Palma, patrimoni contemporani o la ciutat que encara no sabem mirar

Palma ja no és només la postal en blanc i negre de la Seu, Bellver i els carrers estrets del centre històric. És també la fusta vista d’un hotel que respira CO₂ en lloc de consumir-lo, la pedra marés que es desmunta peça a peça per renéixer en un altre lloc, els blocs d’habitatge que, silenciosament, decideixen quanta energia gastarem d’aquí a trenta anys. Aquesta Palma que encara costa de veure va seure aquest dijous a Cosentino City, convocada sota un títol tant contundent com necessari: «Palma, patrimoni contemporani», dins el programa d’Open House Palma 2025.

La directora del festival, Belén Martínez, va obrir la sessió recordant que l’Open House arriba ja a la cinquena edició i que, any rere any, el públic fa cua per entrar en edificis nous o rehabilitats que, a poc a poc, es converteixen en visites obligades del cap de setmana del festival. No són monuments consagrats, però comencen a pesar en l’imaginari col·lectiu.

D’aquí, explicava, sorgeix el títol de la taula: xerrar de les obres recents – d’obra nova i de rehabilitació – que es van consolidant com a patrimoni dins Palma, tant al centre històric com als barris menys centrals.

Cinc veus per parlar de Palma

A la taula, cinc veus amb molta obra construïda a la ciutat: Jaime Oliver i Paloma Hernaiz (OHLAB), Ester Morro, Alberto Sánchez (Feina Estudio) i Guillermo Reynés (GRAS Reynés), moderats per Martínez. Tots ells han obert hotels, habitatges i equipaments en diferents edicions d’Open House, de Can Bordoy a Passeig Mallorca 15, de Gomila a Lío Mallorca o Split House. Aquest mapa compartit de projectes feia que, més que una xerrada entre professionals, la conversa sonàs gairebé a teràpia col·lectiva d’arquitectes que intenten fer ciutat mentre negocien amb normatives, mercat i expectatives socials.

El centre històric, punt sensible

El debat va arrencar allà on Palma fa més mal: el centre històric. Alberto Sánchez, amb anys de batalla al casc antic, admetia que viu amb «sentiments oposats»: d’una banda, reconeixia que la normativa ha evitat disbarats i ha permès conservar un conjunt urbà quasi irrepetible; de l’altra, denunciava un excés de zel que, de tant voler-ho controlar tot, acaba generant contradiccions i situa la ciutat en una zona grisa on costa saber què és protecció real i què és simple fetitxisme normatiu.

Responsabilitat i millora contínua

La paraula responsabilitat va aparèixer aviat. Ester Morro insistia que cada nova obra i cada rehabilitació hauria de funcionar millor que l’anterior: menys demanda energètica, més qualitat d’espai, i, sobretot, més intel·ligència en el manteniment, ja que gran part de l’energia es consumeix en aquesta darrera qüestió.

Jaime Oliver recordava que les ciutats creixen, i que a una illa amb territori finit com Mallorca aquest creixement es tradueix inevitablement en més densitat; renunciar-hi, deia, seria desplaçar el problema més enfora, cap a l’extensió i la dispersió. L’edifici, rematava Guillermo Reynés, no pot entendre’s mai com una peça aïllada: és una petjada que queda durant dècades sobre el teixit urbà.

Sostenibilitat i autocrítica

Quan la conversa va girar cap a la sostenibilitat, el to es va fer més autocrític. Sánchez va distingir entre el consum operatiu – allò que gastam cada mes en climatització i llum – i l’energia embeguda en la construcció mateixa. Amb un exemple punyent, recordava la demolició de Son Dureta i qüestionava fins a quin punt tirar un enorme volum construït per tornar a començar és compatible amb un discurs ecològic rigorós. Per als ponents, la clau és transformar més i enderrocar menys, abandonar la cultura de la tabula rasa i entendre l’arquitectura com un procés de capes successives que se sedimenten sobre l’existent.

Altres veus hi afegien matisos. Reynés advertia que el terme sostenibilitat s’ha gastat tant que corre el risc de convertir-se en eslògan de greenwashing. Proposava, en canvi, naturalitzar-ne la dimensió tècnica – eficiència energètica, circularitat de materials – fins al punt que ningú no l’hagi de demanar explícitament. Igual com cap client no pregunta si el càlcul de l’estructura està ben fet. Així, el debat podria desplaçar-se cap al que realment importa: com se sent l’usuari dins l’edifici.

