L’escola rural

Fa molts d’anys vaig exercir de mestre en una escola rural, en una vall que s’estenia entre muntanyes, allà deçà la Serra de Tramuntana. Llavors era molt jove i, tot just acabada la carrera, havia fet el servei militar voluntari i havia aprovat l’oposició al cos de mestres. L’escola era petita i estava situada a la planta baixa d’una casa, vora un torrent, perduda entre canyars i romeguers. Hi vaig ser feliç i em vaig esforçar perquè també ho fossin els meus alumnes, només vint-i-set, entre sis i catorze anys. Podeu imaginar les dificultats de treballar en un classe on es mesclaven al·lots de totes les edats escolars. Se’n deia, segons la terminologia de l’època, una escola unitària on l’ensenyament era impartit per un sol mestre a alumnes de diferents graus en una única aula.

Segurament, aquelles escoles rurals devien tenir algunes mancances; però les escoles sempre n’han tingut de mancances, i encara més les escoles públiques. Molts d’aquells alumnes procedien de la immigració: gent que havia vingut d’altres territoris i havia llogat un habitacle a aquell racó de món amb l’esperança de tenir feina als olivars de muntanya o a la indústria turística del port, a uns pocs quilòmetres d’aquell indret rural.

Vaig haver de dur a terme alguns combats. Fins que els al·lots tenien deu anys, no hi havia gaires problemes, acudien a classe de manera normal i hi venien tots, però després d’aquesta edat la relació escola-alumnes s’embolicava. Els pares, que venien de la pobresa més dura, no volien que els fills assistissin a classe i reclamaven que no els posàs falta d’assitència ni comunicàs a la junta escolar municipal les seves faltes. Arribaren a oferir-me doblers, si permetia que anassin a les marjades d’olivars a collir oliva durant l’hivern o a traginar maletes als hotels del port, a partir d’abril. Aquelles actituds m’exaltaven, m’indignava l’afany d’aquells pares de treure rendiment a la feina dels fills, de constatar que volien fer el mateix que els havien fet a ells: molts d’aquells pares havien menat, quan només tenien deu anys, una guarda de porcs, o de cabres, o de vedells i vaques. Malgrat la pesantor que em produïen aquelles actituds, no desistia de convèncer-los que els treballs que fèiem a l’escola els serien més profitosos que els raquítics jornals que traurien dels oliverars o dels hotels. Crec que no els vaig convèncer.

Llavors es tractava de convèncer els al·lots, de fer-los participar de l’alegria d’acudir a l’escola, que arribassin a entendre que la nostra escola, també pobra, els podia transformar la manera de viure. Em vaig plantejar una primera qüestió: havien d’aprendre de llegir i escriure. No n’hi havia cap que en sabés, ni els més grans ni els més petits. Potser algun en sabia a mitges. Llavors vaig insistir perquè entenguessin la importància de saber-ne i crec que vaig aconseguir que veiessin aquell aprenentatge amb una mica d’il·lusió. Es tractava de desvetllar-los el gust de llegir i escriure. Ho treballàrem intensament, i vaig cercar ajuts en els materials de Montessori, en les aportacions de Freinet. Em deia a mi mateix: Aquests al·lots, petits i grans, per Nadal han de saber llegir. No va esser per Nadal, però varen entendre que, aprendre’n bé, dura tota la vida. No era fàcil, però en varen aprendre. Començaren a aprendre’n. També ens proposàrem entrar al món dels números i començar a comptar. Comptàvem les cases de l’entorn, els arbres de la vorera del torrent, els dits de les mans, les gotes de pluja, les taronges d’un taronger que teníem molt a prop de l’escola.

I també aprengueren de contar. De contar històries, cadascú la seva. Tots teníem una història que ens rondava pel cap que havíem d’esser capaços de verbalitzar. Jo els contava, cada dia, just abans de partir, un fragment d’història vinculada a l’espai en què vivíem. Tanmateix, el petit territori que ens envoltava formava part del nostre projecte.

Aquests dies el senyor Feijóo, cap de l’oposició al Govern central, ha tractat de justificar la seva ignorància de la llengua anglesa amb l’excusa que va assistir a una escola rural. Volia dir-nos que si hagués anat a una escola de pagament sabria anglès? Potser, el missatge que aquella afirmació contenia és que la saviesa i els coneixements es poden comprar.

Suscríbete para seguir leyendo