Miguel Ballester Graves, mallorquí a Luxemburg: «Xerram mallorquí a ca nostra»

Quan la dona de Miguel va aprovar a la primera l’oposició per treballar a les institucions europees, la notícia va caure com una alegria i un terratrèmol alhora. «Era una cosa poc probable. Va ser una alegria i un punt d’inflexió», recorda. De cop, la idea d’abandonar Mallorca, que sempre havia estat una possibilitat llunyana, es va convertir en realitat: «Pensàvem que seria bo per a la família, viure i créixer dins un entorn internacional». I així, sense haver posat mai un peu al país, van fer les maletes rumb a Luxemburg.

El que més el va sorprendre en arribar va ser la dimensió humana —i geogràfica— del país: «Luxemburg és molt petit, i es nota! En res et trobes a França o Alemanya. Però alhora, si surts de Kirchberg, on hi ha les grans institucions, tot es torna bastant rural». Ara viuen en un poble tranquil on, com diu rient, «hi ha una granja on crien estruços».

Aquest equilibri entre el rural i l’internacional el fascina: «Vas en tramvia i sents francès, anglès, portuguès, xinès… i de vegades luxemburguès. És com una torre de Babel concentrada en un país petit».

Després d’haver treballat al Banc Europeu d’Inversions, Miguel és avui secretari a la unitat de traducció danesa del Parlament Europeu: «El més enriquidor és sense dubte trobar persones que, malgrat el seu diferent origen, poden fer feina plegats vers un objectiu comú. També és molt interessant aprendre com altres enfoquen la resolució de les tasques diàries. Et serveix per aprendre i millorar, no només com a professional sinó també com a persona». A més, diu, ajuda a trencar tòpics: «Et fa entendre com de veritat són alguns clixés, com que la gent del sud és més oberta que la del nord».

El dia a dia és intens, especialment quan hi ha sessió plenària: «Els terminis són més curts i es nota la pressió, però també és quan més es veu l’esperit d’equip —quan toca, tothom estira el carro».

Adaptar-se a una nova vida

El trasllat no va ser fàcil: «Haver de començar gairebé de zero és dur, i poc després va arribar la COVID. Però el ritme de vida aquí és molt tranquil, i això sens dubte ens ha ajudat». Amb el temps, s’han integrat: «Ara ja ens sentim part del lloc. La meva dona fins i tot ha començat a aprendre luxemburguès!».

Si una cosa destaca del país és la seva calma: «Els caps de setmana, Luxemburg es buida. Sempre feim la broma amb els amics que si caus al carrer dissabte vespre, no et troba ningú fins dilluns de matí». A canvi, hi ha menys espontaneïtat: «La gent és correcta, però poc donada al ‘cachondeo’».

També troba que la seva illa s’ha transformat: «La tranquil·litat que tenim aquí em sembla ara més difícil de trobar a Mallorca. Sembla que l’illa s’està convertint en una ‘ciutat-illa’, pareix una gran ciutat o fins i tot un parc d’atraccions. Està ple de gent, és igual l’època de l’any i l’hora del dia».

Mallorca està ple de gent, és igual l’època de l’any i l’hora del dia

Tot i la distància, el vincle amb Mallorca no s’ha trencat: «Xerram mallorquí a ca nostra, i sempre intent mantenir-me al dia consultant la premsa local per internet. Per jo és important saber què passa per Mallorca».

El que més enyora, diu, és clar: «Els amics, la família i el menjar. Un bon pa amb oli o un tumbet de la tia Magdalena no tenen preu». Quan li demanen una expressió mallorquina per resumir la seva experiència, esclata a riure: «Uep! Quina gentada!», diu. «És el que millor descriu Luxemburg: un país petit ple de gent de tot el món», conclou.