Quilòmetre zero i materials

Per una altra banda, Paloma Hernaiz reivindicava la sostenibilitat de quilòmetre zero: mobles, pedres i fusteries produïdes a l’illa, que connecten el projecte amb el seu lloc i generen una atmosfera que el visitant, encara que no pugui anomenar-la, nota de seguida.

El catàleg de materials va donar peu a una part fonamental de la conversa. A partir del marés – la pedra per excel·lència de Mallorca – Sánchez xerrava del valor de la continuïtat material: explicava com, en una rehabilitació, havien desmuntat blocs sencers de marés per reaprofitar-los en lloc d’enviar-los a l’abocador, i com aquesta operació aparentment arqueològica pot ser perfectament contemporània. Altres participants completaven el ventall amb la reaparició de la terra compactada, el suro o les tècniques tradicionals reinterpretades amb tecnologia actual, dibuixant una possible «nova postal» de l’arquitectura mallorquina. Alhora, es posava sobre la taula el potencial – i també els límits – de la fusta estructural: Oliver recordava que, tot i els seus beneficis en CO₂, les masses forestals certificades només permetrien, si molt, cobrir entorn d’un deu per cent del parc edificat.

Memòria i capes del temps

Quan la conversa es va desplaçar de la matèria a la memòria, Can Bordoy va aparèixer com a cas d’estudi. Hernaiz explicava com els preocupava arribar a matar l’ànima de l’edifici a força de deixar-ho tot nou. En contraposició a altres hotels del centre històric on costa distingir què és vell i què és acabat d’estrenar, OHLAB es va fixar com a objectiu que al projecte es poguessin llegir les capes del temps.

La pregunta de fons, però, era una altra: la ciutadania reconeix aquesta arquitectura recent com a identitat pròpia? Reynés advertia contra la temptació de quedar-se atrapats en la «postal en blanc i negre»: aquella Palma idealitzada on tot el que val la pena mirar sembla anterior al turisme de masses. Reivindicava que projectes com Gomila, amb tota la polèmica que puguin generar, són també peces capaces de construir una nova identitat col·lectiva. Altres ponents hi afegien que, quan ve un amic de fora, encara el duim a la Seu i a Bellver, però costa més pensar en edificis contemporanis com a visita «obligada»; malgrat això, assenyalaven amb optimisme la curiositat creixent del públic que, durant l’Open House, s’umpl d’edificis d’habitatges o d’oficines aparentment anodins, i en surt amb una mirada completament diferent.

La perifèria alça la veu

Des de la perifèria, va arribar també una certa denúncia. Sánchez recordava que Palma no pot permetre’s invertir tots els esforços al centre mentre barris sencers acumulen dèficits d’espai públic, equipaments i qualitat edificatòria. Reivindicava obertament la perifèria i criticava una política urbana que, en les darreres dècades, ha concentrat les grans inversions públiques al cor de la ciutat. El missatge era clar: si volem parlar de patrimoni contemporani, no ho podem fer només des del casc antic.

Aigua, industrialització i lideratge

El torn obert de paraules va aportar altres capes d’urgència. Una assistent interpel·lava els ponents sobre la gestió de l’aigua en un context d’illa amb sequeres recurrents; Oliver li responia que la recollida d’aigua de pluja i la reutilització de les aigües grises ja entren, en part, a la normativa d’equipaments i que, en petites escales, és relativament senzill assolir l’autosuficiència hídrica, però que caldria generalitzar aquestes pràctiques. Una altra pregunta apuntava a la industrialització de l’edificació per respondre a la falta de mà d’obra; els arquitectes relataven experiències en hoteleria modular i lamentaven la lentitud del sector per assumir aquestes tècniques. Entre línies, tots coincidien en una cosa: sense lideratge polític valent i canvis normatius, moltes d’aquestes solucions quedaran en gestos aïllats.

Una conclusió oberta

Al final, la sensació era d’un debat obert. Cap dels arquitectes va oferir receptes simples, però tots convergien en una idea: la Palma del futur es juga avui en cada decisió aparentment banal de cada projecte. Si alguns edificis d’avui han de ser el patrimoni que visitaran les generacions futures, cal que els comencem a mirar amb la mateixa curiositat amb què entram en una possessió gòtica. En això, festivals com Open House Palma fan una feina silenciosa, però decisiva: permeten que, per un cap de setmana, la ciutat deixi de ser només façana i es converteixi en un gran laboratori compartit on ciutadania i arquitectes posen en comú, per fi, la mateixa pregunta: com volem que sigui la Palma que heretarem demà?