Vint-i-una raons per celebrar la música

Avui és 21 de juny. Avui és el Dia de la Música. I també és el dia que, tradicionalment, associam amb l’arribada de l’estiu. Una coincidència que no sembla casual, perquè poques coses hi ha tan lligades a la llum, a la celebració i a la vida compartida com la música.

La festa musical que avui se celebra arreu d’Europa té el seu origen a França i pretén una cosa tan senzilla com necessària: que la música surti al carrer i es trobi amb la gent. Que els músics abandonin per unes hores auditoris i teatres i que els ciutadans es topin amb els sons de manera espontània, mentre passegen, compren o simplement gaudeixen del dia.

Però més enllà del valor simbòlic de la celebració, la data ens regala una curiositat matemàtica. És dia 21. I el 21 és un dels nombres de la successió de Fibonacci.

Aquesta successió, descoberta pel matemàtic italià Leonardo de Pisa, conegut com a Fibonacci, es construeix d’una manera aparentment senzilla: cada nombre és la suma dels dos anteriors. Així apareixen l’1, el 2, el 3, el 5, el 8, el 13 i, també, el 21, continuant amb el 34 i més.

Els matemàtics hi han trobat propietats fascinants. La successió apareix en la distribució de les fulles de moltes plantes, en les espirals dels gira-sols, en les pinyes i en nombroses estructures naturals. Com si la natura hagués decidit escriure part del seu llenguatge amb nombres. I aquí és on la música entra en escena.

Diversos investigadors han observat que alguns compositors utilitzaren proporcions properes a les de la successió de Fibonacci. Quan en aquesta llista de nombres dividim un terme pel precedent, de cada vegada més el resultat s’acosta progressivament a un nombre molt especial: la constant o proporció àuria, aproximadament 1,618033….

Aquesta relació matemàtica ha estat considerada durant segles una expressió de l’equilibri i de la bellesa. La trobam en arquitectura, en pintura, en el cos humà i també en algunes pàgines musicals. S’ha estudiat, per exemple, la seva presència en obres de Bartók, Debussy, Satie o Xenakis i fins i tot en Mozart i Haydn. En alguns casos apareix en la distribució de les seccions; en altres, en la ubicació dels clímax musicals.

És cert que sovint resulta difícil distingir entre una decisió conscient del compositor i una coincidència estadística, però també és cert que música i matemàtiques han estat germanes des dels temps de Pitàgores, quan el conegut filòsof estudià com hem de dividir una corda tensada per obtenir una nota musical o una altra. Matemàtiques i música cerquen, en certa manera, ordre, proporció i relacions internes capaces de donar sentit a un conjunt pe crear bellesa.

I ja que hem començat parlant de nombres i de dates, hi ha un altre 21 que els músics coneixen molt bé. El 21 de març de 1685 va néixer Johann Sebastian Bach. Curiosament, també a l’inici de la primavera (o és primavera perquè va néixer Bach?).

Si el 21 de juny ens obre les portes de l’estiu, el 21 de març ens obre les de la primavera i ens recorda l’arribada al món del compositor més gran de la història.

No deixa de ser suggeridor que dos moments essencials de l’any, dues portes estacionals, quedin unides pel mateix nombre i per la música. D’una banda, el naixement de Bach, de l’altra, la celebració universal de l’art dels sons. Potser sigui una coincidència. O potser, com passa sovint amb la música, darrere allò que sembla casual hi ha una harmonia que encara no hem acabat d’entendre.

Sigui com sigui, avui és dia 21. Un nombre de Fibonacci. Un nombre proper a la bellesa de la proporció àuria. I, sobretot, un magnífic dia per escoltar música.

Molts d’anys.

Suscríbete para seguir leyendo