Joan Frau, metge i dentista: «El que jo els oferesc a mi no em costa res»

En Joan Frau és metge dentista jubilat. Ve de família de forners, exercí aquesta professió fins que a vint anys decidí estudiar medicina a Barcelona. Ha treballat durant tota la seva vida com a odontòleg a la clínica dental de Sóller i des de molt jove va començar a tenir inquietuds per donar un cop de mà als més necessitats. 

Una vegada va acabar la carrera de medicina va començar a col·laborar amb un amic enviant medicaments als refugiats afgans quan l’URSS envaïa l’Afganistan. Després, durant cinc anys partí Burundi durant llargues temporades gràcies a una coneguda religiosa que treballava a la llar d’ancians de Sóller. Acabada la vida professional col·laborà a la clínica privada de Palma de la fundació Dentistas sobre Ruedas on atenen refugiats, persones en rics d’exclusió social i immigrants sense recursos. Des de la mateixa fundació varen suggerir-li viatjar a Àfrica com a cooperant: «No m’ho vaig pensar, som un enamorat del continent i des de fa sis anys partesc durant quatre mesos al Senegal a exercir com a metge i dentista a una clínica», conta. 

El seu dia a dia és senzill. En Joan és molt matiner, explica que s’aixeca a les quatre del matí i s’atura al forn que hi ha just devora la clínica. En Samba l’espera darrera el taulell i li ven el pa per ell i pels seus companys. Quan arriba a la clínica, es prepara el berenar i escolta les notícies fins que les nou comença a fer feina, hi ha dies que treballa tot sol i altres amb els voluntaris. En acabar la jornada, es reuneix amb els amics i preparen els fogons amb carbó per fer el ritual del te, sempre aprofiten per parlar de les seves coses. 

«Per tant, és prendre consciència que ells no t’han enviat a demanar, que l’estranger ets tu i t’has d’adaptar a ells i que a les cinc del matí es fa l’oració»

Òbviament, hi ha diferències claus i un gran xoc cultural: «No és difícil adaptar-se a la cultura, Senegal és un país musulmà i, lògicament és respectuós amb la llei còrnica, però, afortunadament, no hi ha un integrisme radical. La religió ho emmarca tot, tenen les cinc oracions diàries i viuen sense rellotge. Per tant, és prendre consciència que ells no t’han enviat a demanar, que l’estranger ets tu i t’has d’adaptar a ells i que a les cinc del matí es fa l’oració. És la seva vida, també t’has d’adaptar a les seves normes d’higiene que són d’una laxitud que ens costa acceptar».

Quant a la gastronomia, en Joan conta que és «coent com a foc». El menjar se serveix dins un plat gran i cada un menja del plat del seu redol. Són molt hospitalaris, tenen un detall curiós i és que quan sobra alguna cosa del plat es reparteix entre els pacients que esperen o entre les persones que estan per allà al costat: «Aquest fet demostra una gran hospitalitat, cosa que a nosaltres ni se’ns ocorreria», expressa.

De la seva experiència, relata: «El que menys té és el més hospitalari, estan acostumats a passar-ho malament, però són molt solidaris entre ells. Un altre fet curiós és que les mares porten els nadons a l’esquena i, per exemple, quan una mare puja al transport públic i s’acomoda et dona el nadó perquè l’ajudis, malauradament no et conegui de res. O entren al bany d’una casa on no coneixen a ningú, això és preciós i d’una gran solidaritat», a més, «estan acostumats a anar justets i el poc que tenen ho comparteixen. Aquesta és a idea principal que treus d’això», afegeix.

Una de les primeres coses de què es va adonar a Burundi és que s’endú molt, moltíssimes més coses del que ell els hi dona. «El que jo els oferesc a mi no em costa res, esforç? Cap ni un, però, en canvi, la satisfacció de veure una nina de sis anys amb una osteomielitis a la cameta embenada des de feia un mes, bruta, pudent, plena de pus, hi anaven les mosques... quan vaig llevar-li la venda tenia cinc forats a la pell, em vaig quedar escandalitzat. Vaig començar el procés que durà un mes i mig; enviar-la a l’hospital, fer-li cultius per examinar el que era, antibiogrames, a més, necessitava que enviessin medicaments des d’Espanya. Curar-la per mi no va tenir preu. Cada vegada que venc al Senegal, na Fatou ve a veure’m, i aquesta nina no ho sabrà mai el que em va donar a mi», relata emocionat.

«D'ençà que d’aquest plantejament el que el mínim que puc fer és compatir-ho amb els altres»

La primera vegada que va estar a Burundi, els capellans volgueren conèixer-lo i el varen convocar a Monti-Sion. «El capellà que m’examinava em va demanar que em movia per partir, vaig contestar-li: Jaume, moltes vegades m’he plantejat quin és el meu mèrit per haver nascut aquí i que la vida m’hagi tractat tan bé i quin pecat han comès aquells que estan l’altre costat. D'ençà que d’aquest plantejament el que el mínim que puc fer és compatir-ho amb els altres».

A Burundi va viure un episodi de por: «Estava a un hotel d’uns religiosos italians a Bujumbura, la capital. La ciutat estava completament a les fosques i hi havia els rebels que declaraven la guerra al govern legal. Estaven armats amb metralladores a cinquanta metres. En aquell moment escrivia un diari i, a cops, quan el rellegesc em ve el sentiment de pànic. Record com començava la primera frase en una de les pàgines: ‘Què faig jo aquí?’», recorda el solleric.

Quan torna a casa després de la temporada que està a fora es sent estrany, però en pocs dies s’acostuma a la nova vida, simplement ho veu com un canvi, «ca meva, les seves coses, l’organització, però al cap de tres dies ja m’acostum a la vida com ve. Els humans tenim un gran poder d’adaptació», explica.

La seva família sap que és un poc bohemi i la seva companya de vida ja el va conèixer amb aquesta manera de viure i sap molt bé quina és la seva passió. Però, de tots els llocs del món, en Joan es quedaria al seu olivar de Sóller, llegint sobre filosofia o divulgació científica, o algun llibre de Vassili Grossman, Schopenhauer, Nietzsche o n’Ortega y Gasset recolzat al faristol que té damunt una post de cosir, mentre escolta música clàssica.

Té la part científica i espiritual molt desenvolupada, ell cura amb la seva professió i ells el curen espiritualment: «Per mi, no és cap mèrit ni cap esforç el que faig, només em costa doblers i els doblers són per això. El balanç és al revés».

Un metge que ha dedicat els darrers anys a treballar al Senegal, on exerceix amb una vocació i compromís extraordinaris. La seva tasca, tant a nivell de prevenció com de tractament de malalties, ha contribuït a millorar la qualitat de vida de moltes persones i a reforçar els sistemes locals de salut.