Els lliris de platja

Tots els estius, també enguany, faig una escapada a les platges de Son Serra de Marina, al nord-est de l’Illa. És un dels llocs que encara queden on pots respirar l’aire indòmit del mar, el perfum de la sal i les algues que les ones han deixat a la platja. També hem d’ensenyar als nostres joves a conèixer l’aire i l’aroma del país, en un temps en què la percepció olfactiva s’empobreix i molts només coneixen les olors de l’esprai. O les emanacions pudents de les bosses de fems que els camions tarden a recollir. A aquest indret puc sentir l’olor dels pins allargats sobre les dunes, l’olor del llentiscle que és el fruit de les mates, dels cards que en aquest temps comencen a assecar-se, del fonoll marí que ara ja espiga. El vent de gregal doblega els troncs i sovint les arrels surten de l’arena. És una delícia caminar pel camí que voreja els sistemes dunars del litoral, un dels arenals més bells de la Mediterrània, i que mena fins a la necròpolis fenícia de Son Real, poc abans del torrent de Son Bauló. Paga la pena anar-hi poc abans de la posta de sol, quan la llum tomba sobre les dunes i el mar és més blau. Diuen que fa quasi quatre mil anys, dels primers habitants d’aquesta contrada. Els homes i les dones de llavors varen veure el mateix cel i el mateix mar que nosaltres encara hem estat a temps de veure. Hi hem estat a temps i, potser, hem de considerar que hem estat afavorits de la fortuna.

M’agrada com, en la plenitud del mes d’agost, sobre l’arena calenta, floreixen només per un dia els lliris de platja. També en diuen lliris de mar o de marina. Les fulles intensament verdes, les flors transparents de tan blanques i un perfum subtil com d’assussena. Només per veure el miracle d’aquests lliris paga la pena trescar per aquells arenals. Malgrat la sequedat i la calor que puja de l’arena, malgrat l’eixutesa i l’aspror del terreny, floreixen els lliris. No vull ser un romàntic ni vull ser un innocent: com els lliris de platja, malgrat l’aspror del temps, també floriran les aspiracions d’aquella gent que estima Mallorca i no la destrueix? Potser les gregalades són massa fortes.

Sovint, mentre faig la passejada, em balla pel cap el poema de Na Ruixa-Mantells, que Costa i Llobera recull en el seu poemari Tradicions i Fantasies, publicat a Barcelona, l’any 1903. Uns versos que Maria del Mar Bonet ha musicat de forma esplèndida on fa avenir la música, el poema i els crits de la gavina que anuncien la dissort de la boja que tresca les platges, perduda en els deliris que li ha causat la desaparició del jove que estima. Un bellíssim poema de Costa, potser encara romàntic, que la veu de la cantant ha fet arribar a un gran nombre de gent que mai no l’hauria llegit.

Els versos conten la història de la jove embogida de pena. Ens diu que la mar se n’ha enduit el seu enamorat: «la mar el volia, jamai assaciada / de vides, fortunes, tresors i vaixells». Ara és al fons de l’aigua, a les coves on governa Na Ruixa-Mantells, la bruixa de les marines. Una nit ventosa, quan la bojor s’inflama, la vida de la jove es tancà per sempre. Costa no s’atreveix a parlar del suïcidi, però ho deixa a la nostra intuïció: «Un vespre d’oratge finí son desvari: / son cos a una cala sortí l’endemà». I afegeix que algú que passava l’enterrà en l’arena. Transcorren els dies i els anys. El poeta ens parla del pas del temps, de com s’esborren i desapareixen les coses que ens han commogut. Escriu: «No té ja, sa tomba, la creu d’olivera, / mes lliris de platja bé en té cada estiu...» Retornen cada any els lliris de platja, encara que només sigui per honorar la jove desvariada d’amor.

I, també cada estiu, en acudir a les platges de Son Real, pens si serà el darrer any en què floriran els lliris. Vull viure amb l’esperança que els tornaré a trobar, fidels al paisatge i als homes i les dones que no volem veure la terra destrossada.

Suscríbete para seguir leyendo