Juan Carlos Hidalgo, de quedar a una cadira de rodes amb 12 anys a mudar-se a Mallorca per amor

De Còrdova a Mataró i de Catalunya cap a l'illa: aquí ha creat la seva família i el seu somni, una escola d’escacs a Inca

Juan Carlos Hidalgo, cordovès a Mallorca.

Juan Carlos Hidalgo, cordovès a Mallorca. / Juan Carlos Hidalgo / DM

En Juan Carlos Hidalgo va néixer a Jauja, Còrdova, però amb sis anys emigraren a Mataró a la recerca d’una millor vida laboral, acadèmica i per motius de salut. Fa vint-i-tres anys que va venir a viure a Mallorca gràcies a l’amor de la seva vida: «Vàrem valorar els pros i els contres entre els dos llocs i, evidentment, va guanyar Mallorca».

«Ara ja estic acostumat a Sa Roqueta i a la tranquil·litat de l’illa»

En aquests moments gaudeix de la família i de les seves grans passions que són els escacs i la inversió en Borsa. Els dematins fa el seguiment, juga en línia i gestiona la part burocràtica del Club Incacs del Raiguer d’Inca, del qual és professor.

Una història de superació

Quan tenia dotze anys va estar ingressat durant dos anys a l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Allà va conèixer un pacient que jugava a escacs amb el personal sanitari i amb els familiars. «Un dia em va demanar si volia jugar, no sabia les regles només em va explicar les coses bàsiques per moure les fitxes», explica. En Joan recorda que va perdre dotze partides seguides i a la número tretze el va vèncer: «Ja no va voler jugar mai més amb jo». Quan va sortir de l’hospital va continuar jugant amb companys de l’escola i es va adherir a la secció escacs del Club de Petanca. Va estar a diferents clubs fins que a Mallorca s’apuntà al club de Binissalem: «Té un local amb accés adaptat».

Creu que els escacs no té suficient reconeixement per part de les institucions com en altres esports, però a poc a poc. Aquest món li dona vida i el motiva per competir.

Joan Carlos Hidalgo al torneig d'escas.

Joan Carlos Hidalgo al torneig d'escas. / Juan Carlos Hidalgo / DM

En Joan fa uns quants anys que es desplaça en cadira de rodes a causa d’una malaltia des de ben jove, però sempre ha cercat la part positiva de la vida, recorda que quan anava a cercar la seva filla a l’escola ella pujava a la part de darrere de la cadira de rodes i la duia fins a casa, «això li encantava», també quan anàvem a fer la compra i cap dels dos arribava als productes, ella escalava la cadira fins que agafava el que necessitàvem: «Ens feia molta gràcia». 

Encara que la diferència que va trobar només arribar va ser la limitació per poder desplaçar-se, «estava acostumat en viatjar d’una comunitat a una altra en cotxe» aquí ha de planificar amb bastant antelació els desplaçaments a causa de la seva limitació quant a mobilitat. Però, al viure a una ciutat petita com Inca on les distàncies són curtes, pot desplaçar-se amb la cadira de rodes amb facilitat encara que, «no totes les zones són accessibles, hi ha voreres que no estan rebaixades i passos de vianants que tampoc». 

«També he pogut fer realitat el somni de crear la seva pròpia família i l’escola d’escacs»

«Ara ja estic acostumat a Sa Roqueta i a la tranquil·litat de l’illa, no hi ha tanta aglomeració i no parl dels turistes en temporada estiuenca, sinó que la conducció és més fàcil». «També he pogut fer realitat el somni de crear la seva pròpia família i l’escola d’escacs», afegeix. A més, la llengua catalana, el clima i principalment les platges o el turisme són un punt de comparació entre els dos llocs.

Encara que sigui mig cordovès i mig català a casa parlen el castellà. Quan arribà a Mallorca li costà molt entendre el parlar mallorquí, «és més tancat». En Joan no ha perdut l’accent català en cap moment, de fet, encara utilitza tarda per referir-se a l’horabaixa, tampoc fa ús de l’article salat i esmorza, no berena.