Júpiter, entre els déus i la música

Aquests dies, els qui acostumen a mirar el cel poc després de la posta de sol tenen una cita interessant. Mercuri i Júpiter apareixen molt pròxims l’un de l’altre en una d’aquelles alineacions aparents que tant agraden als astrònoms i als afeccionats a la contemplació del firmament. En realitat, els dos planetes es troben separats per centenars de milions de quilòmetres, però des de la Terra semblen compartir un mateix racó del cel. És una bona excusa per parlar de Júpiter, un dels grans protagonistes de la història de l’univers.

Júpiter és, abans que res, el rei dels déus romans. Equivalent al Zeus grec, governava el cel, els llamps i l’ordre del món. Pare de déus i herois, apareix constantment en mites, pintures, escultures i obres literàries, sovint amb un llamp a la mà. Però Júpiter és també un planeta, aquell que quan els antics l’observaren com un punt brillant que recorria lentament el firmament, no dubtaren a associar-lo amb la divinitat més poderosa del seu panteó.

El planeta justificava aquesta tria. Júpiter és el gegant del sistema solar. Té una massa superior a la de tots els altres planetes junts i el seu volum podria contenir més de mil Terres, cosa que ha ajudat a convertir-lo en una de les meravelles de l’astronomia moderna. Quan Galileu observà amb el seu telescopi quatre dels seus satèl·lits principals l’any 1610, la visió del cosmos canvià per sempre. Aquelles llunes demostraven que no tot girava al voltant de la Terra.

No és estrany que una figura tan poderosa hagi inspirat també els compositors. El cas més conegut és, probablement, el de la Simfonia 41 de Mozart, coneguda universalment com a Simfonia Júpiter. Curiosament, el sobrenom no li posà el compositor. Mozart mai no la va anomenar així. Sembla que fou un empresari, Peter Salomon, que havia nascut a una casa veïna de Beethoven a Bonn i que intercedí per portar Haydn i Mozart a Londres qui va pensar en aquest qualificatiu, que, de veres, no li escau gens malament a aquesta obra magna, amb un dels darrers moviments més potents de la història de la música simfònica. El nom va arrelar i avui és impossible separar-lo d’aquesta obra extraordinària, culminada l’any 1788.

El final de la simfonia continua sorprenent músics i melòmans. Mozart combina i juga amb un sol tema, dividit en petites parts o motius musicals, amb una habilitat gairebé miraculosa. És una demostració de força intel·lectual: com pot, el compositor, crear tant amb tan poc! Si alguna música mereix dur el nom de Júpiter, és aquesta.

També Gustav Holst reservà un lloc destacat al planeta en la seva famosa suite The Planets, que té un origen que la situa a Mallorca (però aquesta és una altra història). El moviment dedicat a Júpiter porta per subtítol The Bringer of Jollity, és a dir, «el portador de l’alegria». Es tracta d’una música expansiva, brillant i optimista. Dins aquesta pàgina hi apareix una melodia que els britànics han adoptat gairebé com un segon himne nacional, coneguda amb les paraules I Vow to Thee, My Country.

L’òpera tampoc no ha estat aliena a la fascinació per aquesta divinitat. Júpiter apareix com a personatge en nombroses obres barroques inspirades en la mitologia clàssica. A Platée de Rameau, per exemple, el déu intervé en una trama plena d’humor i sàtira. També figura en diverses òperes de Händel, Cavalli o Gluck, en una època en què els mites grecollatins constituïen una font inesgotable d’arguments teatrals. Fins i tot Richard Wagner, tan allunyat aparentment de l’univers clàssic, no és del tot aliè a aquesta herència. El seu Wotan comparteix nombrosos trets amb Zeus i Júpiter: és el pare dels déus, governa el món des de les altures i veu com el seu poder es va erosionant fins a la destrucció final del seu regne. Els déus canvien de nom, però les grans preguntes humanes continuen essent les mateixes.

I encara més: Philipp Glass té una simfonia minimalista dedicada als planetes en la qual el moviment jupiterià és un dels destacats.

Resulta fascinant comprovar com un punt brillant visible al cel vespertí pot connectar disciplines tan diverses com la mitologia, l’astronomia i la música.

Quan aquests dies contemplam la proximitat aparent entre Mercuri i Júpiter, observam molt més que dos planetes. Veim segles de cultura condensats en un instant. Veim el déu dels llamps, el gegant del sistema solar, la simfonia més monumental de Mozart, les fantasies operístiques wagnerianes i del barroc i fins i tot un toc repetitiu creat a partir d’una cèl·lula melòdica minimalista.

Potser aquesta és una de les grans virtuts de l’astronomia: recordar-nos que mirar cap amunt també és una manera de mirar cap endins, cap a la història de les idees, de l’art i de la imaginació humana. I poques figures simbolitzen millor aquesta unió entre cel i cultura que el vell i poderós Júpiter.

Suscríbete para seguir leyendo