El vi tot ho cura 

El vi al llarg de la història sempre ha tengut una consideració especial, un gran prestigi. La seva importància fa que sigui considerat molt més que una beguda. Un dels aspectes que ha contribuït a la seva rellevància és ser considerat com una medicina, des de l’antiguitat fins al moment actual. Des de Mesopotàmia i Egipte als nostres dies trobam textos que parlen de les virtuts medicinals del vi amb moltes utilitats: curatiu, analgèsic o desinfectant. A vegades són certes i altres són exagerades, com quan s’aplicava per curar la pesta negra, amb gens d’èxit. Les referències més conegudes i aplicades les trobam en els textos atribuïts a Hipòcrates en els que manifestava la seva importància tant pels malalts com per les persones sanes, sempre i quan es begués amb moderació. És molt curiosa la recomanació de moderació, que des de temps antics es manté fins a l’actualitat. Els clàssics eren coneixedors dels efectes pertorbadors del vi. Una altra referència molt coneguda és la de Pasteur, en afirmar que el vi és la beguda més saludable i higiènica que existeix. Fou dita en una època en què moltes de les aigües que es consumien estaven contaminades.

L’autor que va abordar el tema del vi com a medicina amb més contundència fou el metge valencià Arnau de Vilanova (segles XII i XIII) que va publicar el Llibre del Vi, un tractat que dona compte de totes les possibilitats del vi com a medicina. En el llibre, del que existeix una edició recent en català, explica com combatre les més diverses malalties amb maceracions i dissolucions d’herbes dins vi, amb gran luxe dels detalls de com s’han de preparar.

El vi pot curar els cossos i la música els nostres estats d’ànim, per això els proposam un maridatge de música i vi, en el que aquest pot ser un vermut, una beguda molt pròxima a les maceracions de Vilanova i començam per la música guaridora de Carl Orff, Carmina Burana, una obra musical que s’estrenà el 1937. Combina de forma sorprenent una col·lecció de cants dels segles XII i XIII i música vocal i instrumental del segle XX. A la peça «In taberna quando sumus / non curamus quid sit humus...» ens avisen que a la taverna bevent un bon vi desapareix la por, desapareixen les penes i el vi suspèn el sofriment humà. Podem seguir amb la poderosa, Cançó de la Terra de Gustav Mahler, una obra de principis del segle XX per a dues veus i gran orquestra. El text es basa en poemes xinesos antics que ens parlen del pas del temps i de l’acceptació de les penes i alegries, l’amistat, la bellesa i l’acceptació resignada de la mort personal sabent que la natura i la vida continuen.

Com continua el nostre maridatge musical amb un toc d’alegria i optimisme representat pel «Brindis», de la sarsuela Marina, posteriorment transformada en òpera, del mestre Emilio Arrieta. Són molt populars els versos: «A beber, a beber, a ahogar / El grito del dolor, / Que el vino hará olvidar / Las penas del amor», que segur que ens donen alegria. I acabam amb la diversió curativa de la Cançó de beure, de Gabriel Bataille, en la que s’afirma que el vi és el millor remei per combatre la migranya. Sempre que es begui amb moderació, com és natural.

Suscríbete para seguir leyendo