Pau Franch, pilot i músic: «L'aviació i la música són dues maneres expressar-me»

Pau Franch viu amb el cor dividit entre l’aviació i la música. Tot i que la seva trajectòria com a pilot ha estat marcada per l’admiració i l’herència familiar, la seva energia també troba camins alternatius en l’art musical. Amb una família que compta amb sis pilots, incloent-hi el seu pare, el comandant Franch, que fa més de trenta anys que vola, Pau explica que la seva vocació va néixer gairebé sense adonar-se’n.

«Veure mom pare arribar a casa amb l’uniforme de pilot ens impactava i, això, ens va dur a seguir els seus passos»

«A ca nostra mai ens van dir que havíem de ser, però veure mom pare arribar a casa amb l’uniforme de pilot ens impactava. Tant el meu germà com jo l’admiràvem moltíssim, i això ens va dur a seguir els seus passos», recorda. La infantesa de Pau i el seu germà estava íntimament lligada al món de l’aviació. «Quan érem petits, les restriccions no eren tan fortes, i moltes vegades viatjàvem amb el nostre pare a la cabina. Això ens va familiaritzar molt amb la seva feina. A més, fa més de trenta anys que treballa com a pilot a Air Europa i ja ens coneixen com el fill del comandant Franch, allò és com qui ser ca nostra», explica.

Després de completar els estudis, Pau va partir cap a Salamanca per cursar una formació de dos anys a una escola d’aviació. El primer vol amb passatgers, el va realitzar el dia que va complir 21 anys, un vol d’Atenes a Tessalònica. Una experiència que ell mateix defineix com a «emocionant i amb una nerviada». «És un moment en què la responsabilitat et sobrepassa. Tot i que tens el comandant al costat, requereix molta concentració. Quan vaig enlairar-me per primera vegada, quan estires el comandament i veus que allò s’enlaira, t'adones que ja no pots posar pausa. Allò ja no és un simulador, és un avió de veritat», recorda entre rialles. Aquesta primera etapa es va caracteritzar per l’adaptació als sistemes i al funcionament de l’aeronau, però també de moments d’angoixa.

«És un moment en què la responsabilitat et sobrepassa. Tot i que tens el comandant al costat, requereix molta concentració»

L’any 2015, Pau es va incorporar a la companyia Ryanair com a pilot i després de dos anys és pilot a Easyjet. La seva trajectòria des de llavors ha estat ascendent, i actualment es troba a punt de fer el salt a comandant, un objectiu que requereix complir una sèrie de requisits, incloent-hi hores de vol acumulades i formació específica. «Quan acabes la formació, comences com a copilot. Després, segons la companyia i la legislació, has d’assolir un nombre mínim d’hores per arribar a comandant. Per febrer del pròxim any ja seré comandant, però pilots ho som tots».

La rutina de Pau com a pilot depèn de la ruta assignada: «M’aixec prest, i partesc cap a l’aeroport, passam el control de seguretat i fem la reunió informativa amb la tripulació. Revisam la ruta, la quantitat de passatgers, les condicions meteorològiques tant de lloc d’origen com el destí, si tendrem turbulències en ruta i qualsevol situació, com persones amb necessitats especials». A la cabina, el comandant i el copilot preparen els sistemes de l’avió, configuren la ruta a l’ordinador i comproven tots els controls. «Hi ha dies que fem dos vols, d’altres quatre, però tenc la sort de començar i acabar a casa, un luxe que em permet compaginar la feina amb la música».

Pau explica que, afortunadament, no ha viscut situacions extremes, però recorda un aterratge a Polònia durant l’hivern en què la visibilitat era nul·la: «No vèiem la pista i vam haver de fer un altre intent. Al final, vam aterrar en un altre aeroport, no hi ha perill, el tema més complicat és la logística per reorganitzar els passatgers, perquè ells, sempre han d’arribar al seu destí».

Malgrat les dificultats, destaca que la sensació de llibertat dins l’avió compensa qualsevol estrès i, una cosa té clara: «Quan aterram a Mallorca, la vista és preciosa, no ho puc explicar, i més si és de vespre. És un moment que, com a mallorquí, valores moltíssim». Un dels temes que més peresa li fa a en Pau són els mites sobre la seguretat dels avions: «Quan sentim a dir que els avions es queden sense combustible, és com sentir que la terra és plana. Sempre hi ha un mínim legal, i cada vol i companyia segueix estrictament les normatives d’aviació. Si un avió vola és perquè pot volar, som els primers que no ens posaríem en perill», exposa.

I de la cabina de l’avió a damunt els escenaris. «Quan era petit vaig durar un any de classes de piano, tocar no era el problema, el solfeig era el que em superava», recorda. Tot i això, aquella primera experiència no va ser un obstacle per a la seva passió per la música.

«Vàrem tocar com a teloners de Celtas Cortos a Son Servera. Ens semblava que havíem tocat al Woodstock!»

