Xisca Homar: «La globalització ha generat una manera perversa de ser turistes»

És llicenciada en Filosofia i màster en Pensament Filosòfic Contemporani per la Universitat de València i Doctora en Filosofia Francesa. Exerceix com a docent i és autora d’Aigua d’alta mar i Filosofia salvatge on ens redescobreix, «la filosofia des del vessant més quotidià, vital i salvatge».

Que creu que hauríem de saber de Xisca Homar?

No sé si val la pena saber-ne res... però hi ha tres coses que podria dir amb certa satisfacció, soc professora de filosofia i aquesta situació vital em fa feliç, em salva de moltes intempèries. Estim a gent diversa, en alguns casos de manera incondicional, i em sent estimada, acompanyada, en aquest camí del viure que mai podem fer en solitari. Protegesc les meves contradiccions, m'agrada saber que podria descriure tot el que alguna vegada he escrit, tenc el jo sempre inacabat.

Com va ser l’inici en el món de la filosofia?

El meu primer contacte amb la filosofia, com el de molta gent, fou a primer de batxillerat a les aules del Berenguer d’Anoia. Des del principi em va despertar curiositat, però va ser a segon, amb la professora Pilar Riera, que la filosofia em va fascinar. En aquell moment vaig descobrir l’Escola d’Atenes, plena de gent estranya que es dedicava a pensar i, sobretot, a fer pensar els altres, i vaig desitjar formar-ne part. Poc després, per una mescla d’atzars i de promeses, vaig decidir començar la carrera de filosofia a la universitat, i encara no n’he sortit dels seus tentacles.

«Les meves arrels sempre han estat ben a prop de la tramuntana»

Quin va ser el detonant per arrelar a Mallorca, després d’haver viscut i viatjat arreu del món?

Quan vaig partir de Mallorca, no ho vaig viure com un comiat, volia conèixer altres ciutats, altra gent, volia créixer durant uns anys enfora del refugi i de la presó que era el lloc on havia nascut, un poble petit de Mallorca. Però malgrat viure fora de l’illa, tornava tots els estius, les meves arrels sempre han estat ben a prop de la tramuntana. Després de deu anys de viure a ciutats diferents, com si aquesta illa m’hagués cosit un fil en alguna part del cos i el començàs a estirar, vaig tornar a viure aquí, i vaig sentir que era on volia quedar i establir-me.

Què expressa a través de la filosofia? I què reivindica?

La filosofia és una manera d’estar en el món, fer filosofia és mirar la vida com un fet estrany, que genera meravella i ganes de comprendre. M’agrada pensar que la filosofia exigeix una mirada atenta cap als altres, cap a nosaltres mateixes i cap al món, i aquesta atenció empeny moltes vegades a la revolta, perquè quan mires atentament el món veus coses intolerables i saps que no n’ets del tot innocent, saps que el silenci és una opció miserable. La filosofia que voldria reivindicar és una espècie de combat contra la indiferència. Marina Garcés, una filòsofa que admir del tot, diu que «sense atrevir-nos a anar amb estranys, només podrem seguir sent els mateixos» i que, per això, «la filosofia és atrevir-se a anar amb gent rara», és atrevir-se a escoltar els pensaments diversos que ens arriben des d’altres èpoques i que ens ajuden a posar en qüestió la pròpia.  

«El repte de la nostra educació és lluitar perquè l'alumnat entengui que l’aprenentatge és un fet valuós en si mateix»

Vostè és professora de filosofia, què n’opina del sistema educatiu actual?

 La majoria d'estats europeus tenen un compromís ferm però no amb l'educació pública sinó amb el capital, amb els doblers que circulen sota la tirania de la utilitat. Trob que el repte de la nostra educació és lluitar perquè l'alumnat entengui que l’aprenentatge és un fet valuós en si mateix. Han de saber que no són clients sinó aprenents, aprendre no per tenir una bona feina, ni per saber fer determinades coses, aprendre perquè és la manera humana d’estar en el món. Perquè el desig de comprendre ens fa humans i ens permet transformar la vida i fer que valgui més la pena. El sistema educatiu actual, sota la màscara de la innovació està, sovint, al servei de la digitalització, de la burocratització, de la utilitat... En definitiva, d’un mercat que fa i desfà en funció de les seves necessitats. El que acab de dir pot semblar molt pessimista, però en entrar a les aules, tot aquest desànim se’m converteix en esperança. Les hores de classe em regalen l’impossible de veure com, durant una estona, ens entusiasmam per comprendre i i descobrir veritats en comú.

Aigua d’alta mar i Filosofia salvatge són les seves dues obres. Quin estil defineixen el seus llibres com escriptora?

Crec que són dos llibres molt diferents, que tenen algunes coses importants en comú. Aigua d’alta mar és una ficció literària que està teixida pel fil conductor de la filosofia, de l’assaig filosòfic. Filosofia salvatge és un recull d’articles, podríem dir que són petits assaigs de filosofia que estan escrits amb un llenguatge que encalça la literatura. Quan escric m’agrada caminar entre la literatura i la filosofia, les paraules m’importen molt, veure quin ritme té el text, com sona. De fons, sempre du la batuta la filosofia, els conceptes.

