Elhadji Daouda: «A jo, els mallorquins m’han donat més del que mai podré donar-los a ells»

De Dakar a Madrid: el viatge cap a l’inconegut.

Tomeu recorda l’inici de la seva aventura: «Tenia amics que eren aquí i em deien que es vivia bé. A Dakar, jo tenia un negoci de venda de teles per a vestits de dona, però els diners no eren suficients. Vaig estalviar durant molt de temps per aconseguir 6.000 euros, el que em demanaven per tramitar els papers del visat. Quan vaig aconseguir els diners, vaig vendre el meu negoci i vaig agafar un avió cap a Lisboa». Sense haver sortit mai del Senegal i sense conèixer cap altra realitat, Tomeu es va trobar de sobte en un món completament nou. Va agafar un tren fins a Madrid, però l’arribada no va ser senzilla: «No sabia llegir els cartells ni parlar amb ningú, només tenia nocions de francès. Durant sis hores, vaig estar perdut fins que, per casualitat, vaig trobar un noi senegalès que em va donar un cop de mà».

Els primers mesos a Mallorca van estar marcats per la il·lusió i la dificultat. L’arribada a l’illa va estar plena de reptes. Tomeu ho explica amb sinceritat: «Tot era diferent: l’idioma, el menjar, la cultura… No tenia papers, només un visat per tres mesos. Vaig treballar en la venda ambulant, però quan va caducar el visat, vaig haver d’amagar-me. Van ser temps difícils, però vaig continuar endavant i, quan vaig tenir els papers, vaig començar a construir la meva nova vida».

Durant aquest període, Tomeu va viure a Selva amb un amic. La legalització de la seva situació a Espanya no va ser immediata, però la perseverança el va portar a establir-se finalment a Alaró, poble que, des del primer moment, li va donar un acolliment extraordinari.

«La gent és molt amable; des del primer dia em vaig sentir com a casa. Molts veïns em van ajudar a trobar treball i casa, i no ho oblidaré mai»

Alaró va ser una nova llar i una nova comunitat. Tomeu no dubta quan explica per què va decidir quedar-se a Alaró: «La gent és molt amable; des del primer dia em vaig sentir com a casa. Molts veïns em van ajudar a trobar treball i casa, i no ho oblidaré mai». Una de les persones que més va ajudar a Tomeu va ser Jordi Bibiloni, qui li va donar suport en moments difícils. Quan va trobar un treball estable va poder portar la seva dona i els seus dos fills, completant així un somni personal i familiar: «Al principi vivíem a Inca, però finalment ens vam instal·lar aquí, on tenim els veïns, els amics que són com de la família».

La importància de la llengua i la integració

Un dels aspectes que més sorprèn d’en Tomeu és la seva capacitat per parlar català amb tanta fluïdesa. Sense haver-lo estudiat mai, va aprendre al carrer, amb els amics i als llocs de treball: «El primer que has de fer quan arribes a un país és integrar-te, i això implica aprendre la llengua. M’he esforçat molt i ara em sent molt orgullós de parlar català. És la meva manera de respectar la cultura».

«He après a girar-me i seguir endavant, perquè sé que només la gent amb poca mentalitat fa aquestes coses»

Malauradament, Tomeu també ha viscut situacions de racisme i ha hagut de fer front a les injustícies: «Hi ha gent que encara em diu ‘torna al teu país’ o fa comentaris dolorosos. He après a girar-me i seguir endavant, perquè sé que només la gent amb poca mentalitat fa aquestes coses». Tot i això, Tomeu recalca que, el 90% de les persones que s’ha topat han estat extraordinaris.

Cultura i família, dos mons diferents, però complementaris

Les diferències culturals entre Espanya i Senegal, són abismals. Tomeu explica que: «Les tradicions, la manera de viure i la religió són molt diferents. Al Senegal som un país laic, però la majoria de la població és musulmana. La vida familiar és molt comunitària: ca meva viuen més de vint persones i ens ajudem entre tots. Aquí, en canvi, tot és més individual».

«La meva mare sempre els diu ‘Cuideu el meu fill’. Veure’m bé aquí li dona tranquil·litat»

Tomeu envia diners mensualment a la seva família al Senegal, contribuint a millorar la seva situació. També ha tingut l’oportunitat de rebre visites d’amics d’Alaró al Senegal, cosa que li ha permès mostrar la seva terra natal: «La meva mare sempre els diu ‘Cuideu el meu fill’. Veure’m bé aquí li dona tranquil·litat».Tomeu no té grans plans més enllà del present, però hi ha un desig que el persegueix: «M’agradaria que la meva mare pogués venir de vacances i conèixer Mallorca, però els tràmits són molt complicats».

Amb aquesta història de superació, Tomeu Daoda no només ha aconseguit una vida millor per a ell i la seva família, sinó que també ha aportat a la societat mallorquina l’exemple d’un home lluitador, integrat i agraït: «Sempre dic el mateix: si vols, pots. A jo, els mallorquins m’han donat més del que mai podré donar-los a ells».