Les mentides donen beneficis

Ho sabíem de fa molt de temps i, no obstant, Mr. Trump ens ho ha tornat a fer evident: hi ha homes perillosos. Hi ha gent –homes i dones- que són un perill. També n’hi ha que són bona gent, i he tingut la fortuna de conèixer-ne més d’un. Us en recordau de la història que conta les peripècies de Noè i les dificultats que tenia per trobar un home just? És una història bíblica que ens alliçona sobre els mals que ens poden sobrevenir en cas que no pensem en res més que en saquejar la Terra i maltractar-la. Destrossar la Terra en benefici de la butxaca. I expandir mentides i falsedats. I és que donen beneficis, les mentides. També, la ignorància. He llegit a part o banda que les democràcies tenen por a la ignorància. La gent ignorant és manipulable. Crec que fou Hanna Arendt que va dir que la maldat no sempre sorgeix de la crueltat, sinó que també sorgeix de la ignorància, de la manca de capacitat de pensar.

Cada dia veiem com la violència verbal s’imposa en el discurs polític. És natural que aquesta violència verbal passi amb facil·litat a la població. Ho veiem un dia i un altre. Hi ha polítics que no cessen d’escridassar i insultar l’adversari. El volen vèncer per mitjà de l’insult i la mentida. Es tracta de safalcar el contrincant, posar-lo sota la falç, podríem dir, dominar-lo a força d’embulls. Haurien de saber aquests que, en degradar aquell que et fa contrari, evidencies un greu transtorn de la personalitat. Hi ha homes perillosos. N’he vist que insulten a la descarada i llavors s’indulten a si mateixos, com si res hagués estat. És gent que provoca i instiga l’odi, la ràbia, l’enveja, la por... Són emocions tristes. I perverses. Generen desinformació i inseguretat, creen alarma i els beneficiaris de la mentida tot d’una reclamen dimissions en cadena. Ens ha tocat un temps que es defineix per l’abundància de mentides, per una retòrica que falseja la vida i destrueix la convivència.

He vist per televisió alguns fragments del judici del cas que s’ha dit de les ‘mascarillas’. He seguit els raonaments dels acusats per defensar-se, també la declaració del que volia col·laborar amb la Justícia, però l’embrutava alhora que no cessava de llançar acusacions sense poder oferir cap prova consistent. Era la seva manera de col·laborar amb la Justícia, a fi de treure’n un rendiment: la rebaixa penal, reforçada

M’ha cridat l’atenció l’informe final del fiscal, ja a punt que fos tancat el judici, vist per a sentència. Sempre havia cregut que els jutges i fiscals feien servir per a la seva argumentació reflexions extretes del pensament dels grans filòsofs, des de Sòcrates a Hegel. Vaig pensar que sentiria citar-los de forma contundent, però no fou així. El fiscal que, de bon principi, havia dit «la corrupción política está carcomiendo nuestro sistema democrático», hauria d’haver estat més precís i dir que, des de fa estona, la corrupció podreix el nostre sistema democràtic, que la podridura ens ve de lluny, llavors acabà per inspirar-se per a un dels seus arguments en la lletra d’un cuplet que la cançonetista Mercedes Serós va cantar per primera vegada l’any 1926: «En qué se mete, / la chica del diecisiete? / de dónde saca / pa tanto como destaca?». El cuplet explica la història d’una jove que viu en un barri de gent pobra, i que, també ella, és d’una família pobra. Un dia, de sobte, la veuen pel barri ben vestida i enjoiada, carregada de luxes i robes duites de França, sabates, abric, capell, guants... És l’enveja del barri i la gent comença a criticar-la perquè no saben d’on treu tanta abundància de vestits i luxes. La pregunta que es fan: On s’afica, aquesta, amb tanta d’esponera, ni que fos la més rica del món? Els signes externs la delaten.

De la mateixa manera –havia dit el fiscal, mentre posava en evidència la seva animeta pedagògica- els acusats varen treure d’algun lloc que no sabem, però que sospitam, els bens de fortuna que evidenciava la vida d’abundors i luxes que portaven: dones, xalets, cotxes i, potser, un pessic de droga i rock and roll.

Suscríbete para seguir leyendo