Tom Gebhardt, a Mallorca des de fa 19 anys: "En temps de massificació xerrar dels meus llocs preferits a un diari seria una neciesa"

Tom Gebhardt va néixer fa 52 anys a Hannover, al nord d’Alemanya, però fa tant de temps que viu fora del seu país que, com ell mateix diu, «he viscut més anys fora que dins». Abans de recalar a Mallorca, el seu recorregut vital el va dur pels Estats Units, Mèxic o Bolívia. I ja fa dinou anys que aquesta illa s’ha convertit en ca seva.

Va arribar per feina. Treballava a Alacant com a periodista, i l’empresa li va proposar traslladar-se a Mallorca per treballar al Mallorca Zeitung. «Vaig arribar amb la idea de quedar-me dos anys i després tornar a Llatinoamèrica», recorda. Però la vida, sovint, té altres plans. La seva primera impressió de l’illa la té gravada: «La primera ullada a l’illa l’he tinguda des del ferri arribant des de Dénia. Totes les meves pertinences –una guitarra, la meva bici, dues caixes amb llibres i poc més– estaven dins de la meva furgoneta, un vell Seat». Mentre el vaixell s’acostava al port de Palma, va veure una estrella fugaç damunt la catedral i va pensar: «Potser a aquesta illa cal donar-li una oportunitat». I l’amor hi va fer la resta: «Any i mig després va néixer na Irene, filla meva. Ella és bunyolina i fa poc va fer 17 anys».

Més autòcton que els mallorquins

La seva adaptació a la cultura mallorquina ha passat per moltes fases: «Hi ha el moment lluna de mel: vols ser més autòcton que els illencs, descobrir l’última platja verge, caminar en avarques, fer de dimoni a les festes de Sant Antoni, untar la sobrassada de manera uniforme en una llesca de pa pagès –amb olives trencades i fonoll marí, és clar». Però també hi ha hagut moments de frustració, quan enyora que algú s’interessi per la seva pròpia cultura d’origen.

Una de les coses que més el van sorprendre al principi és que aquí «el pa es fa sense sal i en el ball mana la dona». I assegura que totes dues coses li encanten.

Després de molts anys d’entendre el mallorquí sense atrevir-se a xerrar-ho, ara ja pot dir amb orgull que ha començat a estudiar-ho de manera formal: «Una gran part dels meus amics xerren català entre ells i canvien al castellà quan jo m’unesc a la conversa. Si no vull que hagin de fer aquest esforç, hauré de fer jo l’esforç d’aprendre la seva llengua materna». Fa poc ha aprovat el nivell B2 a l’EOI de Palma. Entre les expressions que més li agraden hi ha una senzilla pregunta carregada de significat: «Feim un cafè?», que per ell és molt més que fer un beure, és tot un ritual.

«Intent arribar a conèixer cada persona com és. Que és difícil i costa temps. Però si començ posant-li l’etiqueta de bunyolí, palmesà, foraster o estranger, perd massa temps»

Tot i la seva mirada oberta i curiosa, confessa que ja s’ha cansat una mica de xerrar constantment de diferències culturals: «Intent arribar a conèixer cada persona com és. Que és difícil i costa temps. Però si començ posant-li l’etiqueta de bunyolí, palmesà, foraster o estranger, perd massa temps».

Quan li demanen quines són les seves zones preferides de Mallorca, prefereix no dir-les: «En temps de massificació xerrar dels llocs preferits en un periòdic o en les xarxes seria una neciesa si no un delicte». El que sí confessa és la seva debilitat pel plat de llengua amb tàperes.

I sobre el futur? «Estic feliç on estic. Si demà m’he de moure, estaré feliç al lloc on me n’hagi d’anar».