L’infern

Després que el Sant Pare hagi partit de nou cap a Roma, seria pertinent parlar de l’Infern. Ara començam a saber que hi haurà gent que anirà cap dret a cremar a les fogueres de Satanàs, en no esser que es penedeixin en el darrer moment de la vida, just a punt de morir, de les malifetes que han fet. Sempre, com el Tenorio, es podran redimir de les conductes pecadores i salvar l’animeta. Pobres animetes, aquelles que deixen per al final de la vida un pessic de penediment.

Com és l’Infern? Quan era al·lot, em varen dir que era un centre de tortura amb instruments per aplicar als condemnats i excitar-los el patiment: la forca, el potro, la roda, el bres de Judes, la gota xinesa, les porres amb pues, les llosques del cigar apagades sobre la pell, penjar l’individu per un peu, per una mà, les electrocutacions amb la picana elèctrica, la pallissa a base de cops i bufetades... Tot això succeïa a l’Infern. Després vaig saber que també succeïa a la terra, als petits inferns que creaven els agents del poder contra els dissidents, contra aquells que gosaven contradir els dogmes establerts pels vencedors. Havien guanyat una guerra i no era permès dissentir de les veritats imposades a força de repressió i escarni.

En la nostra imaginació, pobres al·lots de postguerra, l’infern era ple de foc. Un foc rabiós que cremava sense matar del tot, perquè el patiment havia d’esser etern. Els rellotges de l’Infern, ens deia una monja, només diuen: per a sempre, per a sempre... I m’exaltava pensar que aquells inferns creats des del terror també podien esser per a sempre. Perquè mai no acaba d’extingir-se la maldat humana i rebrota inesperadament, quan pensaves que l’havies esborrat per sempre.

Es podria pensar en la geografia de l’Infern. Com és aquest espai de terror i tortura? No és necessari acudir als espais imaginaris de què parlaven els predicadors del meu temps: una construcció simbòlica present, de forma distinta, en totes les cultures. També a les religions i a la literatura. Una manera d’explicar que els homes, a vegades, decideixen ser malvats. Però ja no és un espai subterrani d’ombres i càstig on el patiment esdevindrà etern. Un lloc on no hi haurà remissió possible. No és subterrani, vull dir. Això em fa pensar en les megapresons d’alta seguretat de Nayib Bukele a El Salvador. Benvinguts a l’infern, se’ls diu en entrar. I Bukele mateix ha dit: «Aquesta gent no tornarà a veure mai més la llum del sol». Encadenats, torturats, fins a perdre la consciència d’humanitat.

A la Divina Comèdia, Dante Alighieri construeix el seu infern tot servint-se d’una arquitectura moral perfecta, on cada pecat té el seu nínxol i la seva forma de càstig. Una forma d’horror per a cadascú. Quan era estudiant a la Universitat es va posar de moda una frase de Jean Paul Sartre extreta de la seva obra teatral Huis clos, que volia esser una visió existencialista del mite. Deia Sarte: «L’enfer, c’est les autres». L’infern ja no era subterrani, ni se situava més enllà de la terra. L’infern era en la mirada dels altres, asseguraven els professors de Filosofia. A l’obra de Sartre els personatges es torturen mútuament pels judicis que fan dels altres, per com s’insulten. Pens en alguns personatges depriments del Congrés dels Diputats, en la manera que tenen d’insultar-se, de combatre l’adversari polític a força d’envestides violentes i injúries, de provocar l’infern amb la mirada.

D’altres escriptors: Baudelaire, Arthur Rimbaud, Fiódor Dostoievski deixaren de banda la idea sobrenatural de l’Infern i ens explicaren que sempre és una creació humana, una fractura on s’explicita la crueltat, l’afany de poder, la incapacitat d’estimar. «No sé si Europa ha volgut encarar-se –afirmava G. Steiner- amb les arrels profundes de la barbàrie. El jardí meravellós de Goethe és a veïnat del camp de Buchenwald». Potser, paga la pena de pensar-hi.

Suscríbete para seguir leyendo