El diluvi

Quan tinc la gosadia d’obrir el televisor amb la trista idea de veure els telenotícies, tinc la impressió que, d’un moment a l’altre, començarà el diluvi universal. Rebentaran els núvols i es presentarà una dana rere l’altra disposades a inundar les nostres vides. No sé si serem capaços de treure el cap de l’aigua. I no sé tampoc si tindrem una arca on refugiar-nos i salvar aquelles coses que més estimam, aquelles que han donat sentit als dies que hem viscut. Però jo sé que aquelles coses que han donat sentit als nostres dies no són les mateixes per a tothom. Record ara una entrevista a George Steiner, publicada fa més de vint anys, en què, tot referint-se a la societat contemporània, deia que als anglesos els estimulava més el sentiment d’orgull nacional el futbolista David Beckham que no William Shakespeare, Darwin i Newton.

Quan Noè anava pel món encercant un home just per si de cas podia evitar la catàstrofe, s’adonà que la gent del seu temps havia pres tort: gent que només sabia mirar pel seu benefici. He de dir que la maldat de l’espècie humana era absoluta, incorregible. La humanitat de llavors es dividia en dues meitats: uns eren els que comandaven, els altres eren els que treballaven per mantenir els que comandaven. I ben alerta a trastocar els seus interessos. Llavors es desfermà la violència: guerres salvatges i destrucció, i morts. Havien començat tirant-se pedres i derivaren a tirar-se bombes. Les bombes ho destrueixen tot i de les ciutats només queda un caramull d’enderrocs. També fan carretades de fum i fins i tot els ocells s’asfixien. La Terra s’encalentia ni que tingués febre i tots la maltractaven: ofegaven els paisatges, cremaven els boscos, aplanaven les muntanyes, foradaven les roques, embrutaven els rius, llançaven al mar tota la brutícia que generaven, tanta, que arribà a un punt en què els peixos només menjaven brutor. I els homes i les dones eren tan fluixos de cap que, en menjar-se els peixos que pescaven, s’empassaven la brutor que els peixos duien dins el cos. I vinga bones panxades de brutor, sempre que menjaven peix al forn o mariscada. Llavors mataven els animals i amb la pell se’n feien abrics, i capots, i capells, i bufandes.

No trobaren cap home just i començà el diluvi. De totes bandes es despenjaren les descàrregues elèctriques, els vapors. S’obriren els núvols i va començar a ploure. Pel finestró de l’arca arribava una olor insuportable de fang. I sentien l’aigua abatre’s sobre la terra. La veu de l’aigua era una veu dura i ronca.

L’arca navegava sobre les ciutats submergides sota l’aigua, sobre els boscs subaquàtics, sobre els cadàvers. De principi havien vist com la gent cercava defensar-se de les torrentades i els rius desbordats. Els homes s’encavalcaven als cavalls i als bous per fugir de l’aigua. Els cadàvers suraven sobre el fang. Les veien agonitzar una rere l’altra, totes les criatures. Els que sabien nedar s’esforçaven i resistien fins que, tanmateix, acabaven les forces. Molts no en sabien i es deixaven engolir per l’aiguat. Glup! glup, glup...!

La pluja persistia, unes ones s’enfilaven sobre les altres ones. Pels costers de les muntanyes hi havia animals i homes que rodolaven rost avall, les roques s’esfondraven, les boires baixaven carregades d’aigua. I el vent. Tots els vents es giraren amb fúria i arrabassaven la pluja dels núvols com qui arrabassa un arbre. Durant quaranta dies i quaranta nits, no va aturar-se de ploure un sol instant. Era com si es desprengués dels núvols una ombra de ràbia. Una ràbia salvatge, enfurida. Una ràbia que tenia l’espectre dels cadàvers. De l’entranya de les roques eixien els monstres i giscaven desesperats abans d’ofegar-se. També els gegants desapareixien. L’aigua feia rodolar les pedres i, en xocar entre elles, saltaven les espires.

Tot just en obrir el televisor se’m desperta la por. Arribarà el diluvi, dic. Llavors començ a pensar què posaré dins l’arca: cada fragment de vida. Una mosca, un estel, una embosta de neu, una mica de vent i unes gotes de mar, una rama d’alzina, aquell home que venia de lluny i contava històries, el primer somriure d’un infant, la mirada d’un ca a qui agradava el ball, un núvol, una posta de sol, el remoreig d’una ona, la carícia d’una mà, un caragol marí, l’abraçada d’un amic...

Suscríbete para seguir leyendo