Toni Pericàs, pilot: «Feim controls de seguretat como si fos la NASA»

Si hagués conegut al mallorquí, segurament Camarón de la Isla hagués modificat el final de la cançó ‘Volando voy’ per ‘Y por el camino, Pericàs te entretiene’.

Toni Pericàs dins la cabina de l'avió

Toni Pericàs dins la cabina de l'avió / Toni Pericàs

Borja Moyà Castillo

El pilot Toni Pericàs (Palma, 1971) és una rara avis en l’aviació de les Illes Balears. A cadascun de nosaltres ens ve al cap la imatge del pilot seriós, embotit amb un vestit blau marí i amb un posat tranquil i calculat. Pericàs ho és en experiencia, però no en forma. És el Robin Williams que pot passar de ‘El club dels poetes morts’ a ‘Mrs. Doubtfire’ en un lleuger espetec de dits. En tot moment desprèn una gran passió pel seu treball com també d’un envejable bon humor ja que, des d’allà a dalt, ho veu tot amb perspectiva.

Pericàs va començar el seu particular camí en l’aviació gràcies a la insistència del seu pare qui, tot i no tenir cap relació amb aquest món, el va encoratjar a provar sort. 

Pericàs descriu un dia normal de feina, com a pilot, amb el detall d’una coreografia del Cirque du Soleil: Després d’arribar a l’aeroport cap a les 6.15 h del matí, ell i la seva tripulació comenten i preparen els vols del dia, que poden incloure fins a sis trajectes diaris entre les illes. Els vols interilles, entre Palma, Eivissa i Menorca formen part de la seva rutina: «És un pont aeri que tenim entre les illes, un acord possible gràcies al Govern Balear». 

Ser pilot comporta una gran responsabilitat, un fet que Pericàs reconeix amb sensatesa i respecte: «Manegem un aparell que val 30 milions de dòlars, amb interessos de molta gent a bord per arribar al seu destí». La seva feina no es limita només a volar, també implica prendre decisions crítiques a terra, com gestionar retards o problemes tècnics. La seguretat és primordial i l’aviació és una de les professions més rigorosament supervisades, amb controls constants per part de diverses autoritats: «Tot està fiscalitzat amb uns alts paràmetres de segurat, com si fos la NASA», assegura.

Conscient de la por que moltes persones tenen a volar Pericàs, i amb l’ajuda de psicòlegs, va crear una empresa anomenada ‘Esvivetuvida’, que ofereixen cursos per ajudar a superar-la. És un d’aquests motius que, durant el vol, sol parlar en mallorquí, per així donar confiança als passatgers: «Jo entenc que la gent passi por. I per això faig aquests discursos i xerro amb la nostra llengua, explicant, per exemple, com anirà el viatge».

"Ei, famili, benvinguts. Descansau, dormiu un poc, que d'aquí a 25 minuts serem allà"

Precisament, un dels aspectes que més ha trascendit de la seva feina és l’ús del català durant els seus vols. Això no només crea una connexió més propera amb els passatgers locals, sinó que també reflecteix el compromís de l’empresa i dels pilots amb la comunitat balear perquè «ells sabien que hi havia una gran quantitat de pilots de les illes i van pensar en intentar-ho», comenta Pericàs sobre la decisió de l’empresa de posar més pilots locals en els vols interilles. Això ha provocat que, actualment, hi hagi pilots que són «de la casa» i es pugui utilitzar el mallorquí: «Sé que si un comandant li diu al passatger que no passi pena durant el vol, que no li passarà res, ja es queda una mica més tranquil. Però estarà més si t’ho diu amb el teu idioma». Pericàs reprodueix el discurs que sol fer al vol de primera hora, de la mateixa forma que ho faria un contestador automàtic: «Ei, famili, benvinguts. Descansau, dormiu un poc, que d'aquí a 25 minuts serem allà». No dubta en afirmar que «ho sents d’una altra forma:«És una cosa nostra».

"Hi ha gent que m’envia cartes, agraint molt els discursos que faig"

El feedback positiu dels passatgers és un dels aspectes més gratificants de la seva feina: «Hi ha gent que m’envia cartes, agraint molt els discursos que faig. Sobretot la gent que té por a volar». Aquestes mostres d’agraïment i les connexions personals que estableix amb els passatgers fan que la seva feina sigui encara més especial. Altres, davant d’aquesta inesperada empatia, arrufen les celles i riuen amb la boca mig tancada. Tant és així que un dia un company de vol li va comentar que un passatger va preguntar en alt «¿qué café se ha tomando el comandante?», explica el mallorquí entre rialles.