El poal del fems

He vist les imatges d’una gavina que travessava l’aire i anava a posar-se damunt una taula d’una cafeteria. He suposat que succeïa en una terrada i que no devia esser gaire lluny del mar. L’ocell ha arreplegat les ales i s’ha acostat a una tassa buida que havia quedat sobre la taula, tot just quan devien haver abandonat les cadires els darrers parroquians. Arran de la tassa havia quedat un tros de xurro groc, com acabat de fregir. La gavina l’ha pres amb el bec i, mentre se l’empassava, voraç i golafre, han comparegut unes altres imatges: apareixia un ramat de porcs senglars —n’hi havia dos o tres d’adults i tres o quatre de menuts—, de pèl espès i ullals grossos, que es despenjaven d’un terraplè, prenien per una carretera asfaltada i arribaven a un contenidor de fems envoltat de bosses de plàstic esventrades, perquè no havien cabut a l’interior del dipòsit. Tant els vells com els porcarrons s’afuaven a les bosses de residus orgànics disposats a menjar el que encara quedava de nutritiu i comestible.

En veure aquestes imatges he pensat que el nostre, és un temps d’abundor, d’acumulació de deixalles, d’inútils il·lusions programades. He vist les rates envestir els caramulls de deixalles, fems i plàstics amuntegats i podridura. El menjar abandonat en un poal de fems —perquè no ens el podem acabar de tant que en tenim—, desequilibra les lleis de la natura i condueix una gavina a menjar-se el tros de xurro que resta en una taula d’una cafeteria i empeny els senglars a baixar del bosc i envestir a les bosses de menjar mig podrit. Succeeix en el nostre món que adora el mercat, el diner, el desig immediat. I que ens aboca a una cultura neo-bàrbara, incapaç de saber viure, de gaudir de les coses belles, de saber mirar el món amb una certa inquietud a la mirada.

Quan era al·lot, al meu poble hi havia un ase que voltava i voltava en un molí de pebre. S’hi molien els pebres assecats i en feien pebre bord i pebre coent per a les matances. El vaig veure moltes vegades, aquell ase, concentrat en les seves voltes. Seguia endavant, però no anava enlloc i no crec que aquell voltar li generàs cap tipus de felicitat. Així veig els homes i les dones moure’s pels carrers i les places, pels grans magatzems i els mercats a la recerca d’un brot d’alegria, immersos en la il·lusió falsa, sense més somni ni esperança que el bolic de la compra.

Sabem que, en el nostre temps, regit pel capitalisme invasor i destructiu, el consum és el punt on representam la nostra comèdia social. Amb el carro de la compra ben estibat, enduits per la passió consumidora, mostram a la gent com volem que ens vegin. Allò que volem ser. I què volem ser? Potser no volem ser res d’especial, simplement volem fer evident un estil de vida. I fer-nos creure que amb el carro al costat podem ser feliços. A vegades és una manera d’evidenciar l’estatus social, de fregar per la cara de la gent que ja no som pobres.

De tot això, ara en diuen teràpia compensatòria. En el sentit que l’únic que ens compensa dels mals de viure, de les dificultats que ens estrenyen el coll, de tants d’entrebancs que tenim per resoldre, de les inseguretats i els desordres, és el carro de la compra. Aquest tipus de teràpia no pretén eliminar el problema o resoldre’l, sinó, simplement, posar-hi un pegat que ens enlluerni, com un pedaç untat que es posa sobre la part del cos adolorida.

Hem centrat la vida en la satisfacció emocional de comprar i adquirir sovint moltes coses que no necessitam. Perquè el sistema econòmic en què vivim estimula contínuament necessitats que no existeixen.

Dissortadament, també les relacions humanes —els amors, l’amistat, els afectes— poden ser consumides i llançades després al poal del fems.

Suscríbete para seguir leyendo