Respira amb lentitud

Que mai de mai ens caigui damunt un Peinado, per molt que sia llarga la nostra vida. Pitjor que una calabruixada, que una tempesta enmig del desert, que una erupció volcànica. Anit he somiat que ens havia caigut a damunt un meteorit, un bòlid, una pedra de llamp. Un Peinado. I he demanat als déus que protegeixen i emparen els homes i les dones, desterrats fills d’Eva, que no permetin que ens esclafi.

No posis un Peinado dins la teva vida, podria esser l’eslògan de l’estiu. Podríem imprimir-lo en un adhesiu i aferrar-lo al vidre de la finestra a la part de darrere del cotxe. I, alerta, és necessari que li retinguin el passaport i no li permetin que surti més enllà de les fronteres, que li prohibeixin la sortida, no fos cosa que aprofiti les vacances per fugir, potser amb l’ajut d’algú del seu entorn que facilitaria que s’escapàs. Que no deixin que s’escapi. Que no el deixin acudir al París Longchamp a assaborir la victòria dels seus cavalls, no fos cosa que decidís no tornar. No és bo que el vegin en excés pels afores. Europa pensaria malament de nosaltres, en veure’l arribar: les orelles lleugerament estirades, la mirada desfeta, una mica esbiaixada, el posat perdut, camina tort, ni que tingués una espatlla inflamada.

Diuen que, quan era nin, aquest meteorit volia esser capellà o torero. Dos bons oficis per assegurar-se el futur. Ara, fa cara d’emprenyat. Potser seria eficaç que algú li faci un curset intens sobre l’estratègia budista popularment coneguda per la tècnica del «mono loco», que és alliberadora i ens ajuda a descarregar la ment de pensaments tòxics. Tots tenim dins el cap una monea inquieta que salta com a boja d’una branca a una altra del nostre arbre interior. Aquestes branques són els pensaments del passat, del present i del futur. I la monea cada vegada salta més de pressa i s’enfila més eixelabrada pel brancam. Amb tanta bogeria, la monea ens fa caure en un enfilall de pensaments negatius que s’atropellen els uns amb els altres i pertorben la nostra pau mental. Heu vist mai un escabotell d’al·lots que juguen en els cotxets de xoc de les atraccions que sol haver-hi a les fires? Doncs, dins el cap també salten i xoquen els pensaments. Els mals pensaments.

Tan esvalotada està la monea que pressiona contínuament el cervell. Llavors del cap surten tota classe d’idees obtuses, un flux constant, com una marea d’ordres judicials, d’indagacions incontrolades, de rebomboris penals, d’acusacions confuses i emputades. Com més exaltada està la monea, pren més força i més ens estressa; perquè de cada vegada els pensaments són més negatius i no ens deixen viure.

No sé si té remei, perquè no és possible eliminar la monea. El budisme diu que respiris amb lentitud. Li ho hauríem de dir: Respira a poc a poc. Mira desfilar els pensaments tòxics i fes-los passar lluny, enfora. Concentra’t, tanca els ulls, respira. No permetis que la monea passi d’un pensament a l’altre amb tanta rapidesa. No vulguis fer tantes aportacions a la vegada. La monea està inquieta i necessites una ment calmada.

Llavors, una altra estratègia, si és que aquest home es vol alliberar dels estralls de la monea que porta dins el cap, és la tècnica del que remuga els pensaments, de la mateixa manera amb què els animals de pastura, que tenen un estómac compost de diversos departaments, com són les ovelles, els bous, les cabres, els cérvols, les girafes..., tornen a mastegar els aliments. L’estómac dividit els permet realitzar la digestió en dos temps i fermentar la fibra vegetal abans de la digestió àcida. Per què no ho ha de fer també Mr. Peinado?

Però no crec que aquest home sigui partidari de les pràctiques budistes.

Suscríbete para seguir leyendo