‘Così fan tutte’, una comèdia sobre l’amor i la fidelitat

Totes les obres de Mozart porten la lletra K abans del número del catàleg. Aquesta K prové de la inicial de Ludwig von Köchel, qui a mitjan segle XIX va enumerar les obres del compositor de Salzburg. Dins aquest catàleg, Così fan tutte ocupa el número K. 588.

El llibret d’aquesta òpera va ser escrit per Lorenzo Da Ponte, un poeta italià que va triomfar a Viena i que és especialment conegut per haver col·laborat amb Mozart en tres òperes fonamentals: Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Da Ponte va acabar els seus dies a Nova York, on fins i tot va poder veure una producció escènica de Don Giovanni, i deixà unes memòries on es mostrava crític amb l’aristocràcia del seu temps.

Così fan tutte es va estrenar el 26 de gener de 1790 al Burgtheater, un dels escenaris més importants de la cort vienesa, durant el regnat de Josep II, gran protector de les arts i defensor de l’òpera italiana. Només un any després, el 1791, Mozart moriria, deixant aquesta obra com una de les seves darreres grans creacions operístiques.

L’òpera és una comèdia subtil i intel·ligent sobre l’amor, la fidelitat i la naturalesa humana. Dos oficials, Ferrando i Guglielmo, presumeixen de la fidelitat de les seves estimades, Fiordiligi i Dorabella. Però el seu amic Don Alfonso posa en dubte aquesta seguretat amb una afirmació provocadora: «così fan tutte» («així fan totes»). A partir d’aquí, proposa una aposta: els joves fingiran anar a la guerra i tornaran disfressats per seduir les promeses de l’altre. Amb l’ajuda de la criada Despina, que també es disfressa, l’embolic creix fins que les dones, inicialment fidels, acaben cedint. Finalment, la veritat surt a la llum i es revela la fragilitat dels sentiments humans.

Musicalment, l’òpera destaca per la seva riquesa i equilibri. L’obertura és elegant i plena de contrastos, amb un inici lleuger que reflecteix el to còmic i irònic, seguit de passatges més lírics que anticipen els sentiments amorosos. Cada personatge té moments brillants en les seves àries, així com en duos, tercets i concertants i destaca especialment el famós trio Soave sia il vento, considerat un dels més bells de la història de l’òpera.

Actualment, aquesta obra continua viva als escenaris, amb escenografies que matisen els elements políticament incorrectes. Aquest dissabte i diumenge es representa a Inca, amb solistes vocals i l’Orquestra de Cambra de Mallorca, sota la direcció musical de Bernat Quetglas i la direcció escènica de Miquel Àngel Raió. Una nova oportunitat per gaudir d’aquesta comèdia universal que, més de dos segles després, continua interpel·lant el públic amb la seva musicalitat no exempta d’ironia.

Suscríbete para seguir leyendo