Amb només dotze anys, va entrar com a bateria al grup del seu germà gran. «El meu germà tocava la guitarra, i jo vaig començar a fer de bateria de sobte em vaig trobar formant part d’un grup», explica. Aquella banda, tot i ser un projecte modest, va viure moments emblemàtics: «Vàrem tocar com a teloners de Celtas Cortos a Son Servera. No vam cobrar res, però per a nosaltres allò era desbarat. Ens semblava que havíem tocat al Woodstock!», explica.

El seu germà va partir a Salamanca per formar-se com a pilot. «Tocava la guitarra i jo només l’acompanyava amb la veu. No tocàvem enlloc més que a ca nostra i amb els nostres pares, que gaudien d’escoltar-nos. Quan se’n va anar vaig pensar: ‘Qui tocarà la guitarra ara?’», conta. Va agafar una revista de música que el seu germà havia deixat i es va posar a aprendre pel seu compte: «Vaig començar amb quatre acords bàsics, molt senzills. No pensis que soc un gran guitarrista, faig el bàsic per acompanyar la meva veu i poder compondre qualque tema», exposa.

I, malgrat tot, a Salamanca tocava la guitarra i feia qualque «concertillo» amb els amics. Tot començà a Dublín, on en Pau treballava com a pilot. «Record perfectament quan en Jaume Grau, el cantant d’Enrokats, em va telefonar perquè un grup necessitava un vocalista. Jo vivia a Dublín i viatjava cada cinc o sis dies per assajar i tocar amb ells. Fèiem versions, sobretot a revetlles, i la cosa ens funcionava», explica.

La vida del grup va fer un gir important l’any 2017, quan van decidir provar sort amb una cançó pròpia: «El meu nord era una aposta arriscada, perquè en aquell moment quasi ningú feia cançons pròpies, i menys en català. Però ens vam autogestionar, vam autoeditar el tema i el vam treure. La resposta va ser millor del que ens esperàvem», explica en Pau. Aquesta primera experiència va ser clau perquè el grup es llancés de ple a la creació musical.

Tot i això, el canvi de rumb també va portar una revisió del projecte. «Amb aquest nou enfocament, el nom del grup no ens encaixava. Així que vam decidir canviar-lo. Primer ens vam dir OR, que simplement eren les inicials del grup, però la gent ho pronunciava de maneres diferents. Finalment, vam optar per O-ERRA, que ens semblava més clar, no té cap misteri», recorda.

En Pau és vocalista i principal compositor. Les seves lletres parteixen de vivències personals, però sempre cerquen una universalitat que permeti al públic fer-se-les seves: «La meva inspiració ve de moltes fonts: la meva dona, els meus pares, el meu germà, Mallorca... Però també de moments concrets que em marquen. Mig pal, per exemple, la vaig escriure després de la mort d’un germà del meu pare. Va ser una cançó que necessitava fer», explica.

«Ets a una revetlla, ja una mica fart d’escoltar el mateix grup que fa les mateixes cançons de sempre, però de sobte veus algú i penses: ‘Me’n vull anar d’aquí, però no tant. I si me’n vaig, me’n vull anar amb tu'»

Malgrat aquest component introspectiu, el grup té clar que una gran part de la seva feina és connectar amb el públic en contextos festius. «Som un grup que toca molt a revetlles, i això implica crear cançons que la gent pugui ballar i gaudir. No podem fer només temes de desamor o de dol. A vegades ens diuen que xerram molt d’amor, però és que l’amor té molts de matisos», diu. «La canción del Verano és una història que hem viscut tots, tots tenim la nostra història i això és la màgia de fer cançons. Record quan vaig passar-li l’esborrany a n’Albert i li vaig dir: 'Tio, molaria contar aquesta història'. Ets a una revetlla, ja una mica fart d’escoltar el mateix grup que fa les mateixes cançons de sempre, però de sobte veus algú i penses: ‘Me’n vull anar d’aquí, però no tant. I si me’n vaig, me’n vull anar amb tu'». És el màxim exponent de com fer una cançó i que tothom se la pugui fer seva. És això el que fa que La canción del verano sigui tan especial.

L’aposta per fer música en català ha estat una decisió natural per al grup, però no exempta de reptes. «Mai m’he plantejat escriure en una altra llengua. Xerr en català i, per mi, és el més natural. No em va passar pel cap el debat de què les cançons no fossin en català», admet en Pau.

La vida de Pau Franch és una combinació d’esforç i passió. Tot i la seva dedicació a l’aviació, la música ocupa un lloc important. «L'aviació i la música són dues maneres d'expressar-me, de trobar l'equilibri». Amb el futur com a comandant a l’horitzó, Pau combina la seva experiència tant a la cabina com a l’escenari, sempre tenint en cmpte que canti o voli per qualsevol lloc del món, sempre tornarà a Sa Pobla.