Joan Alcover i 'La Balanguera': la banda sonora d’una època

Quan pensam en Joan Alcover, sovint el relacionam amb la paraula escrita, amb la poesia elevada a símbol nacional gràcies a La Balanguera. Però Alcover pertany també a una generació europea marcada per una determinada sensibilitat artística i emocional que la música del seu temps expressà de manera extraordinària.

De fet, alguns dels grans compositors que coexistiren amb el poeta mallorquí semblen dialogar, des dels pentagrames, amb les mateixes inquietuds vitals que travessen els seus versos: el dolor, la pèrdua, el pas del temps, el patrimoni natural i la necessitat de convertir el sofriment en bellesa.

La Palma de finals del segle XIX i principis del XX no vivia aïllada. Als teatres arribaven òperes italianes, als salons particulars sonaven Chopin o Schumann i els sectors culturals seguien, amb més o menys retard, els corrents europeus.

Era el temps de Wagner, de Debussy, de Richard Strauss i també de Gustav Mahler, un compositor amb qui Joan Alcover comparteix, fins i tot, un dramàtic paral·lelisme biogràfic: la mort d’una filla.

Tragèdia de Mahler i Alcover

La tragèdia marcà profundament la vida dels dos creadors. Alcover veié morir diversos fills i transformà aquell dolor íntim en alguns dels textos més colpidors de la literatura catalana. Poemes com Desolació mostren una tristesa continguda, mai estrident, però devastadora.

En Mahler trobam un univers semblant. El compositor austríac perdé la seva filla Maria l’any 1907, enmig d’una etapa marcada també per la malaltia i per la consciència de la fragilitat humana. I, per tant, és inevitable pensar en els Kindertotenlieder (Cançons per a la mort dels infants), basades en poemes de Friedrich Rückert.

Curiosament, Mahler havia compost aquesta música abans de la mort de la seva filla, fet que la seva esposa Alma considerà gairebé premonitori. Les cançons descriuen el dolor dels pares davant la desaparició d’un fill amb una serenitat esfereïdora, sense explosions melodramàtiques.

Exactament igual que Alcover: emoció profunda expressada amb contenció i elegància. També hi ha alguna cosa alcoveriana a l’Adagietto de la Cinquena Simfonia en la qual Mahler sembla suspendre el temps; música lenta i que Luchino Visconti convertí en banda sonora de Mort a Venècia. És una música que sembla caminar entre la memòria i l’absència, entre el consol i la resignació. Com molts versos del poeta mallorquí.

Relació amb Debussy i Strauss

Però Alcover no només pot relacionar-se amb Mahler. El seu temps és també el de Claude Debussy, que convertia el so en atmosfera i suggeriment. Algunes imatges poètiques d’Alcover, especialment les vinculades al paisatge mallorquí o al record, tenen una qualitat impressionista que recorda les harmonies vaporoses de La Mer o Prélude à l’après-midi d’un faune. Tant el poeta com el compositor semblen interessats més en evocar que no en descriure.

I què podem dir de la Simfonia Alpina a través de la qual Strauss defineix i emmarca el paisatge muntanyós, tal com Alcover ho fa amb la Tramuntana a través de La Serra.

Wagner

I, evidentment, no podem deixar de banda Wagner. L’Europa intel·lectual de canvi de segle estava profundament marcada pel wagnerisme. Els cercles culturals catalans i mallorquins admiraven aquella idea de l’art total en què música, literatura i filosofia formaven una unitat.

Alcover visqué dins aquest clima cultural, de fet, l’any del seu naixement, el compositor acabà L’or del Rin, la primera de les quatre jornades que formen L’Anell del Nibelung, una tetralogia en la qual apareixen les Nornes o semideesses que teixeixen el fil del destí, com fa La Balanguera, que fila i fila.

'La Balanguera' i Amadeu Vives

I ja que som al poema clau, el més popular, és obligat fer aparèixer la figura d’ Amadeu Vives, l’autor català molt conegut per algunes sarsueles emblemàtiques, Doña Francisquita, per exemple. Ell posà música a La Balanguera. Vives entengué perfectament el món emocional d’Alcover: aquella combinació de nostàlgia, dignitat i esperança.

La melodia que creà per al poema aconsegueix una cosa molt difícil: sonar popular i solemne alhora, íntima i col·lectiva. Potser per això La Balanguera continua emocionant més un segle després.

Quan sona, no només escoltam una melodia coneguda, escoltam també els ecos d’una Europa artística que intentava donar sentit a la fragilitat humana a través de l’art. Els versos d’Alcover i la música dels seus contemporanis comparteixen aquesta mateixa mirada: la convicció que la bellesa no elimina el dolor, però sí que pot transformar-lo en memòria compartida.

Aquest esperit es farà especialment visible el pròxim divendres, dia 29, quan, coincidint amb el centenari de la seva primera audició pública, La Balanguera serà cantada simultàniament a gairebé tots els pobles de Mallorca, a les 12 hores a les escoles i facultats i a les 20 hores a les places i carrers.

Durant uns minuts, la veu col·lectiva de tota una illa unirà poesia i música, demostrant que hi ha obres capaces de superar el temps perquè parlen, precisament, del que ens fa humans: la memòria, la pèrdua i el desig de permanència.

Suscríbete para seguir leyendo