«Em fascinen algunes platges de Mallorca que no voldria dir, perquè anam servits de multitud»

Quins artistes han estat la seva màxima inspiració? I llocs?

M’agraden molt René Magritte, Edward Hopper, Patti Smith, Helmut Newton, Vivian Maier, Billie Eilish... Em fascinen els racons de les grans ciutats, observar la gent que va i ve al tren i al metro, els boscos de pins a prop de la mar, algunes platges de Mallorca que no voldria dir, perquè anam servits de multitud.

S’ha convertit el crític en escriptor i l’escriptor en el crític?

 La crítica entesa així es pot dur a terme des de la música, la pintura, la filosofia, la literatura, el cinema... De fet, hi ha moltes veus crítiques en l’actualitat, algunes encoratgen molt. I crec que l’escriptura és un lloc poderós des d’on llançar una mirada crítica.

Té sentit la crítica avui?

És indispensable, encara que el neoliberalisme té molta capacitat per assumir qualsevol crítica i fins i tot per convertir-la en producte. Entenc la paraula crítica en un sentit molt concret, seguint el mestratge Kant, criticar seria trobar les condicions que han fet possible un fet, una situació, és a dir, mostrar la seva reversibilitat. Aquest exercici ens mostra que tot té un principi i pot tenir un final. Així, la crítica ens permet denunciar l’intolerable, encara que no tenguem solucions. És pervers que ens exigeixin donar una solució alternativa a la qüestió que criticam, la crítica consisteix precisament a fer visible una situació insuportable, per poder teixir alternatives en comú.

«Sacrificam la llengua a força de servitud»

Parlem de la massificació turística...

Vivim en un món ple i la globalització ha generat una manera perversa de ser turistes. Saturam carreteres, ens fem selfies a llocs que han perdut tot l’encant a força de ser visitats en massa, embrutam les platges i els boscos, convertim els llocs genuïns en espectacle folklòric, sacrificam la llengua a força de servitud. Mallorca està massificada i nosaltres contribuïm a massificar altres llocs del planeta perquè no aturam de fer de turistes. Vivim sense mesura i esgotarem les possibilitats del planeta.

Per vostè quina seria la solució?

La solució ha de gestar-se des de diferents sectors de la societat, amb un objectiu que no podem ajornar més: el decreixement, la limitació de places, la limitació de vols, no engrandir aeroports, fomentar el transport públic... Tots nosaltres hem de fer l’aprenentatge pacient de viure d’una altra manera, de deixar de ser turistes.

Quina obra aliena li agradaria haver creat?  

La passió segons Renée Vivien, l’única novel·la que escrigué Maria Mercè Marçal, per la manera com utilitza la llengua i per la vindicació de l’amor entre dones.

La literatura illenca ha viscut massa dels grans noms?

M’és difícil contestar aquesta pregunta, el que crec és que la literatura illenca ha gestat una Mallorca mítica, plena d’uns símbols que ressonen en alguns dels grans noms, i que els noms del present recullen, en part com a hereus en part com a transgressors. Aprofit per vindicar un nom del present que crec que mereix estar a la llista dels grans noms de la literatura illenca, Lucia Pietrelli.

Per quins artistes emergents aposta?

Ja tenen un recorregut important, però diria els noms de Lluïsa Febrer i Petra Pericàs, han creat dos universos que m’emocionen.

On tornaria a viure? 

A Nova York, em vaig enamorar de la ciutat quan fa anys hi vaig passar una tardor, s’ha convertit en un mite en el meu imaginari, hi tornaria sempre.

«Voldria que la història que he començat a escriure aquest estiu arribi a convertir-se en una novel·la»

  Quins plans de futur té Xisca Homar?

Vull veure el final del genocidi de Gaza. M’agradaria escriure una novel·la, de fet voldria que la història que he començat a escriure aquest estiu arribi a convertir-se en una novel·la. Desig jubilar-me com a professora de filosofia, que el sistema educatiu no desterri la filosofia dels instituts, mai. Vull aprendre coses valuoses, que ara mateix desconec. Malgrat el pessimisme del present, el futur em segueix donant motius per a l’esperança.

AMB POQUES PARAULES

Un llibre/s en català que ens recomani? 

El darrer llibre que he llegit aquest estiu, m’ha entusiasmat és Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig i un dels meus llibres de capçalera Fora de classe, de Marina Garcés.

Una cançó o grup musical en català?

M’agraden molt Mishima i Pau Alabajos. Una cançó que m’emociona és Mercè, de Maria del Mar Bonet.

Un menjar mallorquí?

El tombet

Un lloc de Mallorca on sempre vol tornar?

Es Caragol, fins que cau el sol de s’horabaixa.