L’herba creix tota sola

Fa molts d’anys, en aquell temps en què era un al·lot al meu poble del Pla, una de les coses que més m’agradaven, quasi tant com el cinema, eren els sermons que predicaven dalt la trona en ocasió de la festa de Sant Antoni Abat. Nou dies de sermons –la novena- en què es relatava la vida eremítica del sant a qui la gent tenia una devoció interessada: ens guardava els animals, sobretot els porcs, no fos cosa es morissin de malaltia. I els porcs, llavors, eren els porcs.

Perdut en el desert d’Egipte, Sant Antoni vivia recerat en una cova que el protegia dels rigors del sol i dels vents. Menjava les herbes magres que trobava i, sobretot, badava la boca cap al cel. No sé si el cel proveïa. No és estrany, emperò, que amb tants de dejunis, tingués visions. Així li compareixia el dimoni disfressat de senyora, s’enfilava en un núvol i partia a trescar d’un espai a l’altre o parlava amb els ocells que travessaven l’espai i s’aturaven a veure’l. Mai no em varen explicar com passava el temps; però no em costava gaire d’imaginar. Què feia? Segurament, després de contemplar la natura i empapar-se de sol i de llum pura, no feia res. Es deixava endur per la inactivitat.

La història que aquells predicadors em contaren del sant m’ha revingut a la memòria, aquests dies, durant la lectura d’un llibre del filòsof coreà Byung-Chul Han: Vida contemplativa. Elogi de la inactivitat, editat en català per l’editorial La Magrana. Perquè pensam la vida en funció del rendiment i de la feina –ve a dir-nos Han- creiem que la inactivitat és una mancança que hem de corregir. De la feina en surt el profit, ens deien els vells. I madò Antònia Buades cantava: «Qui no s’arrisca a la feina / quan té talent no té pa».

Però el filòsof ha cercat trobar un altra manera de pensar en la inactivitat, en el sentit que es tracta d’una capacitat en si mateixa. Podríem dir que és una capacitat intele·lectual? Ens diu que no es tracta d’una feblesa, sinó que té una lògica pròpia, i un esplendor propi, contrari a la vida que desemboca en el rendiment i en el consum. Llavors, a la pressió davant el treball i el rendiment, cal oposar una política de la inactivitat. «Sense la calma –escriu- sorgeix una nova barbàrie. El silenci fa més profund el parlar. Sense silenci no hi ha música, només renou». Perquè quan cridam «no a la guerra, no a les armes», és que cridam sí a la festa. Perquè la festa és a la base de la cultura. És el nostre temps una època mancada de festa? Em diuen que les festes d’estiu, les festes patronals, que antany significaven la gresca d’una comunitat que es divertia en la disbauxa, són cada cop més rutinàries.

Les propostes de Han desemboquen en el valor i la bellesa de les coses supèrflues. És un luxe passejar tranquil·lament per foravila, perquè no és el mateix que anar a córrer. Perquè fer les coses per no-res és a la base de la felicitat. L’herba creix tota sola, afegeix. M’enrecord del meu padrí que, assegut en una cadira baixa dins la cuina, reposava els colzes sobre els genolls i s’agafava el cap entre les mans. En què pensava? Observava les flames de la xemeneia, potser somiava, es trobava bé en aquella calma, amb la companyia del foc. I vaig aprendre que, en mirar-les, les flames estimulen la imaginació

Han també parla de Proust i retreu la primera frase de A la Recherche: «Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora...». Partia a jeure i començava aquell temps de descans durant el qual es construïen els somnis.

En la inactivitat ens despullam del nom i passam a esser ningú, ens diu. M’enrecord d’aquell temps en què la gent entrava a les cases i preguntava: «Hi ha ningú?». Venia a dir: «Hi ha qui ha deixat d’esser qualcú?».

Suscríbete para seguir leyendo