D'Homer a Nolan, l'eterna música d'Ulisses

Cada època necessita el seu Ulisses o Odisseu, segons emprem la forma llatina o grega, respectivament. Ara és el cinema qui el fa navegar de nou de camí cap a Itaca, l’illa cantada per Llach sobre un text de Kavafis. Amb The Odyssey, la nova superproducció de Christopher Nolan, es refrescaran les aventures mediterrànies, escrites o millor dit, recitades fa més de dos mil·lennis per Homer.

L’Odissea és molt més que una successió d’aventures, és una reflexió sobre el retorn, la fidelitat, la temptació, la perseverança i la recerca d’un mateix. I aquests són, precisament, alguns dels grans temes de la música. Així que explorem aquest univers per tal de conèixer quines obres musicals han begut d’aquestes fonts homèriques.

La primera gran obra mestra inspirada en el poema homèric és Il ritorno d’Ulisse in patria, de Claudio Monteverdi, estrenada a Venècia el 1640. És una de les fites del primer barroc i una demostració que l’òpera, encara en els seus inicis, ja era capaç de penetrar en la psicologia dels personatges. Monteverdi no posa l’accent en les aventures d’Ulisses davant els elements màgics o mitològics, sinó que es recrea amb l’essència del relat: el retorn a Itaca. Algunes escenes recomanables són el monòleg de Júpiter o el lament de Penèlope, això com el final, un diàleg entre ella i el protagonista.

El mite continuà seduint els compositors dels segles XVII i XVIII. Alessandro Scarlatti, per exemple, es fixà, en una òpera, en el personatge de Telèmac, fill d’Ulisses.

Entre tots els episodis de L’Odissea, cap no ha exercit tanta atracció sobre els músics com el cant de les sirenes (una escena molt ben aconseguida, per cert, en el film de Nolan). Aquelles veus irresistibles que prometen coneixement i felicitat mentre condueixen els mariners cap a la destrucció s’han convertit en un símbol universal del poder de la música. En certa manera, les seves hereves més fascinants són les Filles del Rin de Richard Wagner. Les tres emergeixen de les aigües a l’inici de Das Rheingold envoltades d’una música en la qual el compositor referencia, indirectament, Mendelssohn i la seva obertura Die schöne Melusine, també basada en una mítica dona d’aigua. Melusina i les filles del Rin no són sirenes, però comparteixen amb elles el misteri del món aquàtic, la seducció de la veu i la capacitat d’alterar el destí dels homes.

També Rusalka, d’Antonín Dvořák, recrea aquest univers de criatures aquàtiques que atreuen els humans cap a un destí imprevisible, mentre que el lied Die Loreley, de Clara Schumann sobre text de Heinrich Heine, recupera un mite germànic molt proper al de les sirenes homèriques: una dona que, amb la bellesa i el cant, captiva els navegants fins a conduir-los a la mort («Crec que les ones s’estan omplint al final de naufragis», canta la soprano).

Canvien els noms i els paisatges, però la idea és sempre la mateixa: la música com una força capaç de transformar el destí.

El romanticisme també mirà cap a Homer. Max Bruch, conegut sobretot pel seu concert per a violí, escriví l’ambiciosa cantata Odysseus, una extensa obra coral que narra diversos episodis del retorn de l’heroi. Avui és una part poc coneguda del seu catàleg, però en el seu moment agradà tant a Johannes Brahms que la va voler dirigir a Viena.

Ja al segle XX, Luigi Dallapiccola oferí una lectura completament diferent amb la seva òpera Ulisse. L’heroi deixa de ser només el navegant que intenta tornar a casa, el viatge exterior es transforma en un viatge interior, una metàfora de la condició humana.

Altres compositors també s'han inspirat, amb més o menys extensió, en aquest gran poema fundacional de la cultura occidental. Jacques Offenbach recreà el retorn de l'heroi a Le retour d'Ulysse; Gabriel Fauré dedicà a Penèlope tant una música incidental per al drama homònim com, anys més tard, la seva magnífica òpera Pénélope i Jules Massenet centrà Circé en un dels episodis més fascinants de L'Odissea, el de la poderosa fetillera que reté Ulisses a la seva illa.

Suscríbete para seguir leyendo