compartir amb altres joves que potser no tenen aquests espais.

Des del principi, va tenir clar que el seu contingut no seria només entreteniment. El defineix com un «mix» entre divulgació, activisme i entreteniment, pensat per xerrar del «que el jovent necessita, un poc, saber». Ha fet, per exemple, vídeos explicant el mansplaining, perquè són «coses que anam sentint», i ho intenta fer de manera que siguin «molt entretenguts, però molt formatius».

La cuina com a plató

El procés creatiu, explica, és menys glamurós del que podria semblar: «És molt simple, és una cosa que no veig gaire, és també molt improvisat». Moltes idees surten de converses amb amics i companys de classe, i hi ha dies que senzillament pensa: «Avui vull fer un vídeo per dir això, sobre que ho puc fer». La gràcia és que en lloc de muntar un set perfecte, aprofita tasques que ja havia de fer igualment.

Ella mateixa en posa l’exemple: «Les galetes de xocolata les vaig fer perquè un dia vaig anar a un aniversari i les volia regalar, era una feina que ja tenia pendent, i vaig aprofitar el moment». D’aquí neix aquesta imatge de «trad wife però política» que li han penjat els amics, un paper amb què ha après a jugar. «Òbviament, no intent ser un calc d’això, al contrari —diu—, però d’alguna manera són espais que s’han apropiat i jo els intent ocupar mostrant el meu dia a dia, com a jove estudiant polititzada».

El resultat és poderós: en la mateixa escena on altres perfils venen una vida domèstica acrítica, ella mostra que les joves «també som polititzades» i que no viuen de «no fer res», sinó que compaginen feina, estudis, militància i, a sobre, contingut a xarxes.

Fer territori des d’Internet

Tot això, a més, passa en mallorquí. Maria es presenta sempre des de la seva identitat insular i explica que li interessa molt el concepte de «fer territori» des d’Internet: «xerram des d’una identitat balear» també quan som al feed global. Per ella, no es tracta només d’ensenyar paisatges o gastronomia, sinó de transmetre una «essència de col·lectivitat i de mallorquinitat».

Quan xerra del que passa fora d’Internet, destaca l’auge de les xarxes culturals als pobles, dels espais autogestionats i, sobretot, del ball de bot: li fascina veure «aquest auge tan gros de joves que ballen» i de joves que comencen a glossar de manera improvisada, fins al punt que s’ha trobat en situacions en què «un comença a glossar i l’altre li respon». Per ella, són exemples de com la memòria col·lectiva pot ser «una experiència viva» i no només de museus i llibres.

Això contradiu el tòpic que els joves estan desconnectats. Maria discrepa: sí que els interessa la política, però «necessiten trobar un espai per dir-ho».

Xerrar català com a acte polític

Un dels punts importants de la conversa amb Maria és el paper de la llengua. No només perquè el seu contingut sigui en mallorquí, sinó perquè ella mateixa diu que «xerrar en català és polític». Explica que el primer vídeo que li ha generat més debat encara avui «continua generant»: era aquell tiktok sobre el fet que el mallorquí és una variant dialectal del català. Aquell vídeo, recorda, «ha rebut fins i tot amenaces d’odi» i va ser molt fort perquè, a més, era «el primer vídeo que vaig penjar».

Darrere hi va haver insults i catalanofòbia interioritzada. «M’han arribat a dir: ‘És que ton pare i ta mare són germans’», comenta amb incredulitat. Aquella experiència li va fer veure que, malgrat que l’Estatut reculli el català com a llengua oficial, encara hi ha gent que ho viu «com una gran mentida del món» i xerra d’imposició. Ella vol «fer entendre això», però també ha arribat a la conclusió que no podrà fer canviar d’opinió tothom, sobretot «gent tan gran que m’infantilitza».

La reflexió sobre dialecte i estàndard hi té un pes important. Maria, que es defineix com algú que confia en la feina dels filòlegs, deixa clar que creu que el «pitjor català és el que no es xerra»: defensa que l’estàndard serveix per unificar, però denuncia que li diguin que «fas contingut en català i no en mallorquí». «Sincerament, ho veig com una forma d’autoodi cap a nosaltres —diu—, el simple fet de considerar que tu com a dialecte ets manco que aquest estàndard». Per això, tot el que ha de ser formal i escrit el fa en estàndard, però reivindica que la manera de xerrar als vídeos sigui la seva.

Les agressions lingüístiques que ha viscut li han acabat confirmant que la llengua, avui, és una línia de front. Recorda, per exemple, que li ha passat «d’anar a menjar una pizza en un restaurant d’Alcúdia amb les amigues i que no em volguessin atendre perquè m’estava dirigint al cambrer en català». A partir d’aquests episodis, conclou que «si això està passant, vol dir que el que estic fent té una ideologia política darrere».

Una veu informada i en construcció

Tot i el to fresc dels vídeos, Maria és molt exigent amb el que comparteix. Explica que només xerra de temes que domina molt i que es fa una mena de prova mental amb son pare: «És una persona molt llegida, que té opinions polítiques molt fermes», explica, afegint que quan ha de donar la seva opinió d’un tema, pensa en si podria respondre totes les preguntes del seu pare. Si supera aquest test imaginari, sent que pot fer-ne un vídeo.

Els temes que ha tractat fins ara són els que sent que coneix millor: la turistificació —a la qual ha dedicat especial atenció a la carrera d’Antropologia—, el feminisme i, sobretot, la llengua. Té només 20 anys i no s’amaga: «Encara em queda molta formació i molta vida per aprendre»; sap que canviarà d’opinió en algunes coses i ho assumeix com a part del camí.

Per això dona tanta importància a estar informats. Considera que «una opinió informada val molt més que una opinió desinformada» i que la curiositat i el pensament crític són clau. Xerra de com, quan surts de la bombolla, comences a qüestionar: «Per què estic penjant la roba i no és el meu germà» o «per què no em puc dirigir a una persona en la meva llengua», i com aquestes preguntes «t’estructuren com a persona» i t’empenyen a cercar respostes. Per a ella, és fonamental que el jovent tengui «una ètica molt clara».

Al final de la conversa, Maria torna a la idea de responsabilitat generacional. Sap que «la gent jove són la gent gran del futur» i que, per tant, «algú ha de xerrar, algú s’ha d’obrir pas». Ella ho fa des d’una cuina on les galetes van entrant i sortint del forn, però també des de les assemblees, les festes populars i el feed de les xarxes socials.